Els morts de la nostra vida

Si vols acostar-te a l’Otos dels personatges que estan enterrats al cementeri, sense eixir de casa, l’únic que has de fer és llegir-te el llibre Els morts de la nostra vida (Bromera) de Joan Olivares. Es tracta de vint-i-tres contes que et descobreixen una manera de viure que ha anat morint a poc a poc i, si tens una certa edat, potser tu mateix l’has viscut o te l’han contat. Són històries d’una època que ja no existeix, però que viu en el nostre record. En els contes trobaràs un espai comú i un to, el de l’autor, que va construint unes històries que són les de la Vall d’Albaida, però que perfectament podrien ser les teues. 

Però, millor que no lliges els contes a casa. Paga la pena que agafes el cotxe i faces una bona excursió. Que trenques la rutina i que t’atures un poc per veure a la velocitat que funciones i amb la pressa que fas totes les coses. No en tingues cap, de pressa. Si vens de València, agafa el cotxe en direcció a Alacant i, quan arribes a Gandia, busca la desviació a la Vall d’Albaida. De seguida, a un poc més de quatre quilòmetres, a la dreta, et trobaràs un edifici antic i monumental: es tracta del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, molt vinculat a la família del poeta Ausiàs March, que hi enterrà les dues mullers a les quals devia tantes coses: 

«Llinatge d’hom mitjançant elles creix:
 llur ésser fon per augmentar aquell».

Com que no tens pressa, si està obert el monestir, atura’t un poc. Si trobes un bon racó, pots traure el llibre d’Olivares i llegir un parell de contes, perquè ja estàs molt a prop del seu territori. Després, segueix la carretera fins a la desviació que et porta a Otos. Allí et trobaràs amb el silenci i la tranquil·litat que buscaves. Com que els contes són curts et pots aturar en qualsevol indret i llegir-ne un. I, entre parada i parada, pots anar fent la ruta dels rellotges de sol, un projecte del mateix Olivares i Rafael Amorós. Busca els rellotges: d’Andreu Alfaro, d’Arcadi Blasco, de Rafael Armengol, d’Antoni Miró, de Manuel Boix, d’Artur Heras...

Després, acosta’t al cementeri. Diuen que el títol del llibre naix d’una reflexió recollida en un dels contes: «Apareix un xiquet que va al cementeri i diu que no li fa el mateix efecte els morts que ell no ha conegut, que els morts de la seua vida». Aquesta reflexió, a partir de l’absència, arriba en un moment vital de Joan Olivares: «Quan arribes a certa edat, els morts de la teua vida són intocables. Vaig al cementeri i pràcticament els conec a tots, perquè el cementeri del meu poble és dels anys quaranta...»

I segueix llegint contes i gaudeix de la sensibilitat del llenguatge oral pel qual es decanta Olivares i contempla el paradís perdut que ell entén com a època passada. No com a cap moment idíl·lic. Hi ha desesperança, pessimisme, però la manera de narrar d’Olivares li dona una certa alegria a aquestes vint-i-tres narracions breus i independents, però amb interconnexions claríssimes. 

A mi m’encanta el conte de Rosamaria, que s’acaba de despertar i, pel buit de l’escala, sent una oloreta d’aquelles que reboliquen els humors intestinals. Quin guisat devia fer la mare tan de bon matí? Però no era la mare qui guisava. Era el pare que remenava la paella en el foc.

«—En vols un trosset?
— Què és?
— Tin la cuixeta... la cuixeta t’agradarà
— Mmmm... que bona!
— En vols més?
— Sí, pare.» [...]
«Senten el forrellat. Callen pare i filla. Ressonen unes passes airoses, decidides, amenaçadores»[...]

«—I quin repoc trellat —al marit—, donar-li rata a la xiqueta. Mira-la ella, si encara riu. Ha eixit a tu, mala peça roín, cagadeta a tu»

Quan acabe de llegir el conte, no puc deixar de recordar que mon pare deia que, la de la rata, era la carn més fina que hi ha. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.