Que bonica!, exclamava el xicot, des del seient del seu cotxe, en pas accelerat entre palmeres i el port de ciutat… Sí, així és la ciutat d’Alacant, estesa als peus del castell i la Cara del Moro del mont Benacantil.
Clar!, poca gent es planteja com de bonica seria si s’haguera controlat el creixement dels anys 60 fora de tota planificació i ordenació. Potser hui seria una ciutat més bonica, més habitable, i més relacionada i incardinada en el seu territori, en el seu context social.
Ha eixit beneficiada la ciutat en democràcia? Evidentment que sí, només faltaria! S’ha fet tot el que seria possible i menester? Òbviament, hem de dir que no.
Si observem amb atenció, copsem una certa desvertebració interbarris i, en general, una manca d’identificació dels ciutadans amb la ciutat, malgrat el reconeixement i l’estima que molts sentien, i encara senten, considerant-la «la millor terreta del món». S’han deixat caure referents importants, patrimonials, com la Porta Ferrissa o la Duaneta, les Torres de l’Horta o la desconnexió de Ciutat Vella o Sant Anton… A canvi, apareixen i perduren en tota la seua intensitat edificacions desangelades promogudes pels gestors franquistes com les de la plaça de la Muntanyeta, l’Estació d’Autobusos hui reconvertida en centre d’exposicions i esdeveniments, o a la plaça de l’Ajuntament, també tòtems de la nova era desenrotllista com els gratacels de l’Albufereta o a la Rambla, no diguem ja els flamants i desidentificadors monuments al Soldat de Reemplaçament de la Porta del Mar o el conjunt de cabestres i banyuts davant la plaça de Bous, cortesia del PP .
Vejam què ha passat: en 1979 entra el primer alcalde de la democràcia, José Luis Lassaletta (PSPV), empàtic i treballador (va guanyar en tres legislatures), qui va engegar i concloure el Pla General d’Ordenació Urbana d’Alacant. Ángel Luna (actual Síndic de Greuges autonòmic) el va succeir en el mandat 1991/95. En aquells anys de comandament socialista es va començar el sanejament del mucli antic, la demolició i reconstrucció del degradat barri de Mil Viviendas, i la culminació i inauguració de la Gran Via, que circumval·la Alacant i que ha permés obrir nous barris residencials. Seguidament entrem en l’època convulsa de governs municipals de la dreta, de 1995 al 2008 Díaz Alperi, qui abandona Zaplana i es passa al bàndol de Camps, i Sonia Castedo de 2008 al 2014. Entronitzant el mercat com a únic rector de la societat, és a dir, entregant la ciutat als especuladors i promotors, van ser imputats de seriosos delictes, i no van ser capaços de coronar el nou PGOU, tot i que van tirar endavant la Via Parc, un altre vell projecte, encara per rematar. Tres problemes cabdals van aflorar, tant a ciutat com a la seu autonòmica: corrupció, mala gestió, i infrafinançament autonòmic.
Tres hàndicaps que van repercutir negativament en el desenvolupament de totes dos societats, la local i la del País. I hem d’afegir que l’anticatalanisme regnant, molt escàs a la ciutat d’Alacant, va erosionar la relació i activitat econòmica amb el nostre primer client i proveïdor, Catalunya, igual que ha perjudicat i retardat la nostra principal via d’eixida i entrada de persones i productes, el Corredor Mediterrani.
Allò que resumeix aquesta llarga etapa a Alacant és la paralització del desitjat i pregonat Palau de Congressos de ciutat, projecte frustrat que ha passat per diferents ubicacions, algunes molt qüestionades per la ciutadania —a l’espai de Campoamor, on finalment es va construir l’Auditori de la Diputació d’Alacant, o al mont Benacantil, o al prelitoral de la Sangueta— cosa que defineix, davant una urbs capital de servicis i turisme, la decepció de tota una prolongada gestió. L’alcoià Miguel Valor, bon home, va arreplegar la vara consistorial de Sonia Castedo i va concloure el mandat entre 2014/15.
L’any 2015 marca l’accés al govern de ciutat d’un tripartit de distint signe a l’anterior, conformat per PSPV-Compromís-Guanyar Alacant. S’hauria de treballar per la construcció d’un referent o d’una perspectiva de futur que ens llançara cap al progrés i el benestar. La il·lusió no mancava. Dissortadament, l’alcalde Gabriel Echávarri, home de difícil tarannà, acaba condemnat a huit anys i mig d’inhabilitació per la fragmentació de contractes; anteriorment, els grups de Compromís i de Guanyar Alacant havien abandonat l’equip de govern. Açò significava la recuperació del poder municipal per part de la dreta, de la mà de Luis Barcala fins a l’actualitat, qui advoca per l’elecció directa de l’alcalde pels ciutadans (és a dir, la llista més votada o entronització del bipartidisme, que exclou de la democràcia els partits minoritaris), defensa d’un Pla Hidrològic Estatal (on s’estaria en el lloc de receptors, no de donants), i també demana caminar cap a un turisme de la salut (significant la necessitat de transformació del turisme). Tot en un marc de no renovació estructural del turisme (i del teixit econòmic general), de no exigència de la taxa turística, i de petició d’abaixada d’impostos. Com si d’una revolució de benestants adotzenats es tractara (rebre, consumir, i no pagar), com si ens mereixem ser i fer-nos rics, encara que siga de pensament. Barcala encapçala un PP, el d’Alacant, que ja ha votat –i perdut per la mínima- dos vegades al ple municipal, contra la valencianitat lingüística de la ciutat. Mal camí per convertir-la en capital real i també moral de les comarques meridionals…
Pensem en positiu: la tradició alacantina és d’un poble obert i emprenedor. Aquí és on es veu la seua ànima, des d’enfrontar-se i superar el bon grapat de barrancs que la travessen i amenacen, fins arribar a un reconegut nivell de comerç i serveis. Entre foguerers i foguereres, o muixeranguers o sanitaris o constructors… Anhelant entrar en dinàmiques de major creació i redistribució de riquesa, que les institucions haurien de promoure, com són la innovació i la digitalització, la sostenibilitat, l’oportunitat d’indústria verda, el talent o la indústria de la intel·ligència.
«Per Alacant passaré, una guitarreta em compraré, i ben a gust em divertiré», proclama la dita. A vore si és de veres! I, tal volta, ens caldrà als alacantins una bona manta al coll i un cabasset, per no passar ni fam ni fred…
