Estic llegint L’única veritat, de Francesc Bodí, i em trobe amb una frase que em colpeja, perquè d’una manera o altra em retorna al tema de la meua columna anterior: «El general no estava enfurit, sinó desenganyat. La vida li havia ensenyat que el foc viu de la joventut no era bo per cuinar segons quins relats, perquè les flamerades acabaven socarrant el menjar i els perols». I és que darrerament em trobe massa reflexions sobre el temps. Segurament, sempre han estat pertot arreu, en els llibres, en les pel·lícules…, però no les veia ni les anotava, deuria passar pàgina sense mfer-ne cas. No com ara que gairebé sempre em trobe amb el rellotge que em mira com un dels meus enemics més cabrons. M’agrade o no, sempre està present marcant l’hora de totes les coses que faig. Quan veig que arribe tard a una cosa que m’interessa, les busques negres, com el color del pecat, no paren de córrer i em fan perdre l’alè, però, quan vull que el temps passe ràpidament i em porte a un moment millor, les busques malvades no es mouen. Es queden aturades com si foren dos soldats fent guàrdia en una garita. Ja sabeu: parades de burro i arrancades de matxo. Ho explicava molt bé el meu fill quan era menut. No recorde què féiem, però sí el que em va dir: «Pare, intentem no passar-ho tan bé, que s’acabarà de seguida».
I, per si faltava una pesseta per al duro, em pose un western mític, de pur suspens, Sol davant el perill, de Fred Zinnemann, en què un rellotge blanc, redó, amb les seues busques negres sempre hi és present. I veig un Gary Cooper gegantí que camina d’ací cap allà i d’allà cap ací acompanyat de la música de Dimitri Tiomkin que sempre em quedarà associada al cagalló que m’entra quan he de fer alguna cosa per principis. L’obligació de mirar el rellotge te la recorden els primers plànols de la pel·lícula en què veus com avancen les busques. Zinnemann té un talent molt especial per a manejar el temps de la narració.
Una narració que t’idiotitza i t’obliga a solidaritzar-te amb el xèrif Kane que, a punt de jubilar-se, podria enviar-los a tots on brama la tonyina i anar-se’n de viatge de noces amb la bellíssima Grace Kelly. Ell, però, impàvid i coratjós ajorna la boda amb la seua dolça núvia per complir el seu deure amb uns veïns que no s’ho mereixen, perquè, a més de ser uns cagats, no són capaços de fer res per ningú, ni per ells mateixos. I el deixen tot sol davant uns personatges molt plans, malvats i podrits, com els de la majoria de pel·lis americanes. A partir d’un moment determinat, veus com la pel·lícula és narrada en temps real i les busques del rellotge es converteixen en les protagonistes. Hi ha molta tensió. El tren dels malvats cada vegada és més a prop. El temps va passant… I de vegades vols que passe més de pressa. Que arriben els canalles d’una punyetera vegada!
Que bons que són els americans per a fer pel·lícules sobre els sentiments, el deure i la bandera! Com si fóra tan fàcil oblidar el Carpe diem i renunciar a collir el moment plàcid i la tranquil·litat en què vivim, perquè s’ha de complir un deure del qual no es pot fugir. I és que ens agrada recrear-nos en unes imatges, en una bona pel·lícula: un heroi desesperat, ja molt prop de l’hora de l’arribada del tren, en un poblet desert, silenciós, on regna la pols. La calor i el sol són els únics companys. I, malgrat sentir-se traït, es queda sol davant el perill… La imatge del vell pistoler retirat que torna a disparar ens apassiona.
