Volem l’Estatut (quaranta aniversari)

Des de les institucions s'estan impulsant actes celebrant el quaranta aniversari del nostre Estatut, allò que altres moments batejàrem com «l'estatutet». Durant el temps que va durar la seua elaboració em vaig alinear amb el sector crític, amb el procediment seguit per considerar que no hi havia debat i que tot es reduïa a una negociació entre els estats majors dels dos partits majoritaris, retret aquest que es faria més evident quan ens imposaren la via d'accés del 143 de la Constitució, així com els noms i símbols que pretenia la dreta. Durant anys «Volem l'Estatut» va ser una expressió que havíem compartit les esquerres, i això comportava tot un bagatge del qual eren part el nom de la llengua i els símbols, però que, tanmateix, incloïa que els valencians i les valencianes havien de referendar el text.

Com sabem, les coses no van anar tal com havíem previst. Així, ara, quaranta anys més tard, alguns ens podem qüestionar si cal celebrar quelcom o, en tot cas, si ho hem de celebrar acríticament. El Botànic com a govern ha optat per la celebració com un guany. Els crítics d'aquell moment, i també aquella gent que creu que hi ha mancances, què hi podem dir? El poble valencià amb aquest estatut va recuperar algunes de les seues institucions d'autogovern. Tenim, doncs, unes Corts i tota una sèrie d'instruments que han aproximat la gestió pública. No obstant això, elements importants d'allò que és «públic» es gestionen per l'Estat en funció d'objectius i criteris decidits des del centre. No cal fer una llista, el tema del finançament és cridaner.

Taula al carrer per demanar l'Estatut els anys 1978-79, amb Vicent Àlvarez, un  company de la LCR i un altre del PTE

¿Fins a quin punt la nostra autonomia, basada en l'Estatut, podria ampliar-se i fins on els ciutadans valencians volem més autogovern? Aquest és un debat de fons, i precisament, a parer meu, continua vigent fer país. I què vol dir això? Que eixa és la raó d'existir del valencianisme, i pot ser un element a considerar en el marc d'aquest aniversari estatutari. En més d'una ocasió m'he trobat en la necessitat de passar de ser crític a haver de defensar una opció que des de la involució es vol limitar. Aquest és el cas de la dreta, que en determinat moment acceptà la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i ara la qüestiona igualment, perquè es mou en un terreny centralitzador. Doncs, defenem l'Estatut i alhora tractem d'ampliar-lo.

Les celebracions són rituals puntuals que solen fer-se. El que compta, però, és la tasca continuada, la pedagogia envers la ciutadania. Per això, a les circumstàncies presents no es tracta de considerar si les controvèrsies de fa quaranta anys estan obertes. Això sí, no estaria de més parlar-ne, reconèixer la realitat. I en eixa realitat, hi ha decisions, algunes qüestionables, que com hem escoltat als principals actors de la funció, són deixades de costat, puix segons diuen: «Tot es feu bé, no es podia haver fet cap altra cosa».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.