Al principi em va fer una mica de peresa posar-me a escriure sobre el retorn de l’emèrit per passar uns dies de regata a Sanxenxo i de pas fer una xarradeta al Palau de la Zarzuela amb el seu fill, el rei actual. Campetxano i Preparat, reunits, com en els vells temps. I és que a l’alegre parella aquesta els he dedicat moltes columnes des de fa molt de temps. Però a poc a poc escriure sobre el tema s’ha acabat convertint per a mi en una necessitat, per superar la vergonya, per tractar de conviure amb la humiliació amb la major dignitat possible.
S’havia especulat altres vegades sobre si Joan Carles I havia vingut a Espanya abans en secret. Crec que ara ja podem pensar que no. Perquè és evident que no volia tornar en secret, sinó de manera espectacular, fent valdre la seua impunitat, la seua condició de sobirà a l’estil de l’Ancien Régime, per damunt de la llei. «Explicacions de què?» li va contestar a una periodista que li preguntava si donaria explicacions en algun moment. El pitjor és que el vell campetxano té tota la raó: en efecte, amb la llei espanyola en la mà, i sobretot amb la interpretació que en fan els jutges, no ha de donar explicacions de res. Totes les causes judicials a Espanya han estat arxivades perquè a ell no se’l pot jutjar faça el que faça.
A més, ha pogut gaudir de la companyia de les elits regatistes i dels plebeus servicials que han llançat vítols a la corona. «Visca el rei!», cridaven mentre immortalitzaven el moment amb els seus telèfons mòbils, súbdits indignes que reconeixen el dret per naixement a robar i qui sap a què més, perquè participen de la condició d’elits, o perquè són poble acostumat a la humiliació, que sap que els rics i els aristòcrates no són com ells, que per a ells apliquen altres normes i que així ha de ser per la gràcia de Déu. Veure’ls un segon, compartir el mateix espai amb aquestes persones sobrenaturals ni que siga una vegada en la vida els eleva, ompli de glamur i de transcendència les seues grises existències.
M’he pogut assabentar que a Sanxenxo hi hagué una manifestació contra la seua presència, encara que ha estat una mica difícil. Per exemple, l’informatiu de televisió que vaig veure per curiositat ni tan sols la nomenava. Tot el meu respecte per a les persones que decidiren sostindre la dignitat de la seua comunitat, i un poc també la dignitat de totes i de tots.
I és que m’ha impressionat molt la passivitat de la societat malgrat aquesta extraordinària mostra de prepotència reial. Ha estat com si digueren: «D’acord, ens heu pillat, tot era perquè nosaltres conservàrem poder i privilegis. Doncs ara que ho sabeu, babaus que vos vau creure allò de la democràcia plena, i la igualtat de tots i de totes davant la llei, foteu-vos, empasseu-vos la nostra alegre impunitat absolutament fora del vostre abast». I, en efecte, la gent ho ha encaixat amb resignació i fatalisme, això els qui no han sentit renàixer el joancarlisme als seus cors servils. No hi ha res a fer. Espanya és així, i al remat sempre es torna a la casella d’eixida, i qui mana, mana.
Mentrestant, el PSOE torna a exercir de republicà asimptomàtic i monàrquic de fet i de cor. No en va és un dels puntals del règim del 78. I Podemos, gesticula, diu alguna cosa sobre que Joan Carles hauria de donar explicacions, però res més, com si Felip VI, el fill que ha heretat el càrrec d’aquest comissionista corrupte, no hi tinguera res a veure. Cada vegada me’n recorde de Yolanda Díaz dient en televisió que Felip VI no tenia cap explicació a donar i que ara no era el moment de plantejar la necessitat de la república. El recanvi del discurs del PSOE quaranta anys després, com si així colara des de l’esquerra a aquestes altures. Sumar, diu. Sumar per a què exactament?
El grau d’obscenitat de la monarquia espanyola és cada dia major. Es creuen -se saben- no ja inviolables, sinó invulnerables. El vell republicanisme, amb tota la seua potent tradició social d’esperança de progrés, de creure que l’estat espanyol tenia remei, acabà als fossars comuns i a l’exili i no sembla haver renascut. Tampoc cap nova versió del republicanisme. Es veu que els àvids lectors de Laclau no pensen que la república siga un significant mobilitzador. O potser tenen por, amb precedents ja d’imputats, d’inhabilitats, d’exiliats… O potser siga que el seu objectiu en política és agafar carguito i embolicar a les masses perquè voten una cosa i després fer més o menys el de sempre amb algun toc esquerrà que no moleste massa venut com una conquesta històrica és la manera correcta d’aconseguir-ho i pensen que les elits saben premiar a qui garanteix l’estabilitat del sistema. Ves a saber.
El cert és que l’espectacle de l’emèrit passejant impunitat entre les aclamacions dels més indignes dels seus súbdits, ens embruta un poc a tots i a totes. Ara no podem dir que ens estan enganyant. És tot obscenament clar. Si no ix ja una alternativa republicana clara, si els partits d’esquerres no deixen d’una vegada de contemporitzar amb la monarquia, i això inclou els partits valencians, ens tindrem ben merescut el que ens passe, quedarà ben clar una vegada més que aquest país no té remei, i a veure qui es creu que de veres votant podem decidir l’organització de la nostra societat. I que no s’equivoquen. Si això queda clar, si més i més gent s’abandona a aquest sentiment fatalista, si més i més gent deixa de pensar que «sí se puede» és alguna cosa més que una cançoneta identitària d’una colla que vol poder, si més i més gent deixa de creure en la política, ni tan sols seran els i les líders criptomonàrquics d’esquerres els qui gaudiran del carguito. Pagaran la seua covardia, la seua estretor de mires, amb la irrellevància. Per perllongar el carguito uns mesos més hauran perdut la dignitat i la història. Però la resta encara perdrem més, en mans de la dreta neofranquista, trumpista, compiiogui, neoliberal i monàrquica, enfortida i desacomplexada. Explicacions de què. Dissimular per a què.
«De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España, /porque termina mal», va escriure Jaime Gil de Biedma. Que innocents vam ser si alguna vegada pensàrem que el poeta s’havia enganyat.
