Els valencians i valencianes celebrem aquest any el quaranté aniversari del nostre Estatut, la norma legal que ens ha permés desenvolupar-nos al llarg de les últimes quatre dècades com a poble arrelat al territori, amb forts lligams culturals vinculats a la llengua i els costums, però també a uns serveis públics, com l’educació o la sanitat, amb grans professionals que respecten i treballen en la pluralitat i la diversitat del poble valencià.
La Generalitat Valenciana ha elegit una expressió molt nostra, utilitzada als anys seixanta, per tota aquella gent que reivindicava la identitat valenciana i l’autogovern, aquella facultat que ens arrabassaren primerament els Borbons a l’inici del segle XVIII i, després, la dictadura franquista, durant bona part del segle XX. La locució no és altra que la que encapçala aquest article: 40 anys fent país.
Es tracta, doncs, d’una celebració oberta al conjunt de la ciutadania, perquè se senta involucrada, partícip i atorgue el valor afegit d’un projecte viscut com a propi a totes les comarques del nostre país. No hem d’oblidar que és sobretot gràcies a l’impuls i a l’esforç de la societat civil organitzada – com les associacions veïnals, les AMPES, les organitzacions obreres, els moviments ecologistes… -, que hui som el que som i estem on estem. Si durant la transició no haguérem eixit al carrer per a cridar tots a una veu «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia», si el moviment associatiu no haguera impulsat la mobilització i la lluita social per a la recuperació de la democràcia, potser hui no estaríem d’aniversari. Per això és fonamental reconéixer les persones anònimes que s’organitzaren col·lectivament i que lluitaren per una societat més democràtica.
Ara bé, malgrat els avanços dels últims anys en educació, sanitat i ajudes a la dependència, que són competències que podem desenvolupar gràcies a l’autogovern, no podem caure en l’autocomplaença. Ni tampoc podem obviar que els avanços mai no són resultat del consens, sinó del conflicte entre qui vol conservar l’estat actual de les coses, qui vol tornar enrere i qui vol continuar progressant.
Al capdavall, fer País vol dir construir, estimar, avançar en el sentiment de pertànyer a una terra, una història i a una lluita col·lectiva. Fer País és sinònim de construir, en els últims anys, 17 de les 26 escoles que estaven en barracons, de ser una de les poques comunitats autònomes que ha augmentat el professorat, d’ampliar el nombre de places en les residències de la tercera edat, de començar l’exhumació de les víctimes assassinades per la dictadura i tornar les seues restes als seus familiars que han estat silenciats i oblidats durant massa temps.
Però a alguns poders polítics i mediàtics els ha molestat l’expressió fent País. Ells, naturalment, estaven més acostumats a fer Caixa durant els vint anys que van governar. Per raons purament electoralistes, han optat per escudar-se novament en arguments puerils i desviar l’atenció d’allò que realment commemorem.
Casualment, 2022 també és la commemoració del centenari del naixement de Joan Fuster, qui deia: «Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria». Doncs just això els podríem dir a eixos poders que s’oposen a fer País. Tal com va proclamar en l’acte inaugural el comissari general de la commemoració de l’aniversari de l’Estatut, Joan Sifre, les institucions públiques i les entitats polítiques i ciutadanes han de deixar enrere per un moment les dures etapes de confrontació i fer d’aquesta celebració un motiu d’alegria per tot allò que hem aconseguit fent País, gràcies al nostre autogovern.
