L’últim cap de setmana de maig, Gabriel Rufián, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés espanyol, va visitar els municipis valencians de Xixona, Benifairó de les Valls, Alcoi i Xàtiva en companyia de Maria Pérez Company, secretària general d’Esquerra Republicana del País Valencià.
Així, en Xixona van presentar el candidat a l’alcaldia per Més Xixona (coalició d’ERPV, EUPV i Crida Ciutadana); en Benifairó de les Valls a la candidata d’ERPV; en Alcoi visitaren la casa natal d’Ovidi Montllor (fou un actor espanyol, cantant valencià i militant del PSUC i després del PCC) i l’escultura d’Antoni Miró (pintor i escultor alcoià que utilitza les seues obres per a conscienciar el públic i defendre valors humanistes), i en Xàtiva es va realitzar un acte amb el lema «Xàtiva republicana», acompanyats, a més, d’Empar Penadés, exregidora de l’Ajuntament de Xàtiva i líder de Plataforma Per Xàtiva, i de Rafa Pastor, també membre de Plataforma Per Xàtiva i d’Esquerra Republicana de la Costera.
Ens centrarem en aquest últim cas, la visita a Xàtiva. Els discursos (magnífics, cal dir-ho) d’Empar Penadés, Maria Pérez Company i Gabriel Rufián ens van deixar diverses idees clares, algunes de les quals ja vaig defendre en l’anterior article sobre la necessitat de crear una plataforma transversal basada en el republicanisme i l’antifeixisme.
Aquestes idees són:
Primer, la involució democràtica i social, a més del retorn de la corrupció, que suposaria per a totes i tots (independentistes i no independentistes) un govern de PP i Vox en el País Valencià. De fet, ambdós partits es van negar a participar en la celebració del 40é aniversari de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià (deixant a un costat els defectes i insuficiències que té) perquè es va fer amb el lema «Fent país» i consideraven que això dividia la societat valenciana. Una excusa barata per a no dir alt i clar que volen un Estat centralitzat, com han dit moltes vegades Abascal o Feijóo. Així que imagineu l’amenaça que suposen si guanyen en l’àmbit estatal.
Segon, que és imprescindible fer tot el possible per a crear candidatures unitàries (que no unificades) progressistes, començant pels municipis (en Xàtiva seria una coalició integrada per Xàtiva Unida, Compromís i Plataforma Per Xàtiva) fins a arribar a escala estatal.
Unes candidatures amb uns valors comuns: republicanisme, antifeixisme, feminisme, defensa de la plurinacionalitat, etc. En la meua opinió i crec que tot el món estarà d’acord, un requisit indispensable per a aconseguir això és, com va dir Rufián a Miquel Lorente (regidor, líder de l’oposició al govern municipal PSOE-Cs-trànsfugues de Cs i líder de Xàtiva Unida) deixar a un costat les diferències i desacords personals com va passar entre Gabriel Rufián i Jaume Asens al Congrés, i centrar-nos en les qüestions realment importants i que de veritat preocupen a la gent.
Vull detenir-me en aquest punt perquè Rufián va dir el que molts pensem i que per desgràcia no s’aplica a la pràctica tan sovint com ens agradaria. Si realment volem els demòcrates i progressistes dels pobles d’Espanya construir un país per a totes i tots, és necessari que actuem de forma objectiva i pensant en el bé comú, i no deixar-nos portar pel rancor, els orgulls ferits o les diferències personals (siguen antigues o recents), perquè l’únic que aconseguirem serà desil·lusionar la gent i estar aïllats políticament. I soc conscient que açò és difícil, però aquí està la diferència entre els bons i els mals polítics, entre altres coses: Els que són capaços de veure la imatge general, ser humils, objectius i centrar-se en allò que importa, i els que només pensen en la seua situació personal, no veuen més enllà d’ells mateixos i exclouen del seu projecte les persones amb les quals han tingut algun tipus de desacord, diferències polítiques d’alguna classe o fins i tot que destaquen dins del seu propi projecte polític. I, evidentment, fer el que és correcte i lògic allunyarà les persones que s’inclouen en aquest segon grup de polítics. Per això, és necessari ser valents i no intentar mantenir una calma i unitat artificials que al final acabaran explotant i la gent pagarà els plats trencats.
Tercer, que una de les possibles causes que gent treballadora vote la dreta i extrema dreta espanyoles, malgrat que cada setmana voten en contra de totes les mesures socials (IMV, prohibir els acomiadaments per malaltia, pujada del SMI…), és que anteposen els seus principis (la pàtria, la bandera, la llibertat, l’ordre…) als seus interessos, independentment que la dreta siga corrupta o faça polítiques antisocials. Aquest plantejament dels votants de dretes, que contraposa principis i interessos, és fals perquè l’autèntic patriotisme és precisament defendre els drets i interessos dels teus compatriotes, especialment dels més vulnerables, com l’habitatge digne, condicions laborals decents, que les dones no tinguen por de sofrir violència masclista, no ser agredit per la teua orientació sexual o de gènere, redistribuir equitativament la riquesa del país com diu la Constitució, etc.; i no donar suport a corruptes i a una minoria rica i privilegiada que no ha fet cap esforç per aconseguir eixa posició, començant per la mateixa monarquia borbònica.
Una altra possibilitat, en la meua opinió, és que un sector dels votants de dretes vulguen ser tan corruptes com els seus representants perquè aspiren a gaudir d’eixa posició política i econòmica privilegiada. Una prova d’açò és el fet que Pablo Casado va denunciar un possible cas de corrupció de Díaz Ayuso (que pràcticament està confirmat) i els votants del PP van demanar la dimissió del primer i no d’ella. O aquells que van aplaudir el retorn de Juan Carlos I, malgrat totes les proves i indicis que demostren que ha furtat durant 40 anys i ara ha establert la seua residència fiscal a Abu Dabi. Imatge que recorda la famosa escena de 1814 a València, quan diverses persones van soltar els cavalls del carruatge de Ferran VII i es van posar ells a arrossegar-lo al crit de «Vivan las cadenas». Per tant, els votants de dretes d’aquest país presenten una moral corrompuda i s’han convertit en còmplices de la corrupció del règim del 78.
Quart, que cada dia es demostra que el PSOE no és ni d’esquerres ni republicà, sinó un pilar fonamental del règim del 78 i que mai farà polítiques realment progressistes que suposen democratitzar Espanya i millorar la vida de la gent a costa dels beneficis de les elits d’aquest país (ja no diguem a escala mundial, com desenvolupar una política exterior independent dels interessos de la UE i dels EUA). Cada dia tenim nous exemples:
– La resistència a regular els lloguers i els preus de la llum i el gas.
– Crear empreses públiques energètiques i farmacèutiques, a més d’una banca pública.
– La negativa inicial de crear l’Ingrés Mínim Vital i pujar el SMI.
– El vot en contra de la Llei de l’Habitatge i de la Llei Trans i LGTBI presentada per Unides Podem i els partits independentistes i avalada pels col·lectius antidesnonaments i LGTBI, respectivament (a més de tots els obstacles que ha posat i continua posant el PSOE perquè el Ministeri d’Igualtat tramite la Llei Trans i LGTBI, començant per l’exvicepresidenta socialista Carmen Calvo).
– Que encara estiga vigent la Llei Mordassa.
– El rebuig a aprovar una reforma laboral realment beneficiosa per a la classe treballadora, ja que el PSOE ja va dir amb aquesta que només votaria a favor si comptava amb el vistiplau de la CEOE, per la qual cosa votarà en contra de la que presentaran ERC, Bildu i BNG, mentre que UP votarà a favor o s’abstindrà.
– Les contínues negatives del PSOE a crear una comissió d’investigació sobre Juan Carlos I, sobre l’espionatge amb Pegasus i reformar o eliminar la inviolabilitat del rei, entre altres.
– El rebuig a canviar la llei orgànica que regula l’elecció del CGPJ per a esquivar el bloqueig del PP i renovar-lo només amb el suport del bloc d’investidura.
– L’actitud del Ministeri d’Interior, controlat pel PSOE, respecte a determinades manifestacions antifeixistes, com la repressió als qui protestaven per l’empresonament de Pablo Hasel; feministes, com les multes a activistes de Femen Spain, i socials, com la repressió policial als treballadors del metall, l’enviament d’una tanqueta, la detenció de diversos manifestants al cap d’uns dies i un d’ells a la porta del col·legi de la seua filla… i un llarg etcètera.
En conclusió, si volem construir un nou règim basat en una República democràtica i social, que tinga per banderes l’antifeixisme, el feminisme, la diversitat sexual i de gènere, la plurinacionalitat, l’antiracisme, l’ecologisme, etc., és necessari crear un front comú republicà, demòcrata i progressista, que incloga no sols a partits polítics, sinó també a sindicats, col·lectius socials i ONG. Però davant l’anàlisi que he realitzat, està clar que no podem comptar amb el PSOE. Sí amb els seus votants, ja que la majoria són republicans i d’esquerres, però no amb el partit. I crec que també podem oblidar-nos de convéncer els votants de dretes, atés que viuen en una altra galàxia o volen ser corruptes. En tot cas, hem de convéncer els votants abstencionistes (més de 12 milions les darreres eleccions) que hi ha una alternativa real a aquest sistema.
Aleshores, els independentistes, tant d’esquerres com de dretes, catalans, valencians, balears, bascs, gallecs i d’altres territoris, poden ser els nostres aliats? Podem considerar-los companys de lluita dels republicans espanyols? Definitivament, sí. No només perquè han mostrat el seu suport a totes aquelles iniciatives socials que el PSOE ha rebutjat, sinó també perquè compartim una mateixa base ideològica: La República i l’antifeixisme. I un detall diminut però molt important: compleixen el que firmen, no com el PSOE que cal estar darrere d’ell, recordant-li que ha de complir l’acord de coalició.
Així, hem de fer tot el possible per a incloure en eixe front comú els partits i organitzacions independentistes que hi ha a Espanya.
En el cas del País Valencià, es tracta d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), partit germà d’ERC. Per tant, és un actor fonamental en un front comú valencianista. Però vaig més enllà i em situe en l’escenari en què no s’aconsegueix una candidatura unitària amb ERPV, però entre ells i nosaltres és possible governar al País Valencià sense necessitar al PSOE. Jo ho tinc molt clar i estic segur que la majoria de votants progressistes estaria d’acord, més encara després de l’anàlisi feta: Sempre amb ERPV. Sempre. I mai trencar l’acord de govern per moltes pressions que hi haja o per circumstàncies externes com un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
Per tres raons: la primera, que cal complir el que es firma, la segona que no té sentit trencar un govern que funciona i beneficia la gent, i tercera que per a mi Maria Pérez no és només una aliada política fonamental i una excel·lent política que faria un gran treball al servici del poble valencià, sinó també una bona amiga i als amics mai se’ls deixa tirats ni se’ls traeix. I molt menys pel PSOE, que posarà qualsevol excusa del que passe a Catalunya perquè trenquem la coalició i recuperar poder.
I el mateix en el cas de Catalunya amb ERC, Junts i la CUP; en Balears amb Ara Més; en el País Basc amb el PNB i Bildu; en Navarra amb Geroa Bai; i en Galícia amb el BNG. Perquè he pogut comprovar que qualsevol polític independentista és més de fiar, més progressista i mostra un caràcter més proper a la gent, com Mireia Vehí o Albert Botran, que la majoria de polítics socialistes.
Per tant, necessitem a totes les persones, independentistes i no independentistes, per a posar fi al règim del 78 i construir la República o les Repúbliques, segons com es veja. I només ho aconseguirem posant fi a les discussions inútils i deixant a un costat els vells rancors i les diferències personals i polítiques. Perquè si no, governarà la reacció corrupta i aquí sí que tindrem tots i totes problemes de veritat.
Podem fer-ho i tan sols fa falta voluntat política, humilitat i generositat. Per la República.
