La guerra del Peloponès

Fa cosa de dos mil cinc-cents anys la guerra anomenada del Peloponès va enfrontar Atenes i els seus aliats, els quals s'havien ajuntat amb Esparta.

Com totes les guerres va ser cruel. Insensata també, com les altres. I va dur desgràcies nombroses i molta misèria als dos bàndols. Perquè la suposada vencedora, Esparta, tampoc no va entrar pel camí de la glòria. 

Els interessos que hi havia al darrere de cadascú dels combatents eren diversos. Una ciutat, Atenes, tenia les seues raons i l'altra, la més bel·ligerant i militarment més forta, també. 

De les històries esdevingudes a Grècia, a l'Hèl·lade tota ella, els occidentals n'hem fet exemple. Per a les coses bones i per a les dolentes. S'han estudiat per dalt i per baix, encara que sembla que, massa sovint, no hem après res d'aquelles lliçons de la història. 

Com de tants altres esdeveniments del passat clàssic, se n'ha escrit per a dar i vendre.

De la guerra del Peloponès tenim una de les narracions que passa per ser de les primeres fetes amb un criteri històric, que en podem dir ja científic. 

Llegir-lo és un plaer estètic i igualment una lliçó per a moltes coses. 

Tucídides, el seu autor, descriu i justifica la guerra sense la intervenció, per primera vegada, dels déus, i descriu el món en termes senzills i humans. No hi ha cap Deus ex machina al darrere. Va escriure una història que ha ultrapassat els temps, les vicissituds del que ha succeït al món per damunt ideologies i països, i els seus herois i personatges han acabat convertint-se per la seua mà en figures simbòliques, però també reals, de determinats valors. Bons o dolents. Temístocles, Pausanies, Alcibíades, Pèricles... van entrar en la història de la humanitat. Són universals. 

Després d'aquelles guerres han assolat la terra multitud d'accions similars. És un no parar, això de les batalles. 

Ara, a casa nostra se n'ha encetat una. Com totes cruel, inútil i que omple de sang i dolor ciutats i camps. És, en definitiva, una guerra com totes les anteriors. I sobre ella se n'escriu ara a tots els mitjans de comunicació del món. Es descriu fins i tot amb tant de detall com ho va fer el grec Tucídides. 

La diferència fonamental, però, és que sobre aquesta, tan moderna, publicitada i mostrada amb pèls i senyals arreu del món, no quedarà una obra com la «Història de la guerra del Peloponès» escrita pel grec. No hi haurà èpica ni relat grandiós. I no perquè no hi puga haver un historiador com Tucídides per a poder escriure-la, sinó perquè aquesta maleïda guerra no té cap valor que la puga fer mereixedora d'un volum que llegiran les generacions futures. No.

Ja sabem que no som ni Grècia ni Esparta, i, malgrat el que diu Joan Francesc Mira, ja no som grecs. No ho som en el sentit moral. Podríem justificar una part dient que els contrincants d'aquesta guerra a l'est són eslaus, cosacs... És igual. Tucídides parlava del món i de la gent que hi habitava; ell els incloïa a tots. Res no eximeix els qui han iniciat aquesta guerra de comportar-se conforme a la moral universal. I, en algun moment, tant els dissidents entre els qui combaten com aquells que han donat suport a la guerra s'adonaran que no hi haurà ningú que escriga aquesta història. Cap Tucídides no immortalitzarà aquesta guerra que no té moral ni ètica universals al darrere.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.