Tenim un problema: necessitem que ens salven. Però per a ser salvats no ens basta la legió de llibres d’autoajuda que saturen els prestatges de les llibreries. Necessitem més aviat uns guies que ens asseguren que la salvació és possible i que ells mateixos són el camí per a l’alliberament. Al cap i a la fi l’argumentació dels citats llibres d’autoajuda fa recaure en els seus autors la condició de líders redemptors, encara que deixe els lectors una miqueta indefensos, perquè només d’ells mateixos sembla dependre l’èxit de la missió salvadora. D’ací la demanda de gurus de carn i os, capaços de fer-nos vibrar amb la certitud que gràcies a ells podrem ser rescatats de les profunditats de la foscor, la desgràcia, la malaltia, l’opressió o la infelicitat.
En última instància el mecanisme es repetix, ja es tracte de gurus espirituals, científics, financers o polítics: uns altres ens marcaran el camí, uns altres ens revelaran la «veritat» i assenyalaran la «mentida», uns altres ens mostraran la «llum» i ens protegiran dels paranys de l’«ombra». Els que suposadament es troben preparats, investits d’autoritat moral, proveïts d’arguments irreprotxables, ells, amb les seues escenificacions impactants, paraules altisonants, discursos encesos i sentides gesticulacions, ens indicaran la senda. I nosaltres els seguirem com a dòcils borreguets, i els direm als altres que el que diu el guru de torn «va a missa». I molts ens creuran i aniran transmetent la «bona nova» a uns altres, i així successivament.
Però ocorre que la major part dels gurus que ixen al nostre rescat, ja que tant anhelem ser rescatats, solen aprofitar-se del poder que els conferim per a ennuvolar-nos l’enteniment i l’autonomia. Especialment en les coses de la salut del cos i de l’ànima, on tan fàcil és trobar infames venedors de fum, consumats titelles dedicats a col·locar-nos la «solució definitiva» als nostres mals i inquietuds, deïficats hipòcrites de fàustiques ressonàncies disposats a arruïnar la nostra dignitat.
En els assumptes de govern el panorama no és molt diferent: polítics salva pàtries, populistes visionaris, «triomfadors» dels negocis, «líders» d’opinió, «experts» acadèmics. Cap esfera humana escapa a la temptació d’abandonar-se en mans dels gurus i de caure en unes relacions de poder certament perverses. Una circumstància probablement inseparable de la nostra pròpia necessitat de salvació, de confiança en el carisma d’algú en qui depositem totes les nostres energies i esperances. Perquè fins i tot en el cas dels vertaders mestres de la vida, poc inclinats per si mateix a presentar-se com a gurus, tendim a elevar-los a uns altars que ells mateixos rebutgen. La qual cosa ens porta a una sèrie de preguntes insidioses: i si no cal salvar-se, sinó només submergir-se en l’espessor de la vida amb tota la seua intensitat? I si el vertader camí és que no hi ha un camí ni un guia «il·luminat» que ens el mostre? I si la nostra necessitat de gurus ens està apartant de les nostres més riques potencialitats? I una altra pregunta més: i si la fe cega en els nostres pretesos salvadors caiguera i deixara pas a la vertadera autodeterminació? En tal cas és probable que ja no feren falta gurus, i tot seria molt més complex, encara que també seríem molt més lliures, dignes i autèntics.
