He llegit de manera simultània, i no sé fins a quin punt atzarosa, dos llibres que han aparegut recentment: Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries), de Mercè Ibarz i No has de preguntar-me mai (Àtic dels llibres), de Natalia Ginzburg. El primer és un retrat literari, una biografia novel·lada que ens endinsa com mai fins ara en l’obra, la personalitat i la vida de Mercè Rodoreda. El segon, un recull d’articles i proses de reflexió molt heterogènies de Natalia Ginzburg —escrits de reflexió, en diu l’autora— publicats en La Stampa entre 1963 i 1970.
I dic això perquè mentre els llegia no podia estar-me de connectar en diversos punts les vides i l’obra de totes dues escriptores. D’una banda, perquè totes dues van fer de la literatura un ofici i un projecte de vida, lligat, en part, al fet que ambdues van viure, en major o menor grau, el desarrelament, l’exili, el confinament, la pèrdua, la guerra, la fam, la tristesa… I d’altra banda, perquè són dues veus que van saber mirar i observar al seu voltant amb una intensitat poc habitual i convertir aquella experiència en literatura universal, cadascuna a la seua manera, tan personal i poderosos totes dues. En definitiva, dues bèsties de la literatura! Ja em perdonaran els lectors l’expressió.
Per aprofundir en la vida de Rodoreda, la correspondència entre l’autora i l’escriptora i amiga seua Anna Murià, reeditada per Club Editor en Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) esdevé indispensable. Suposa un testimoni directe, cartes despullades dels primers anys de l’exili en les quals emergeix la personalitat de Rodoreda i on parla dels seus viaranys ara lluminosos ara foscos per l’amor i la passió, i del que escrivia: «Encara donaré molt de joc: no pas amb cartes. I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que soc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca». I des del seu exili a París en els anys quaranta on ser autodidacta més que un problema (pes), va ser tot un avantatge, ho deixava clar: «Tinc un camí triat i faré tots els esforços per a no sortir-me’n. […] Si un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida».
A l’Europa ferida per la guerra i les deixalles del feixisme i el nazisme, en aquells anys, amunt o avall, en concret el 1949, Ginzburg publicava a Cultura e realtà, a Torí (recollit en català a Les petites virtuts) un article amb el títol «El meu ofici». Ací, reflexionava sobre l’ofici d’escriure: «El meu ofici és el d’escriure, i el conec perfectament i des de fa molt de temps. Espero que no se’m mal interpreti: sobre el valor del que puc escriure no en sé res. Sé que escriure és el meu ofici. Quan em poso a escriure, em sento extraordinàriament a gust i em moc en un element que em sembla conèixer extraordinàriament bé. Faig servir instruments que conec, que em resulten familiars i que els sento ben ferms en les meves mans. Si faig qualsevol altra cosa, si estudio un idioma estranger, si intento aprendre història, geografia, taquigrafia, o si intento parlar en públic, o teixir, o viatjar, pateixo i em pregunto constantment com els altres aconsegueixen fer aquestes mateixes coses, tinc la sensació que hi ha alguna forma correcta de fer aquestes coses que els altres coneixen i que jo desconec. I tinc la sensació de ser sorda i cega i sento una mena de nàusea en el meu interior».
Camí, l’ofici i projecte literari estaven, per tant, ben presents en totes dues. I en el cas de Rodoreda encara podem anar més enllà perquè, a banda de fer de l’escriptura el seu ofici, pintava i cosia (en principi per pura supervivència), però ho feia amb mestria. Com escriu Ibarz, Rodoreda «és la pintora que pinta més enllà d’un passatemps», de fet tindrà un cavallet a prop d’ella fins al darrer moment. I és la modista, comenta, que podia haver-se convertit en una gran dissenyadora de modes perquè en la mateixa persona hi havia una artista total, una creativitat fora mesura.
Per circumstàncies vitals i de personalitat, totes dues decidiren ser escriptores. Totes dues practicaren el periodisme, Rodoreda en els anys de la República, un periodisme compromès amb la democràcia i amb una revolució culta, com proven les seues col·laboracions amb La Publicitat. «Des de l’esclat de la República de 1921 es mira en el mirall dels mitjans informatius. Des de dins com a redactora-editora, entrevistadora o contista, des de fora com a autora d’una certa fama per les quatre novel·les publicades». Com Ibarz matisa, Rodoreda «no era militant de cap partit, però sí que era política, una de tantes persones que confiaven en la modernitat i en una societat menys desigual i més decent. Una Rodoreda ‘política’ que de gran, com tanta altra gent de la seva generació, d’un costat i d’un altre, cobrirà aquesta etapa d’oblit. Però va existir».
A l’exili Mercè Rodoreda, per raons òbvies, s’allunyà del periodisme. Natalia Ginzburg, en canvi, va publicar desenes d’articles al llarg de la seua vida en nombroses revistes i en els diaris L’Unità i La Stampa, entre altres. Un periodisme centrat en la crítica cultural, el cinema, el teatre, cròniques socials i personals… Un periodisme bastant literari, amb un toc social, en ocasions filosòfic i puntualment polític, recordem que Ginzburg va participar en política amb el Partit Comunista Italià.
A banda del periodisme, cal dir que totes dues van escriure relats i novel·les i que van contar-nos la vida que elles havien viscut i havien vist viure als altres. Els seus personatges, sovint dones, es feien ressò d’unes existències gens fàcils, sovint fosques, amb ombres llargues i petites felicitats, tant petites com fugaces. I enmig d’aquesta vida i aquesta literatura hi havia l’exili. Un exili, però, que donava els seus fruits: «L’exili és estar sense país –diu Rodoreda. Per a un escriptor, per a un artista, les èpoques difícils són importantíssimes per formar-se. Et fa més humà. Viure malament t’humanitza. Els anys de cultura francesa i de llegir francès —conclou Rodoreda— em penso que m’han fet molt de bé».
Vist així, potser no és coincidència que Ginzburg escrigués alguns dels seus millors relats, cròniques i records evocant el confinament ordenat pel govern feixista a Leone Ginzburg, el seu primer marit, i de retruc, a Natalia i els seus primers dos fills. A Pizzoli, un poblet de la regió dels Abruços, la família Ginzburg es va haver de confinar com «internats civils de guerra». És el cas de la crònica que du per títol «Hivern als Abruços», escrita i publicada a Aretusa, a Roma el 1944 (recollida en Les petites virtuts), però també del relat «El paso de los alemanes por Erra», o de les evocacions de «Recuerdo» recollits en Domingo, un llibre fabulós de cròniques, records i relats publicat per Acantilado. Són proses escrites durant la dècada dels quaranta, les quals destil·len tristesa, però en ocasions també humor i estratègies de supervivència: «Quan les primeres nevades començaven a caure, una tristesa lenta s’apoderava de nosaltres. Allò nostre era un exili: la nostra ciutat era lluny i lluny eren els nostres llibres, els amics, els esdeveniments diversosi mutables d’una existència veritable […] Al sostre de l’habitació hi havia una àguila pintada, i jo mirava l’àguila i pensava que allò era l’exili. L’exili era l’àguila, era l’estufa verda que brunzi, era el camp vast i silenciós i la neu immòbil».
Lligat al record dels anys més durs, un temps després, el 1965, publicaria en La Stampa «La casa», la crònica que obri el recull No has de preguntar-me mai. En ella Ginzburg relata amb humor i una mica de sornegueria l’odissea de buscar casa acompanyada del seu home (el seu segon marit, Leone va ser assassinat pels feixistes). Si heu viscut l’experiència de comprar o llogar una casa, o dues, o tres, o tantes altres, com va ser el cas de Natalia, sabreu que la recerca pot esdevenir un periple de desavinences i confusions. Per sort, en aquest cas acabarà bé. Com a mostra del record d’aquells anys, aquest fragment: «A mi, en canvi, m’agradaven els voltants de la plaça Quadrata, perquè hi havia viscut feia molts anys, quan encara no havia trobar el meu marit (Leone) i encara no en coneixia ni l’existència. Els alemanys eren a Roma i jo estava amagada en un convent de monges que hi havia al barri; i vaig pensar que m’agradaven tots els barris de Roma en els quals la meva vida havia arrelat, en els quals havia patit, pensat en el suïcidi, els carres que havia recorregut sense saber on anar».
Carrers, desarrelament, tristesa, la guerra, l’exili, caminar sense esma… Són constants en la literatura de totes dues. Però hi ha un altre aspecte que, al meu parer les apropa i connecta molt estretament, i és el següent:
En el cas de Rodoreda, intuïm el personatge i arribem a ella per la seua literatura, «com en Clarice Lispector, ella mateixa és l’escriptura –apunta Ibarz. Allò biogràfic en Rodoreda no sol ser directe en tant que recompte del que ha viscut, sinó que l’escriptura és la vida. No indago si el seu jo narratiu es confon o no amb el seu jo vital, fins a quin extrem els seus llibres són autobiogràfics. Demanar-se si inventa o reprodueix mena a obvietats, és terra gastada». Una cosa semblant diria que ocorre amb Ginzburg. També ella, en ocasions obertament, sovint molt subtil, és l’escriptura. Amb tot, en totes dues, les seues vides, i les de tants altres persones que han vist passar per davant, estan abocades i evocades en l’escriptura, i l’horror és també el protagonista, i una ensenyança decisiva.
Tanmateix, en Rodoreda no hi ha literatura testimonial en el sentit propi: dietaris, memòries, prosa en primera persona, cosa que sí que trobem en Ginzburg, en gran part en llibres com ara Lèxic familiar, Les petites virtuts i No has de preguntar-me mai. La qual cosa no vol dir que no tingués en ment escriure unes memòries. Precisament a aquest respecte, l’any 1981, l’any complex del cop d’estat al parlament espanyol i de l’atemptat criminal contra Joan Fuster a casa seva, convé recordar que Rodoreda escriu a Joan Sales comunicant-li que abandona la redacció de les memòries: «Ara em fa angúnia d’escriure-les. ¿No serien motiu perquè algun desgraciat envejós comencés a bescantar-me? El país té molts bojos».
Quedem-nos ara, en tot cas, amb aquelles paraules del pròleg d’Aloma, el 1932: «Dic el que penso i penso el que no dic. Però al capdavall dic el que he pensat, sense pensar el que he dit».
