Tu que vas vèncer la mort...

Des del replà de l’escala, just quan estic a punt d’entrar a l’ascensor, sent la veïna d’enfront murmurar darrere de la porta: «Dios mío, para tí que nada es imposible, tu que venciste la muerte...» La seua invocació sona del tot sincera, la més sincera que mai no he escoltat i, alhora, sembla també molt poderosa, tan poderosa com la d’un bruixot samburu que malda per espantar l’esperit del guepard maligne que cada nit s’enduu un xiquet al cor de la sabana per a devorar-lo o com el guerrer valent murrinh-patha capaç d’endinsar-se en el reialme perillós del somni per atrapar la serp de l’arc del cel que s’ha engolit els més menuts del seu poble amb la intenció de posar fi a la vida en la terra. El mal, ja ho sabeu, sempre s’engul els nostres fills perquè és cosa del seu ofici, no en té una altra, no és personal. 

I en això, veig Déu allà mateix, davant meu, esperant que li obri la veïna que li resa. I Déu no és ni massa vell ni massa jove, té el cap pelat com una bola de billar, porta ulleres de muntura gruixuda que li rellisquen fins la punta del seu nas aguiló i somriu tothora com el més gran dels idiotes. Vesteix una bata blanca i calça esclops grocs de goma i porta en la mà esquerra un maletí de plàstic roig embotit d’atifells inútils, i en la dreta un petit bufador amb què solda les ànimes rompudes, fon els tumors malignes allotjats en parts impossibles del cos, converteix en aigua bullent els cors de ferro, incendia els cossos peluts dels dimonis rebels, crema els ulls dels felins que amagats en l’obscuritat esperen el moment per a caçar-nos com a indefensos ratolins que som. 

I la veïna, una senyora cinquantina de color molt grossa, arribada a la ciutat amb els ulls embenats fa milanta anys des de l’altra banda de l’Atlàntic, obri la porta i deixa passar Déu i l’abraça fraternalment i li remoreja a cau d’orella: «Me enseñarás el sendero de la vida, me saciarás de gozo en tu presencia...» I els deixe i puge a l’ascensor que fa olor de gos i pixum de borratxo i isc al carrer i esperitat, camine uns metres fins l’estació de metro que tinc més a prop per a mampendre el viatge més difícil que mai he fet i que no puc dir, ni dibuixar en un mapa ni desitjar. La xafogor és insuportable. En la llunyania de Marina la catedral de la Sagrada Família, com un pastís de noces atrapat dins d’una teranyina indestructible de grues, sembla que estiga desfent-se a poc a poc dins d’un baf calent de drac enfurismat. 

L’estació del metro és un formiguer de persones. El meu tren sempre ve des de Fondo i mor a l’Hospital de Bellvitge. I torna a eixir de l’Hospital de Bellvitge i mor en Fondo. I així sempre sense que a ningú no li importe ni les seues anades ni les seues vingudes com no ens importen tampoc el naixement ni les morts dels altres, els seus viatges en el buit immens del temps. 

El vagó va ple com un ou. Rostres llargs, rostres de llum, rostres de cera, rostres d’acer, rostres de vida. Repenjada d’una de les baranes del mig, una jove d’aspecte nòrdic mira cap al no-res amb els seus ulls color violeta. Du un vestit negre molt curt d’una sola peça que deixa ben a la vista unes bragues blanques de cotó ajustadíssimes al seu cul redó de natges simètriques, al seu sexe molsut. Cames llargues, pell blanca com la neu, pits tesos i plens, mugronets de gerd. Quin deu ser el seu nom? Eyra, Freya, Hildur, Ida? Quants anys deu tenir? Vint? Vint-i-dos? Vint-i-cinc bonics? De quina ciutat deu ser? Qui li farà l’amor aquesta nit potser en una habitació d’hotel barat a tocar de les fàbriques misterioses dels murs de sang del Poble Nou? Uns ulls de mort se la miren tendrament des d’un racó i reviscolen. També la mira un vell que encara no és vell i no ho sap i mirant-la pensa que la vida és un basquet ple de bresquilles, cireres, albercocs, pomes, gotims de raïm i, també, el gust que fa la pell acabada de prendre pel foc del desig generós i, encara, aquells dies que foren en un món sense por amb tot de dies per davant. Jo mateix la mire i pense aquell amor que fou i tantes coses com d’ella, d’ella he escrit malgrat el desdeny i la distància. I pense simplement l’amor i el cos, aquell cos i la innocència.   

A la parada d’Arc de Triomf s’enfila un tipus disfressat de peruà amb una guitarra desballestada i una harmònica i executa a tota virolla, desafinadament, El vol del còndor, i l’ulls de mort llavors mira fixament la pantalla del seu mòbil i la xicota del vestit escurçat riu un poc i li boten els pits i el vell que no és vell ara té ganes de plorar i al seu costat una estudiant llig Hamnet i no massa lluny una senyora ja en els seixanta pensa en les seues analítiques alterades i la quimio que vindrà i enfront seu una parella de xicots estrangers es besen amorosidament amb les seues boquetes menudes mentre el tren continua fent el seu trajecte, ple de gom a gom, tallant la foscor com un ganivet calent un péntol de mantega. 

I és així que en un tres i no res arribem a la parada d’Urgell i mentre jo baixe per agafar l’eixida direcció Villarroel, per a agafar el camí que mena al centre de la por que ja fa temps que cada nit quan m’arriba la son m’esgarrapa tot amb les seues ungles de llautó rovellat, em torne a creuar amb Déu just en el moment que puja al vagó. Ara ja no du la bata blanca ni porta cap maletí ni cap bufador. Ara vesteix un trage blau preciós, camisa blanca, porta un mocador verd al coll, calça unes sabates negres potser fetes a mida per un sabater màgic florentí. Pense si algú no l’haurà invocat, si un pare com ara jo mateix no li haurà mussitat a cau d’orella: «Tu que vas vèncer la mort i que de la mort a mi em vas arravatar quan només em mereixia la fam dels cucs, tu que de tots els abismes em vas allunyar, tu que tot ho pots, ajuda’m...»  

I el tren llavors se’n va amb Déu de passatger anònim i jo isc al carrer o al centre de la llum d’aquest cel encès de juny i entre els morts camine Villarroel amunt amb el cor i els collons encongits pensant en serps i guepards, en lleons invisibles, assajant un prec. 

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.