L’hora dels joves

Si no recorde malament, tot començà amb Zapatero, que és el que donà la consigna: «que ningú no passe dels quaranta anys». Els militants veterans es queixaven, perquè els deien que se’ls havia passat l’arròs, que ja no es menjarien un torrat. I vingueren els joves que, com tenien poc coneixement i poca paciència, la majoria han durat menys que un rot de cirera. Si no recorde malament, la primera va ser Leire Pajín, que va ser la gran aportació valenciana al socialisme espanyol jove. Arribà a ser secretaria d’organització del partit i Ministra de Sanitat, Política Social i Igualtat des del 21 d’ octubre de 2010 fins el 22 de desembre de 2011. Encara com no va eixir amb la seua en la política valenciana perquè amb els «genis» d’Alfred Boix i Ángel Luna (que crec que encara no sap dir ni bon dia) redactà la ponència política que pretenia canviar el nom històric del partit: Partit Socialista del País Valencià pel de Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. Això va ser en el congrés de l’any 2008 en què els delegats es van rebotar amb crits de «País Valencia, País Valencià» i en la votació van rebutjar la proposta del canvi de nom. Ja no recorda ningú Leire Pajín. En aquell mateix congrés, vingué Jorge Alarte, que, si l’haguera perdut, el congrés, probablement avui seria el President de la Generalitat, perquè hauria sigut Ximo Puig qui s’haguera estavellat en les eleccions autonòmiques de 2011 i Alarte el recanvi del partit en el 2012,
però ja ho sabeu: els joves ni paren ni saben esperar. Sempre tenen pressa.

Més tard, la joventut va ser l’alternativa de tots els partits. I es parlà d’una «nova política» que no va tindre temps ni per rascar-se. Ara, ja és «vella», la nova política. Només heu de sentir el poc trellat de les paraules —de gairebé totes les paraules— d’Inés Arrimadas que és l’única que queda d’aquells joves que volien canviar totes les maneres «antigues» de fer política. I van construir l’ambient que els joves de gairebé totes les organitzacions van generalitzar: «formes purament populistes». Ja han deixat de liderar els seus partits Albert Rivera, Pablo Iglesias i Pablo Casado. Poca broma. Qui ho haguera dit? Semblava que anaven a menjar-se el món. Ara, només ens queda Inés Arrimadas, que durarà una rosada, i Pedro Sánchez que continua perquè els seus «contrincants» de fora i de dins del seu partit li ho han deixat molt fàcil. Res de Manual de resistència. Molta «ruqueria». Fins i tot, les «promeses joves» de Compromís no estan precisament en les hores més altes. A un amic meu, veterà en totes les batalles de l’organització nacionalista, li van dir que ja havien perdut prou i que, ara, els  tocava manar als joves. I ja veieu què passa. L’amic Fran Ferri ja n’ha tingut prou i ha preferit tornar a l’empresa privada. Li alabe el gust. Un jove ha de tenir una professió abans de dedicar-se a la política. I, ara, el jove conseller Marzà abandona la Conselleria més important del govern autonòmic per dedicar-se a gestionar el partit. Un gest que no acabe d’entendre, perquè estem parlant d’un partit de govern que s’ha de dedicar, sobretot, a gestionar la cosa pública i és en el govern on els seus millors valors han de dedicar tots els esforços. Que conste que salude i m’alegre, i molt, del nomenament de la nova consellera. No us equivoqueu, sóc partidari que els joves, les joves, gestionen les nostres coses, però no haurien de menysprear l’experiència d’alguns «vells» valors que tenen en les organitzacions i que encara estan per aportar alguna cosa. Pregunte-ho als socialistes i al nostre president que, ara, ha dit adéu al veterà Vicent Soler. Em direu que sóc tendenciós —i ho encertareu—, però, si els de Compromís no presenten Joan Baldoví, no arreplegaran ni les de terra.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.