No m’havia plantejat amb tant d’interès i curiositat la dialèctica entre les dues cultures: la cultura científica i la cultura literària fins que m’he trobat amb dos fills adolescents d’inquietuds científiques. A mesura que el Joan i la Marina empentaven els anys i avançaven en els cursos, em posava a tremolar i m’acoquinava darrere d’aquella lletania tantes vegades pronunciada per mi amb boca petita: és que mamà és de lletres... I cada vegada que ho deia em sentia una mica inútil i frustrada per no poder ajudar-los. Però com podia resoldre-ho si no havia tornat a estudiar física i química, ni dibuix tècnic, ni matemàtiques des de segon curs de Batxillerat? Si, de fet, vint-i-cinc anys després em va caldre Déu i ajuda per tal d’aprovar matemàtiques en Magisteri…
Per fortuna, els meus fills se’n surten i no m’han reclamat mai en aquests terrenys. Els agraden molt les matemàtiques i la física, la química no tant, i, a més, estudien cultura científica, (i fins i tot cultura clàssica) i tenen una mà fina i delicada per al dibuix tècnic (no debades son pare ha ensenyat art i dibuix tota la seua vida).
I per què esmente aquests detalls? Doncs perquè des de fa un temps en les nostres converses a taula sovint ells parlen del que comporta, segons la seua experiència a l’institut, ser de ciències o de lletres, i de vegades comprove que ho fan amb un to de distanciament, delimitant el terreny, fins i tot amb cert aire de «superioritat», com si aquesta divisió –que jo creia una mica atenuada des dels meus temps d’estudiant– s’hagués tornat avui més vívida i indeleble, a pesar de tota la divulgació científica que hi ha al nostre abast, tant en xarxes com en llibres, i de tots els bons propòsits interdisciplinaris dels sistemes educatius.
Fins a tal punt ix el tema en la nostra conversa que els he recomanat llegir Si un dit assenyala la lluna de Toni Pou –una aventura literària apassionant escrita per un físic de molt bona prosa que posa sobre la taula aquest gran tema de les dues cultures– i els he enviat un missatge de bon dia amb una citació de la matemàtica Maryam Mirzakhani: «M’encanta trencar les fronteres imaginàries que la gent estableix entre diferents àrees de coneixement. És refrescant». La frase els ha agradat i encuriosit i els he comentat que, precisament, trencar les fronteres imaginàries entre les dues cultures, la literària i la científica, és, en gran part, l’essència que amara i basteix la història que conta Toni Pou, físic, periodista científic, professor i escriptor. Unes fronteres que, com ocorre també d’alguna manera entre gèneres literaris, són un divorci forçat i imaginari. És allò de què parlava Charles Percy Snow –físic, divulgador científic i novel·lista– fa més de cinquanta anys en la seua conferència sobre el divorci entre la societat científica i la literària, entre els científics i els intel·lectuals, de lletres, és clar, (com si els científics no pogueren ser intel·lectuals), un debat vigent encara, recollit en Les dues cultures, publicat en català per Àtic dels llibres.
Esperonada pel diàleg entre lectures i per les converses amb els meus fills –fervorosos defensors de la seua tria acadèmica científica i de «nosaltres, els de ciències», en detriment del vessant artístic, tot i que tots dos estudien música i els emociona l’art més del que creuen– m’he endinsat en la lectura de C.P. Snow. Tal com havia imaginat –a pesar d’alguns aspectes que han perdut actualitat perquè han passat molts anys– aquest assaig, ja clàssic, és tristament encara vigent perquè Snow, d’origen britànic, fila prim i encerta en molts aspectes: aprofundeix en l’estat de la qüestió, dona pistes i exemples, compara els sistemes educatius entre Europa i els Estats Units, traça un retrat agut i crític sobre la societat anglesa classista i elitista, i posa en evidència en què fallàvem fa seixanta anys i on continuem fallant encara.
En aquella conferència de 1959, tantes vegades recordada i citada, Snow es posava ell mateix com a exemple de persona que havia pogut transcendir les barreres socials gràcies a haver ignorat aquesta separació formal entre ciències i lletres, que se suposava era «sagrada» al seu país, i més enllà. Sentint-se còmode en totes dues bandes –una actitud en aquell moment incompresa perquè anava en contra del que pensava i propugnava l’elit intel·lectual anglesa, la qual exercia el poder sobre la cultura del país. De fet, un dels aspectes que més polseguera va alçar fou el fet que Snow hi presentés la ciència com una porta definitiva a la democràcia, una mena d’equalitzador social, en el sentit que «la tecnologia proporcionava millores que beneficiaven els més desfavorits i, a més, esborrava les diferències socials». El cert és que a Anglaterra, en la segona meitat del segle XX, qualsevol, encara que tingués orígens pobres, podia accedir a una formació científica, cosa impensable dècades abans.
El que és interessant és el fet que aquesta separació perpetuada entre cultures i mentalitats no és, a diferència de la social, tan antiga com els seus defensors voldrien. Tal com escriu Salvador Macip al pròleg de Les dues cultures: «Comença, de fet, al segle XIX. Abans, la cultura sempre s’havia vist com una de sola. Els estudis de la natura s’havien considerat part de la filosofia, fins que es van fer prou complexos per independitzar-se a partir de la revolució científica del segle XVII. Així doncs, les dues cultures són una creació de la societat moderna que, assimilada amb tanta devoció, sembla que sempre ha estat així, però no…» Si viatgem al Renaixement, Leonardo da Vinci era un científic que dibuixava, esculpia i escrivia, entre altres dedicacions, i Galileu, un astrònom que volia ser poeta, de fet, escrigué molt i segons Italo Calvino, és el «millor prosista italià de la història».
Fet i fet, els científics, sobretot els d’avui, necessiten dominar el llenguatge perquè la comunicació és un dels puntals de la seua feina i les humanitats no poden desaparèixer de l’educació, si volem fer avançar el jovent amb sentit crític i sentit de la història. Però també els joves educats en llengües, humanitats, història, no haurien de desconèixer el pes de la revolució científica i tecnològica, els grans avenços que han marcat la vida i la humanitat, i no haurien de ser ignorants en geometria, aritmètica, o en principis bàsics de la física. Cert és que els estudiants, cada dia més, estan cridats a especialitzar-se en una àrea en particular, però abans que això ocòrrega, cal haver construït una bona base, ben recolzada en tots dos àmbits. Sense aquesta base, tota torre serà fràgil i incompleta.
A més, em sembla una equivocació que la paraula intel·lectual continue excloent els grans científics, autors de llibres clau, sovint divulgadors excel·lents, baules per al progrés i el coneixement. Aquest terme, intel·lectual –d’altra banda, tan difús, qüestionat i manipulat darrerament– no hauria de ser d’ús exclusiu d’homes de lletres. Com escriu Snow, i com intuïsc pel que veig al meu voltant i per les converses amb els meus propis fills, la cosa va així encara avui: «Els intel·lectuals de lletres en un pol i, en el pol oposat els científics –els més representatius dels quals són els físics. Entre els dos pols –escriu Snow– un abisme d’incomprensió mútua i, de vegades, especialment entre els joves, hostilitat i aversió, però, sobretot, falta de comprensió. Els uns tenen una curiosa imatge distorsionada dels altres. Les seves actituds són tan diferents que ni tan sols emocionalment troben gaires punts en comú». I continua dient: «El grau d’incomprensió entre totes dues bandes és una espècie de broma que s’ha tornat amarga».
Broma amarga o repte pendent, el cas és que el sistema educatiu a casa nostra, i en general, no ha trobat la manera de tornar a unir les dues cultures i potser ens hi juguem molt, perquè la ignorància, el menyspreu i la prepotència d’uns envers els altres són perilloses i els coneixements, per damunt de tot, no són mai excloents ni es guarden doblegats i nets en calaixeres. Els coneixements es fan servir, flueixen, circulen, s’intercanvien, ens amaren, ens connecten i ens transformen…
