Estem veient en tots els mitjans de comunicació i de manera institucional les accions que s’estan duent a terme per part de la Generalitat, Escola Valenciana i altres entitats per a commemorar el naixement de Joan Fuster aquest 2022.
Un centenari i una celebració, merescuda, que per a mi – i pot ser per a més persones – és un poc obscura, ja que l’any anterior comptàvem amb un altre centenari, per a Sagunt i per a València, que passà sense pena ni gloria per a les esferes autonòmiques i de la ciutat de València. Em referisc, està clar, al centenari del naixement de Bru i Vidal.
Segur que si encara estigueren vius, en les correspondències habituals entre tots dos, les quals també han sigut una crònica cultural d’un temps i d’un país, el Fuster li retrauria amb un poc de sorna per què no ha tingut l’homenatge que es mereix Bru. Un homenatge que a la seua ciutat natal, Sagunt, sí que ha tingut, deixant de banda el típic tòpic que ningú és profeta en la seua terra.
Potser si obrim les mires i, continuant amb la correspondència, observem les persones amb què es relacionaven aquests dos homenots, podem dir que el testimoni, dels dos, està estretament lligat al mític Grup Torre, autèntica avantguarda intel·lectual de la València dels anys quaranta i cinquanta. I ací apareixen diferents noms: Francesc Navarro, Rafael Villar, Emili Beüt, Xavier Casp, Miquel Adlert, Lluís Margarit, Josep Sanç Moia, Maximilià Thous, Miquel Dolç i Francesc Bort, juntament amb Fuster i Bru.
Després de vore tot açò pareix que tenim un relat on, d’una manera o una altra, l’homenatge per part de la Generalitat a Bru hauria de ser una cosa que no hauríem d’explicar. És més, en l’any 2000 va rebre de mans de la Generalitat Valenciana el Premi de les Lletres Valencianes, 18 anys després que el seu amic Fuster, reconeixent-li així la seua tasca.
Potser, i com sempre explica Antoni Gómez, Bru va ser un intel·lectual discret i no va voler significar-se per cap bàndol. Per exemple, tal com explica M. Àngels Alcolea, una de les seues obres Les terres valencianes durant l’època romana, un treball publicat el 1963 a l’editorial L’Estel, dirigida per Manuel Sanchis Guarner, fou durant molts anys una guia bàsica per als estudiants d’Història de la Universitat de València. Va publicar treballs i monografies de tipus històric, artístic i de divulgació turística. Cal assenyalar que la poesia li eixia espontàniament, però la seua vocació era la d’historiador.
I per això, després d’haver sigut nomenat a Sagunt, en 1973 la ciutat de València el nomena cronista oficial del cap i casal, títol que tindria fins a la seua mort. I ací l’altra pota del relat, a la ciutat de València tampoc han realitzat cap homenatge a qui va ser el seu Cronista. Lògic?
El relat és el que és i podria haver sigut d’una altra manera…, potser si Bru fora de Sueca?
