No m’agrada dedicar dues columnes al mateix tema, però crec que l’ocasió s’ho val i que hi ha aspectes interessants nous des de la que li vaig dedicar el 18 de gener. Mónica Oltra ha estat imputada. Considere, com aleshores, que és una manifesta injustícia i que les referències que tenim sobre l’informe de la fiscalia ens indiquen que arrossega una sèrie de fets que semblen dur de manera inequívoca cap a una conclusió (tretze persones de diferents àmbits diuen exactament el mateix, que no va haver cap moviment ni directriu per part de la conselleria per aturar les investigacions) i en un plot twist digne d’una sèrie de moda fa una pirueta retòrica inèdita i amb un joc de mans aconsegueix que aquests fets vulguen dir exactament el contrari.
No tornaré a repetir el que ja vaig escriure. Conec a Mónica des de fa molts anys, des que vaig coincidir amb ella a Joves d’Esquerra Unida del País Valencià als anys 90 i per a mi no només ha sigut una amiga, sinó un referent ideològic, i també ètic. Qualsevol persona que la coneix sap que els fets que se li imputen són simplement absurds.
Però sobre el que volia incidir aquesta vegada és sobre dos fets, i tampoc insistint massa perquè en realitat són força coneguts. L’acusació està sostinguda per feixistes, per Espanya 2000 i per Cristina Seguí. Pensar que a aquesta gent els preocupa més el benestar dels i de les menors -particularment de les menors- que a Mónica Oltra és simplement un insult a la intel·ligència. És tan obvi que és una cacera política, un episodi groller de lawfare que no val la pena ni insistir massa.
Precisament per això em criden l’atenció les veus, teòricament no de dretes, que s’han manifestat en el sentit de demanar a Mónica Oltra la dimissió. Algunes veus de la política (del PSOE), i del periodisme de la Villa y corte; algunes veus famoses per les seues vinculacions amb les clavegueres de l’estat, i algunes tertulianes habituals. I hi ha hagut un argument que m’ha cridat poderosament l’atenció: Mónica Oltra ha de dimitir perquè si no ho fa perjudica Yolanda Díaz.
D’una banda, els resultats a les eleccions andaluses mostren la magnitud del tsunami d’il·lusió que genera Yolanda Díaz i el seu «proceso d’escucha», així que crec que no fa falta que Mónica Oltra la perjudique. Però d’altra se m’acudeixen moltes raons per les quals aquest plantejament és obscé.
Jo tinc clar que Mónica Oltra no ha de dimitir. Segur que està farta, que està cansada, que de vegades se sentirà defallir, però crec que no ha de dimitir, perquè si ho fa guanyen ells, guanyen els feixistes. La seua resistència és dignitat democràtica, dignitat de l’esquerra davant l’embranzida sense escrúpols de la més fosca ultradreta. Si dimiteix quedarà clar que n’hi ha prou amb muntar un procés judicial imaginatiu per tombar qualsevol polític d’esquerres que s’atrevisca a plantar cara a aquest sistema tan imperfectament democràtic.
Per això m’han cridat tant l’atenció eixes veus. Estan fent-li la pinça al lawfare dels feixistes? Potser. De fet, me n’he recordat d’Alberto Rodríguez i de com l’abandonaren després que Meritxell Batet rebaixara tant la dignitat de la institució que representa. Crec que hi ha alguns paral·lelismes. Ara l’operació beneïda per l’esquerra malasanyera és Yolanda Díaz i amb una curtedat de mires remarcable qualsevol persona que, fins i tot des de l’estratègia de l’enemic, pense que pot entrebancar l’imparable ascensió de la marea d’il·lusió decretada des de la capital del regne, ha de ser abandonada. I per a ells i elles, Mónica és simplement un peó de províncies. No semblen adonar-se’n que aquesta actitud afebleix la seua posició que -no és la primera vegada que ho escric- sembla resumir-se en trague el que siga i traïsc qui siga per agafar carguito. I que, a més, si algun dia deixen de tragar, o si ja no són necessaris com a tallafocs, aniran també a per ells i a per elles.
De tota aquesta història trac també una altra conclusió, o millor, la renove, perquè és una vella conclusió que vaig traure després del meu pas per Esquerra Unida del País Valencià als anys 90. Amb Madrid no hi ha res a fer, t’usen, et traïxen, et prenen el pel, et menystenen. Ho escrivia algun tuiter amb molta raó. A l’hora de la veritat Mónica compta amb el suport del valencianisme. L’esquerra malasanyera, amb remarcables excepcions, no vol saber res o demana el seu cap.
Ho dic ara i ho tinc molt clar. Tot el meu suport a Mónica. Ni un pas enrere. I les aliances amb Madrid, les justetes, d’igual a igual i, si de cas, després de les eleccions i amb condicions claretes. Que la política que no fem nosaltres, com va dir un savi, la faran contra nosaltres.
