Vendre la casa

Tota la gent té, per regla general, consciència de la terra. D’una terra rodona i gran, però indefinida en la idea. Una altra cosa és si posem la mirada en la terra més immediata. Que llavors ja és un territori.

I el territori significa moltes coses. Gran part dels valors principals de totes les societats, es fonamenten en aquest tros de terra. Ja identificat i, generalment, objecte d’estima.

Hem passat del món a la parcel·la personal.

I les col·lectivitats humanes tenim una concepció del territori fabricat per diferents circumstàncies: història, societat, economia, geografia...

Nosaltres, una part de la gent valenciana, tenim com territori propi aquell que va des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

I aquest territori està en venda!

Un exemple de tal cosa, en seria algun dels titulars que apareixen en premsa espanyola i alemanya principalment. «Balearen zu verkaufen», sí les Illes, com de fet tots els nostres territoris fa temps que ja són a la venda. I ho compren, naturalment, els rics. I aquests, com ja va dir Adam Smith, quan tenen la propietat d’un territori el que volen és obtenir els productes que d’eixa possessió en deriven. Les coses clares. El capitalisme, des de fa anys que té les idees ben posades.

Si fem una ullada a algunes estadístiques, podem veure que, pam dalt pam baix, entre un 35 i un 40 per cent del conjunt del patrimoni empresarial i territorial ja és a les mans de forasters.

Des dels hotels a Salou, Torrevella, o Calvià, els xiringuitos múltiples d’Eivissa o l’Empordà, les explotacions agrícoles valencianes o les bodegues mallorquines. O empreses de nom encara casolà però en mans de multinacionals...

Els nostres països es van venent poc a poc. O amb rapidesa fins i tot.

I, el que encara no havia explicitat massa l’economista i filòsof escocès al·ludit, però ja entreveia, és que, tal com es ven, els valors culturals i socials de les propietats venudes tenen una finalitat diferent d’aquelles que eren les bàsiques en el moment de la seua aparició.

No ens enganyem: qui paga mana! I, evidentment, els manaments no forçosament han de coincidir amb la voluntat o el desig dels antics propietaris.

El sentiment de pèrdua que una part de les poblacions afectades experimenta pot arribar a ser traumàtic. En la mesura que es copsa un trencament que ignora la història i fa difícil el futur amb els paràmetres anteriors. Això produeix un sentiment d’anomia que si és fort crearà malestar considerable al si de la societat tocada.

És evident que tot canvi no forçosament comporta malvestats i misèries. Clar. Però si aquest és massa ràpid, fort i indesitjat, el dolor social pot ser molt gran. Davant situacions paregudes cada societat ha tingut una resposta diferent. Unes vegades ha afavorit moviments populars com per exemple a França i Anglaterra amb la compra d’espais naturals per defensar-los . I ací a casa nostra també hi ha alguna iniciativa en eixe sentit

Altrament, si no s’actua, podrem entonar un cant trist com fa el poeta Iannis Ritsos quan diu: «La resta, com si no fora res, es va perdre: Atenes, Argos, Esparta...»

Nosaltres no tenim llocs tan simbòlics per a la història occidental i universal comparables. Però negarà algú que els espais, materials i simbòlics, que hi ha a Morella, Sant Antoni d’Eivissa, Prada o Reus tenen per als que som d’ací, el mateix valor que cada llogaret té per al més humil habitant?

No hem de vendre la casa de tots. No malbaratar-la i deixar-la en mans de forces mercantils que només volen benefici i no consideren les necessitats locals. La força política ho ha d’evitar. I la ciutadania també.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.