A mitjans dels 90 del segle passat el govern socialista, presidit per Joan Lerma, aprovà la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU), una norma que introduïa l’Agent Urbanitzador, una nova figura mitjançat la qual l’administració traspassava la potestat urbanitzadora a aquell que havia obtingut aquesta designació.

Els redactors de la llei s’afanyaren a dir que un reglament posterior matisaria els amplis poders que se li atorgaven, però pocs mesos després de l’entrada en vigor de la Llei, el Partit Popular aconseguí el Govern de la Generalitat i tingué mànega ampla per sembrar de PAI el nostre País, que anys després es va arrodonir amb el complement dels camps de golf.

Agrupacions locals, la majoria amb els lideratge dels regidors/es del Bloc, col·lectius ecologistes i, sobretot, plataformes de jubilats nord-europeus, començaren a donar la batalla contra aquells abusos urbanístics fets en nom d’una Llei promulgada per un govern d’esquerres. Curiosament, el portaveu de la plataforma Abusos Urbanístics NO, -molt activa a la Maria Alta-, fou l’excap dels serveis secrets de l’estat del Canadà.

És el que pot passar ara si el parlament valencià convalida el Decret Llei 1/2022, de 22 d’abril, que dona carta blanca per arrasar amb una part del nostre territori.

Comparant este Decret amb l’aprovat fa dos anys (14/2020, de 14 d’agost), ens sobta que al preàmbul diguera:

«En l’àmbit autonòmic […] es fixa com a un dels objectius principals un augment significatiu de la potència instal·lada en energia renovable, amb un horitzó possible en 2030 de fins a 6.000MW en centrals fotovoltaiques i 4.000 MW en eòliques, tot i que els valors actuals són de 364MW i 1.255MW, respectivament».

La cita és textual i el subratllat és nostre. Atès que l’objectiu fixat és créixer en potència instal·lada en energia solar 16 vegades, no està malament l’ambició.

En canvi, el preàmbul del decret llei 1/2022, de 14 d’abril, diu:

«…actualment la CV produeix el 66% de tota l’energia que consumeix. El propòsit del Consell és transitar cap a l’autosuficiència energètica del territori autonòmic…»

Tanmateix, amaga, que del 66% de l’energia que produïm, el 40% correspon a la Central de Cofrents, que té una pròrroga de la seua vida útil fins al 2030, si no és que la prorroguen 15 anys més. Com que no es tancarà Cofrents fins que s’extingisca la concessió, almenys tindríem un horitzó de 8 anys per planificar bé les coses, que és un dels defectes més gran que detectes quan el lliges.

Primerament, este decret ha perdut l’oportunitat de retre un merescut homenatge a aquelles famílies valencianes pioneres en les energies renovables. Emprenedors que arriscaren els seus estalvis i decidiren invertir en els anys 2006-2008, més de 6.500 valencianes i valencians!!!, seguint el crit del govern de Zapatero, i als quals un temps després els ministres Clos i Montilla rebaixaren les seues primes amb uns canvis legislatius, per acabar sent rematats per Rajoy amb l’Impost al Sol. Gràcies a ells, els preus de les plaques hui són molt més baixos i es va generar tota una xarxa de xicotets empresaris que han tirat del carro de l’energia solar.

L’actual Decret introduïx una limitació a les competències municipals des del meu punt de vista intol·lerable. Examinem per què:

El decret afegeix una disposició addicional segona al Text refós de la Llei d’Ordenació del Territori i Urbanisme i paisatge (LOTUP), DL 1/2021, de 18 de juny, que es referix a la suspensió de llicències que afecten instal·lacions per a la generació d’energies renovables:

«La suspensió de llicències prevista a l’article 68, quan afecte a instal·lacions per a la generació d’energies renovables, es limitarà a aquelles zones de sòl no urbanitzable comú en què l’ICV definisca la seua molt alta i alta capacitat agrològica. o en aquelles que, sent la seua capacitat moderada, l’ajuntament justifique mitjançant un acord plenari la necessitat d’aplicar un règim de protecció agrícola…»

És a dir que, una vegada més, es veuen limitades les competències municipals, en ares a un dubtós benefici de la instància superior. Dit d’una altra manera: fem un Decret per mitigar l’emergència energètica i la primera mesura és limitar l’autonomia local. Això sí que és de dalt cap avall: jo mane i tu obeïxes. Difícil d’empassar-s’ho per als que des de sempre hem pensat que el municipalisme és la base del nostre valencianisme.

Respecte a les mesures de protecció del Territori

L’article 10 del Decret Llei 14/2020, de 7 d’agost, establia 9 mesures de protecció i, en canvi, la modificació proposada pel Decret Llei 1/2022, de 22 d’abril, elimina la majoria de les mesures de protecció i les deixa en dos només. Les relatives al fet que no es podrà reduir més d’un 10% l’amplària dels corredors territorials i les que indiquen que les centrals fotovoltaiques hauran de distar almenys 500 metres de recursos paisatgístics de primer ordre com ara BIC’s, BRL, etc.

És a dir, que aquest decret elimina criteris o mesures de protecció territorial perquè la tramitació dels projectes siga mes ràpida i còmoda.

Tot i això, el legislador autonòmic no hi està conforme i amb un alarde de bonhomia rebla el clau introduint una modificació com l’article 3 bis, del DL 14/2020, de Procediment per a la implantació d’instal·lacions de producció d’energia renovable fotovoltaica d’autorització estatal:

«Les instal·lacions d’energia renovable fotovoltaica d’autorització estatal quedaran eximides de la tramitació de la Declaració d’Interès Comunitari o de Pla Especial si acrediten prèviament la compatibilitat urbanística i disponibilitat íntegra del sol.»

Este és l’article clau. És a dir, per als projectes grans, els que mouen els diners, i que són d’autorització estatal, els posem la catifa roja perquè no tinguen problemes. L’atorgament de les llicències és una competència municipal, però és un acte reglat, açò és, si algú disposa del 100% dels terrenys, desapareixen els tràmits (territorials-urbanístic) i l’Ajuntament li haurà de concedir la llicència. Això, li podran dir sobirania competencial. El País Valencià té competència exclusiva en matèria d’ordenació del territori, i com que som sobirans, esta competència tan important la cedim a l’Estat, atès que l’Estat és tan bo i ens sobrefinança de manera tan impertinent i és tan respectuós amb la nostra autonomia… Clar que sí!!!

Des del meu punt de vista, aquest article amaga el rovell de l’ou del motiu pel qual una part del Govern valencià vol aprovar este Decret, i l’altra part del govern, sorprenentment sota l’estupidesa d’un benintencionat ecologisme, sembla que no té massa clar què és el que ha de fer.

Al preàmbul del D-Llei 1/2022, es parla dels «315 projectes d’energies renovables» que ara mateix es troben en fase de tramitació (autonòmica i estatal) i suposarien una potència instal·lada de prop de 10.000 MW suplementaris, entre energia solar i eòlica.

De tot eixos projectes, cap ni un, es referix a les Comunitats Energètiques Locals. Tenim un exemple al nostre país excepcional, a Crevillent amb les 14 cooperatives elèctriques, moltes d’elles fundades al caliu de les campanyes del Pare Vicent a principis de segle XX. D’això, el Decret no se n’ocupa, la immensa majoria de projectes pendents d’aprovació són de més de 50 megavats.

Cap ni un dels projectes que dormen als calaixos de les conselleries d’Economia i d’Agricultura i Territori tracten de «democratitzar» l’ús de l’energia i, sobretot, el seu cost.

Davant de la campanya citrícola mes roín de tota la història, amb cotitzacions d’una arrova valenciana molt per davall del que costa un simple cafè, podríem implementar polítiques públiques perquè els milers de pous de reg foren electrificats a partir de l’energia solar amb plantes de només 150 panells solars i un consum ínfim de terreny. Amb això, aconseguiríem que els llauradors valencians pogueren competir millor atès que la despesa elèctrica suposa més del 60% dels seu cost de producció.

També podríem aprofitar, per dinamitzar la (re)inversió en molts polígons industrials, nombroses fàbriques tancades i els milers de metres quadrats lliures als sostres, o polígons industrials com ara el del Pla de Guadassuar i altres que hi ha pel territori, que fa dècades que estan deserts…

O més encara, per què no cobrim els sostres de les edificacions públiques… col.legis, IES, poliesportius, etc.? No seria més intel·ligent afavorir la implantació de les plantes solars en eixos llocs? O és que això no beneficia els oligarques elèctrics?

Una vegada més, comencem la casa per la teulada, ens afegim amb entusiasme a este revival d’«ofrenar noves glòries a Espanya», oferint el nostre territori a les empreses (oligopolis energètics) espanyoles que igual que venen al caliu d’esta bombolla solar, se n’aniran quan els convinga sense deixar cap estructura empresarial.

Però el decret 1/2022, de 22 d’abril, no oferix cap estímul per estes propostes. «Els inversors» que hi ha darrere dels projectes pendents d’aprovació són els mateixos de sempre. És especulació pura i dura, perquè el que molts d’ells busquen, una vegada assolits els tràmits, és vendre la concessió al millor postor, que seran els nous conversos a l’ecologisme, Fernando Roig, Florentino Perez, Acciona, etc.

No havíem quedat que primer les persones??? No déiem que allò de les xicotetes coses (o projectes) feien la felicitat de tots els dies?

Per últim, igual que amb la bombolla urbanística que va rebentar el 2007-2008, esta nova febre ens hauria de fer sospitar, i aplicant la mateixa lògica de Mònica Oltra, «hay que seguir la pista del dinero» (#volemsaber), veure qui impulsa eixos 315 projectes. El lector atent pot consultar com a exemple la planta solar fotovoltaica projectada a Morella. En este paratge incomparable, no sols es projecta una megaplanta, sinó que, a més, ve amb un regalet d’un edifici impossible d’integrar en el paisatge.

Consentirem amb este decret que governants sense escrúpols tinguen via lliure per a arrasar el territori en nom d’una norma feta i aprovada per un govern progressista? Amb mi que no compten.

Comparteix

Icona de pantalla completa