Al MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració) tenim l’ocasió, uns de recordar i altres, la gent jove, d’assabentar-se com la dictadura franquista intentà maquillar i buscar una imatge més acceptable. Parle de l’exposició que aquests dies ha encetat la seua llavor, i que té com a element central la campanya impulsada pel franquisme amb motiu dels seus vint-i-cinc anys d’existència al 1964. Ens situem en un moment concret: quan gran part de la direcció del Règim es renova amb els tecnòcrates procedents de l’Opus Dei, els quals introdueixen canvis en la gestió econòmica i legislen algunes normes suposadament aperturistes, com la Llei d’Associacions o la dels Convenis Col·lectius a les empreses. Això sí, mantenint la repressió política i Social o creant el Tribunal d’Ordre Públic en substitució del Tribunal Militar, encara que aquest darrer continua existint per a determinats delictes. Cal apuntar que el TOP, el nou tribunal de repressió, estaria presidit per un valencià, José Mateu Cànoves, que per cert, em va jutjar.
El Règim, amb els canvis que comente, pretenia situar-se dins la normalitat del marc exterior i sota les pressions i els consells de l’amic americà. Van ser temps també de canvis reals a la societat: part de les noves generacions obreres i estudiantils, un sector de l’església, una nova intel·lectualitat, així com també els sentiments nacionals en Catalunya i Euskadi, es van anar manifestant contra la situació. El ressò del que estava passant en altres llocs de l’estat també ens va arribar al País Valencià. Les vagues d’Astúries del 1962 marcarien un punt d’inflexió. Alguns nasquérem a la política en eixos moments, llavors encetàrem la lluita: L’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians, el Partit Socialista Valencià, el contacte per crear una coordinació a tot l’Estat… Hi ha molt a contar.
Eixos «25 Años de Paz» van ser una farsa. En realitat era una dictadura de classe, del capitalisme més groller. Era la pau dels cementeris i dels silencis. Era, igualment, un règim que mantenia el seu caràcter de «nacionalisme opressor», puix perseguia i reprimia els signes d’identitat nacional diferents dels de la nació oficial. De tot això, hi ha materials a l’exposició que podeu visitar i que recomanaria. Moltes de les coses que es mostren s’han oblidat, el retrat de Franco a Cavall que presidia el consistori municipal impressiona, ai!, i la història del «burro i l’haca»… millor passeu pel MUVIM.
Certament, el material fotogràfic o gràfic exposat és interessant, surten els grans personatges; va haver-hi, però, prou gent de peu que es revoltà. Per això, la transició i el canvi no van ser quelcom dissenyat per uns quants notables, va ser el resultat d’un conjunt de circumstàncies, de mobilitzacions, de lluites, de propostes i idees que apuntaven en una direcció de desig de democràcia i llibertats.
Reitere, doncs, com la mostra resulta útil des de la perspectiva de fer consciència democràtica. Això ja és suficient.
