La classe treballadora en disputa, entre els fets i les paraules

«Deberían defender (...) a los trabajadores, a todas aquellas personas que quieren ganarse la vida (...). Vox dará voz a sus problemas y trabajará (...) por la clase trabajadora».

L’autora d’estes paraules és Rocío de Meer Méndez, diputada de Vox, neta de Carlos de Meer de Ribera, qui va ser director de gabinet de Carrero Blanco i governador civil de les Illes Balears durant el franquisme. Les declaracions són de juny de 2020, l’any en què la ultradreta comença a emprar amb més freqüència el concepte de classe treballadora, o classe obrera, com pot comprovar-se en les notes de premsa i els articles que difonen durant este temps, poc després de formar-se el govern de coalició entre el PSOE i UP.

No és casualitat que la dreta dispute l’electorat obrer a l’esquerra. L’exsecretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ja deia en 2012 que «El PP es el partido de los trabajadores». Però una cosa són els fets i l’altra les paraules. En la disputa per la representativitat de la classe treballadora no només participen els partits polítics, sinó també els mitjans de comunicació i la societat civil organitzada. És funció, sobretot, dels professionals de la informació, assenyalar la dissonància entre el que es diu i el que es fa. I és que el focus d’atenció mai no poden ser els discursos en si mateix, sinó la seua relació amb les accions que es porten a terme.

Quan Iván Espinosa de los Monteros trau pit després de les eleccions autonòmiques de Madrid del 2021 de «ganar en los barrios trabajadores y perder algo en los acomodados», caldria recordar el seu milió d’euros en participacions de grans societats o la mansió de 3 milions d’euros on resideix i la condemna per no pagar als treballadors per les obres que allí feren. Si Patricia Rueda, diputada de Vox per Màlaga, amb un sou de 117.698,84 € anuals, parla de «lo que de verdad importa» en referència a les pensions, hem de posar el focus d’atenció en el Congrés on el seu grup parlamentari va votar en contra de revaloritzar les pensions a l’IPC. En el moment que Macarena Olona apel·la als treballadors del camp o diu allò de «si nuestro campo grita, Vox acude», la resposta mediàtica no pot ser fer-se ressò de les declaracions sense més, sinó assenyalar el seu suport a Le Pen, la líder ultradretana que prometia penalitzar les exportacions agrícoles espanyoles a França. Si per exemple els líders de Vox donen suport a les protestes del camp i es fotografien muntats als tractors d’agricultors i ramaders, caldria preguntar-se per què votaren en contra de la Llei de Cadena Alimentària que evita que als productors se’ls puga pagar per davall del cost de producció, una de les principals reivindicacions del camp.

Sabem que el vot de la classe treballadora, com el de qualsevol altra classe, no es dirimeix només per les condicions materials, perquè també entren en joc les qüestions identitàries i emocionals. Si no, no s’explicaria que una part del vot obrer a la dreta i a la ultradreta es base en l’odi i el rebuig als polítics responsables de la nova reforma laboral que ha aconseguit xifres de rècord en contractació indefinida, com els 698.646 contractes del mes d’abril; que ha pujat l’SMI als 1.000 euros; que ha prohibit l’acomiadament per baixa mèdica o que ha posat en marxa més de 7.000 inspeccions de treball en el camp sancionant en un 42% d’elles per frau laboral contra els treballadors. A l’hora de decidir el vot, entren en joc molts altres factors.

Per això, no podem consentir que aquells que es posicionen en contra d’estes mesures beneficioses per a la classe treballadora lideren la bandera del moviment obrer camuflant la seua inclinació política amb altres qüestions identitàries. Són els fets, i no les paraules, els que mostren els interessos que defensa cadascú.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.