Després de la fi de la Segona Guerra Mundial van transcórrer els anomenats «Trenta Gloriosos» anys de relativa estabilitat i avanç econòmic a Occident, uns anys d’eufòria desenvolupista que semblaven confirmar la consolidació d’un model de creixement continu i sense interrupcions. No obstant això, el desenvolupament de la prosperitat econòmica occidental, d’un «capitalisme social» implementat en gran part per a allunyar als treballadors occidentals de les temptacions revolucionàries, també es va veure acompanyat d’un creixent malestar social i cultural derivat del preu a pagar: una creixent alienació social, l’avanç de la destrucció de la naturalesa, els estralls de les guerres modernes imperialistes i la intensificació d’un món cada vegada més materialista, alienat, consumista i estressat, un món progressivament dominat per la tecnificació i el conformisme generalitzat.
Este malestar psíquic i existencial, retratat per destacats intel·lectuals de l’època (Adorno, Debord, Mills, Jung, Fromm, Watts), està en el fons de les revoltes del maig de 1968, les noves causes anticolonials, la defensa dels drets de les minories, el feminisme, l’aparició de l’ecologisme contemporani o la irrupció en escena d’una nova visió de l’espiritualitat, en gran manera lligada als corrents després denominats com a new age, que proliferaven especialment en la costa californiana i en altres llocs d’Occident. Es tractava d’una espiritualitat fresca i renovada, d’una religiositat sense religió concreta a la qual adscriure’s, que bevia de tradicions orientals, sabers xamànics i herències gnòstiques i místiques occidentals, una espiritualitat actualitzada sota condicions modernes, que es reivindicava com a lliure, deslligada de les religions tradicionals i els seus dogmes, de sacerdots, jerarquies i institucions, connectada amb els nous desenvolupaments de la ciència (especialment la psicologia profunda), molt apegada a l’experimentació directa (en molts casos amb drogues) i molt crítica amb la manera de vida capitalista occidental.
Però com ha assenyalat David Harvey, «el capital no és una cosa, sinó un procés en el qual s’expedix contínuament diners a la recerca de més diners». Per això quan la crisi econòmica de 1973 va confirmar l’esgotament de l’anomenat «capitalisme social», els amos del capital van fixar la seua mirada en les idees neoliberals que ja a principis dels anys setanta del segle passat sostenien la necessitat de posar en marxa un capitalisme desregulat, cada vegada més salvatge i violent, decidit a afeblir del tot el món del treball i orientat a recuperar per la via ràpida la taxa de beneficis. I així va ser com es va produir un gir, consistent en un reforçament dels interessos del capital a costa del món del treball, la naturalesa i els països empobrits. Una ofensiva neoliberal que dura fins a hui mateix i que ha implicat una reestructuració global d’un capitalisme ecocida, que a més ha suposat que els pobres s’empobrisquen encara més i els rics es facen encara més rics.
Paral·lelament, la nova espiritualitat, transversal, global i holística no va fer més que avançar i consolidar-se en els últims quaranta anys. Amb ella arribava la recuperació, revitalització i reconfiguració de les velles formes de coneixement transcendent vinculat a les antigues filosofies i religions, per a ser transformades en les noves creativitats culturals. Emergia, així, una religiositat experiencial, emocional, mística, fortament eclèctica, transversal, global, híbrida i complexa. Una cosa diferent i amb grans potencialitats.
No obstant això, el capitalisme, en la seua contínua cerca de nous mercats, no va tardar a detectar inèdites oportunitats de negoci en l’esfera immaterial. Prova d’això és l’extraordinari desenvolupament de les indústries culturals i de l’entreteniment, però també el que podríem catalogar com l’emergència d’un capitalisme espiritual, és a dir, de tota una creixent mercantilització de la nova esfera psicoespiritual, que tant estava creixent en el món occidental. Com en altres esferes de la producció i el consum, també en l’àmbit transcendent va anar emergint el que el filòsof Sam Keen ha denominat com a «fem espiritual», una espècie d’acrític totum revolutum de creences, pseudoteràpies, «canalitzacions» i gurus de diversa procedència, convertit en basta mercaderia per a alimentar tèrbols negocis sorgits de la desesperació existencial de tants individus.
Però és que, més enllà d’este «fem», d’esta banalització de les renovades visions del numinós, la nova espiritualitat holística va anar adaptant-se a les regles mercantils i entrant en el joc del camp econòmic capitalista. Dit d’una altra manera, la fam d’espiritualitat i transcendència provocada per la mateixa condició malvada del capitalisme contemporani va acabar produint, paradoxalment, l’aparició d’un nou «nínxol de mercat», el del capitalisme espiritual. L’espiritual absorbit i processat pel món dels negocis com a pura mercaderia. Amb una conseqüència paradoxal: que l’espiritualitat no mercantilitzada, crítica amb eixa mercantilització i les religions dogmàtiques, també va eixir reforçada, la qual cosa potser ens fa pensar que no tot està perdut i continua havent-hi esperança més enllà de les fronteres del capitalisme.
