(Experiment de realisme màgic)
Primera part
El jugador amb el deu a la samarreta va rebre les instruccions de l’entrenador que li demanava que fos creatiu i que interpretara el joc al seu gust. També li aconsellava els espais per on, sobretot, es devia moure en el camp i amb qui associar-se, amb preferència. El deu li feia cas perquè en sabia un colló de futbol i perquè no era un entrenador qualsevol, ja que semblava tenir facultats gairebé d’endeví, com si haguera estudiat ciències ocultes, o alguna cosa així. En acabat, sense més ni més, acostumava a passar el que havia predit. També tenia la facultat de convèncer-lo tant com el millor pare. Se’l creia, i de quina manera. Prou que ho sabia.
Hem de guanyar el partit, l’entrenador li demana que regatege, que faça «croquetes», que si no ix a la primera, que ho torne a provar, rumiava el jugador mentre acabava de protegir-se les cames posant sota de les mitges unes canyelleres que fixà amb cintes elàstiques de velcro. Potser sentí que les cames portaven una mena de gamberes de gladiador. Però no li passava per la imaginació jugar-se la vida com ells, a voltes. Espantós. A les darreries, es pentinà el cabell amb elegància d’actor de cinema per bé que no en tenia gens d’aspecte. De veritat que no.
El deu lluïa la indumentària amb altivesa, però respectuós, i se sentia com més que un humà qualsevol, gairebé immortal.
Continuarà
