La historiografia que coneixem silencia l’existència de l’esquerra revolucionària en la lluita contra la dictadura. Només he trobat escasses referències, salvant comptades excepcions. La recerca se centra en l’activitat del comunisme oficial, representat pel PCE, i com que la socialdemocràcia va ressuscitar quasi al final de la dictadura, en concret a partir del Congrés de Suresnes (1974), el resultat és que tot el pes de la lluita és atribuït als «comunistes» identificats amb les segles esmentades. Sense negar els mèrits al partit que dirigí Carrillo, el fet real és que, igual que altres territoris del nostre entorn, hi va haver partits o organitzacions que se situarien a l’esquerra del PCE, en alguns casos nascuts arran de trencaments del tronc comú. En altres, aparegueren com a resultat de noves visons més heterodoxes, allò que es batejà com a «nova esquerra». Igualment, als PPCC existien opcions independentistes revolucionàries. Aquest paper sols pretén fer una aproximació, deixant el tema als historiadors, puix eixa és la seua tasca.
Els trets comuns d’aquesta esquerra radical o revolucionària, vindrien a ser:
1. Distanciament envers el comunisme oficial, representat pel model creat a la Unió Soviètica dels partits comunistes.
2. Visió obrerista, en considerar, la classe obrera el subjecte del canvi.
3. La dictadura era un estat capitalista i el seu final havia de conduir al socialisme.
4. Noves formes, alternatives de vida i lluita.
5. Els pobles de l’estat tenen dret a l’autodeterminació.
6. República popular o socialista.
Aquesta esquerra, tot i mantenir trets federalistes, tractava de fer-se visible a les diverses parts de l’Estat i la seua implantació era irregular. Sovint naixia en un lloc i després contactava amb gent i grups en altres comarques o territoris, ampliant així la seua xarxa. En el cas dels grups resultat d’algun trencament del comunisme oficial, des de principis dels anys seixanta, van anar configurant-se com a leninistes o maoistes. Una referència important fou el Front d’Alliberament Popular (El Felipe), amb deu anys d’existència i una implantació en tot l’Estat. En la seua dissolució (1971-72) alguns dels seus membres crearien altres grups, si bé alguns exdirigents durant la transició s’apuntarien a la socialdemocràcia.
Al País Valencià, hi van existir diverses formacions que responien a les característiques esmentades, algunes d’elles van ser simples sucursals dels respectius nuclis dirigents estatals. Això sí, van anar assumint la problemàtica cultural i nacional del País Valencià, de forma que, al treball basat al protagonisme de les lluites obreres i sindicals, s’hi afegí la reivindicació d’autogovern o autodeterminació. Òbviament, el PSAN, durant un temps fraccionat en dos, estava per la independència.
La línia de treball de la militància dels grups de l’esquerra revolucionària es feia al camp de la lluita obrera, competint amb els comunistes del PCE, tractant de dirigir les lluites cap a objectius més ambiciosos, donant prioritat a les assemblees i a la representació de la base. També el front dels barris adquirí rellevància, puix les necessitats dels barris populars ignorades pel franquisme donava rèdit de lluita. Crec que la pressió de les lluites va ser un factor més que explica la transició i els canvis dels anys setanta. En eixe aspecte, moltes conquestes i reivindicacions foren producte de la participació del conjunt dels esquerrans. En eixa transició, va haver-hi mogudes unitàries, com eren les manifestacions, una part de l’esquerra revolucionària apostava per un trencament, mentre que socialdemòcrates i comunistes van anar cap a la reforma pactada, que és allò que va quallar. He d’assenyalar com, malgrat la dispersió i fragmentació de la nova esquerra, afegint-hi els errors, durant dues dècades, anys 60 i 70, es feu molta feina amb generositat i sacrificis personals.
A les eleccions del 1977, tota l’esquerra revolucionària, dividida i confosa, va estar marginada i no va ser legalitzada fins passada la jornada electoral. Són molts els interrogants que ens poden sorgir ara, a posteriori. Fins a l’Estatut, alguns mantinguérem la «paradeta», alguns intentàrem fusionar-nos, o més aviat integrar-nos en un altre grup amb més entitat. Els més llestos ja imagineu on van anar a parar.
De moment, hi ha materials escrits i testimonis d’aquella militància, restaria recuperar-ne el seu estudi i les aportacions.
