Des del 2018 fins al 2021, en tres anys, l’Editorial Sidillà ha publicat quatre volums
de la Història de la cuina catalana i occitana, de Vicent Marqués, que en tindrà deu quan estarà acabada. No es coneix en cap altra llengua res de semblant, és un treball de gairebé cinquanta anys. En llegir el primer volum, el famós cuiner Ferran Adrià en va dir: «Això és una obra d’art». D’altra banda, l’escriptor i periodista nord-americà Colman Andres hi escrigué: «Aquest és un llibre molt important i el començament d’una sèrie molt important», i el periodista Xavier Grasset digué: «És una obra magna».
Marqués va començar a escriure en El Temps i després ha col·laborat en altres mitjans, com ara l’Avui o La Veu del País Valencià, sempre combinant una mica d’humor, amenitat i rigor culinari.
El 2018 va publicar el primer volum, dedicat a les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes. El 2019 es va publicar el segon, on hi ha els apartats de les olles i les verdures; en el volum del 2020, hi trobem els apartats dels llegums, l’arròs i la pasta, i el 2021 aparegué el volum del peix, el marisc i els cefalòpodes. No només són receptes, de verdures, cereals, carn o peix, són llibres d’història, d’història dels plats, i hi descobrirem referències literàries de personatges com ara Josep Pla, Joan Fuster, Pere Tàpias, Narcís Comadira, Josep M. Espinàs, Maria Roanet, Frederic Mistral, Teodor Llorente, Roc Chabàs, Blasco Ibáñez, Manuel Vicent o Joan Amades.
Fa uns quinze dies vaig trobar a la llibreria Fan Set una parella molt agradable de Benimaclet (Vicent i Maritxu) que estaven comprant el darrer volum; feia uns dies que l’havien demanat, perquè a la llibreria no el tenen. Vam raonar sobre aquests llibres i em van dir que s’ho passaven molt bé cuinant-ne les receptes, bé com les explica Marqués o bé adaptant-les al seu gust particular. Inclús que havien anat, de viatge de vacances, a comprar mongetes de Santa Pau, blanques i xicotetes, a la Garrotxa, i que pensaven fer servir l’apartat dels fesols de Marqués per cuinar-les.
El segon dia de la Fira del Llibre de València vaig fer un experiment «antropològic» i bibliogràfic. Hi vaig anar per tal de comprar alguns llibres i, de passada, per preguntar si tenien algun volum de la Història de la cuina de Marqués, que també hi inclou la cuina del País Valencià, però en cap de les parades hi vaig trobar cap rastre, com si l’autor hagués escrit un llibre de cuina tailandesa en una llengua ignota.
Se n’han escrit alguns articles a la premsa, com ara els de Toni Mollà, que acaba de publicar el seu darrer dietari El tercer toc, i també de l’Emili Piera, que també acaba de publicar un altre dietari, Escriure a pessics. Desitge i confie que no els passe a ells el mateix que a Marqués, segur que no els passarà i jo me n’alegraré. No vull que a cap escriptor valencià que escriga en català (inclús en altres llengües) li facen aquest buit, tan lleig, que li fan com la cosa més «normal» del món. Perquè no hauria de ser habitual. Conste, pel que sé, que tant a Vicent Marqués, com a totes les escriptores i els escriptors que conec, els agradaria que sempre fera bon oratge durant la Fira del Llibre de València. Perquè volem que la Fira siga una festassa, i editors, llibreters i escriptors facen bona cosa de caixa i puguen viure del dur i desagraït ofici d’escriure; com en la festa del 23 d’abril, que ens agermana, culturalment i lingüística, a totes les comunitats catalanes, el dia de Sant Jordi, amb roses, regals i llibres, que ens distingeix davant la resta del món.
Tampoc he vist cap volum de l’obra de Marqués en cap aparador de cap llibreria de València, com si fos invisible, com si no existís (missing), com si no hi hagués plats del País Valencià i de la resta dels Països Catalans i Occitans. Sembla que, al País Valencià, si escrius en català, en la nostra llengua, sobre el teu propi País, no tens dret a existir, et fan viure clandestinament, t’invisibilitzen «els teus», és una mena de «complot natural» que ens porta a l’anihilament.
Com el menyspreu d’amagar els llibres d’història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marqués. ¿Serà el característic menfotisme valencià? ¿Serà l’absoluta indiferència per la nostra cuina, la nostra llengua, la nostra literatura o la nostra història? ¿Serà l’autoodi vers la pròpia llengua o que l’alienació lingüística, la submissió i la substitució de la nostra llengua i la nostra cultura per l’altra, imposada per l’estat espanyol, ha arribat fins i tot a les «nostres» (és un dir) llibreries valencianes. Sembla que ens haurem de disfressar «d’estrangers» perquè tot el que ve de fora és rebut a casa nostra amb els braços oberts. El cas de Catalunya és digne d’estudi, primer s’estrangeritza tot el món català, inclòs el de les Illes i el del País Valencià, que és perseguit pels partits de l’extrema dreta, com si fos un delicte fer servir el català de València (Enric Valor) i dir País Valencià, que és el nom de la nostra «pàtria valenciana», com diu l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats (quan aquest nom, PV, té més de tres segles d’història i està al preàmbul de l’Estatut del País Valencià i ho diu inclús molta gent de dretes, com Lluís Lucia, Ignasi Villalonga, Pere M. Orts i Bosch, Vicent Miquel i Diego, Francesc Fayos, Francesc de Paula Burguera…); està mal dit i és motiu d’escarni, a no ser que aquest nom, de País Valencià, el diguen ells mateixos (com es fa, des de tots els diaris del País Valencià, des de meitat dels setanta fins ara, inclús en els de dretes, poden anar a l’hemeroteca a comprovar-ho), després s’invisibilitza, es criminalitza i finalment s’anorrea el nom i la cosa. Tot val per anorrear el País Valencià i barrar les comunicacions i les relacions amb Catalunya i dificultar el nostre mercat comú del corredor mediterrani que ens duu a la prosperitat o a la ruïna; i ací pau i allà glòria!
