Històric
Aquest gènere considera el cinema com un mitjà adient per tal de reconstruir el passat de l’home, més o menys recent. Es diferencia, en aquest sentit, del de ciència ficció i fantàstic en què aquest darrer planteja endevinalles sobre el futur recolzades en presents, més o menys creïbles. L’històrico-biogràfic té, doncs, la voluntat de reconstruir, però fuig de les exigències científiques i rigoroses de la pròpia història, i la finalitat que hi predomina és l’espectacularitat i la posada en escena, diguem-ne, artística. Com ara, per exemple, les pel·lícules Barry Lyndon (1975) d’Stanley Kubrick, on es recreen els paisatgistes anglesos; El foll de pèl roig (1955) de Vincente Minnelli, sobre la vida de Van Gogh; La Kermesse Heroica (1935) de Jacques Fevder, que recupera l’escola pictòrica flamenca, tenen totes la voluntat esteticista de què parlàvem més amunt.
Si haguéssim d’assenyalar trets nous aportats per aquest gènere, la primera cosa que hauríem de dir és que representa un trencament de la mida de l’escena i del temps de la ficció, fins aleshores encara molt teatralitzada l’una i limitat l’altre: decorats gegantins, milers de figurants, molts plans generals; el caràcter èpic de la narració i la llarga durada de la pel·lícula, vénen a substituir les coordenades mesurades dels altres gèneres. Serà, però, el caràcter èpic que se li vol associar, des de bon començament, allò que posarà en marxa tots els altres trets i que caracteritzarà millor que res aquest gènere històrico-biogràfic. Els figurants i la grandària dels decorats ja sorprenen en pel·lícules com Cabiria (1913) de Giovanni Pastrone, on el treball de luminotècnia i de moviment de màquina de Segundo de Chomón posen els fonaments del gènere; pel·lícula on no s’exclouen entre si el colossalisme escenogràfic i la intimitat narrativa, absolutament cosits. En aquest gènere la preocupació pel detall assoleix cotes malaltisses, i s’oblida, molt sovint, el referent verídic, fins i tot la versemblança. Recordem, entre d’altres llavors del gènere: El naixement d’una nació (1915) i Intolerància (1916) de Griffith; Els deu manaments, versions de 1923 i 1956 i Rei de Reis (1937) de De Mille; el Ben-Hur de l’any 1926 de Fred Niblo i el remake. del 1959 de William Wvler, on s’uneixen el colossalisme i el romanticisme, dos trets que defineixen junts el gènere. Hi ha sempre en l’històrico-biogràfic la voluntat de magnificar els fets, exagerant-los, ficcionalitzar la història, novel·lar-la, com feia el romanticisme del segle XIX, que mirava cap a l’Edat Mitjana, però també la voluntat d’assolir allò clàssic, tan minso a Hollywood, a través del colossalisme. Les dues vessants, la novel·lació de la història, posada en sèrie, i la magnificència dels decorats, posada en escena, tendeixen a recuperar glòries passades que ni tan sols són pròpies. 1 així, les coses més absurdes comencen a aparèixer a la pantalla en aquest gènere, on el divertimento, l’aventura, el criteri econòmic del món de Hollywood, substitueixen qualsevol rigor històric, perquè, tanmateix, els americans, d’història, no n’entenen massa, perquè no en tenen. Exemples d’aquesta manca de criteri històric, mínimament documentat, n’hi ha moltíssims. Citem solament La vida privada d’Enric VIII (1933) d’Alexander Korda. Mai no falta, però, el criteri patriòtic, malgrat que una segona mirada sobre el film que citarem a continuació, feta per la crítica simptomàtica dels anys setanta, escrita per la redacció de «Cahiers» i publicada l’any 1970, acaba comparant el jove Lincoln, d’El jove Lincoln de John Ford de l’any 1939, amb Nosferatu, castrat, però estirat, convertit en fal·lus inaugurador d’una llei maternal, ideal, repressora del desig. De la pàtria a la inauguració d’una llei castradora.
Un altre tret definitori d’aquest gènere seria la voluntat propagandística, inherent al cinema narratiu-transparent des que Hollywood l’inaugurà l’any 1914, amb Griffith, i que travessa qualsevol filmografia, des d’Escipió l’Africà (1937) de Carmine Gallone, la figura principal del qual podria ser comparat a Bismark; passant per les produccions del realisme soviètic, com ara, Chapaiev, el guerriller roig (1934) de Sergei i Giorgi Vassiliev; Alexander Nevski, 1938 i Ivan el terrible (1953-45) d’Eisenstein; L’almirall Najimov (1946) de Pudovkin; fins arribar a la mirada feixista sobre el Cid del film d’Anthony Mann de l’any 1961 (El Cid), totes volen vendre una ideologia associada a un sistema polític determinat.
La disseminació del gènere implica, contràriament, una mirada que vol ser seriosa i rigorosa. Per exemple, El senyor de la guerra (1965) de Franklin Schaffiíer; La presa del poder per Luis XIV (1966)de Roberto Rosellini; o Winstanley (1975) de Kevin Brownlow i Andrew Mollo. Altres, Operació Ogro (1979) Gillo Pontecorvo; De la nuée a la résistance (1979) Jean Marie Straub i Danièlle Huillet, Moi, Pierre Rivière ayant égorgé ma mère, ma soeur et mon frère (1976) René Allio; Casanova (1976) Federico Fellini; Galilea (1976) Joseph Losey, Novecento (1975)Bernardo Bertolucci; La Patagònia rebelde (1974) Héctor Olivera; Una ombra en el passat (1974) Ken Russell; Luis II de Baviera (1973) Luchino Visconti; Allonsonfan (1973) Vittorio i Paolo Taviani; Aguirre, la còlera de Déu (1972) Werner Herzog, i la mítica trilogia de la vida de Pier Paolo Passolini, Els contes de Canterbury (1971), El Decameró (1970), Les mil i una nits (1974); Sacco e Vanzetti (1971) Giulio Montaldo; La caiguda dels déus (1968), Luchino Visconti; Andrei Rublev (1967) Andrei Tarkovsky; Campanades a mitjanit (1965) Orson Wells; Faraó (1965) Jerzv Kawalerowicz; Cinquanta-cinc dies a Pekín (1963) Nicholas Ray; La caiguda de l’Imperi Romà (1963) Anthony Mann; Cleopatra (1963) Joseph L Mankiewicz; Rebelió a bord (1962) Lewis Mileston; La conquesta de l’Oest (1962) George Marshall, John Ford i Henry Hathaway; Le procés de Jeanne d’Arc (1962) Robert Bresson, segurament el personatge més filmografiat de la història del cinema; El gatopardo (1962) Luchino Visconti; Lawrence d’Arabia (1962) David Lean; Espartac (1960) Stanley Kubrick; El setè segell (1956) Ingmar Bergman; Guerra i Pau(1956) King Vidor; Els set samurais (1954)Akira Kurosawa; Quo vadis (1951) Mervyn Le Roy; i un llarg etcètera.
Pel que fa a Espanya, destaquem, Companys, procés a Catalunya (1979) Josep Mª Forn; El proceso de Burgos (1979) Imanol Uribe; Lavieja memoria (1977) Jaime Camino; Caudillo (1976) Basilio Martin Patino; La ciutat cremada (1976) Antoni Ribas; i, sobretot, el cicle de la fazaña dels anys quaranta i cinquanta de la productora «Cifesa : La leona de Castilla (1951) Juan de Orduña, Alba de América, mateix any i mateix director, i Agustina de Aragón (1950) mateix director, La duquesa de Benamejí (1949) Luis Lucía; Locura de amor (1947) Juan de Orduña. Amén. Siga com siga, totes les èpoques s’han sentit atretes per aquesta necessitat de relatar els orígens propis o aliens per fer-los propis, en una mena de reescriptura de la tribu, encara ritual i mítica, i convertir-la en quelcom històric que construeixi el nosaltres allí narrat. Cap cultura fuig d’aqueix egocentrisme, ni cap gènere tampoc.
