No us penseu que l’espionatge als independentistes catalans és només una moda d’ara. A Joan Fuster i a l’incipient moviment «nacionalista» valencià dels anys seixanta del segle passat també els espiaren com conta Xavier Serra en el seu llibre El vicecònsol (Afers), un relat sense ficció situat al País Valencià, en un dels moments més tensos de la guerra freda. El vicecònsol, diplomàtic estatunidenc, protagonista de la història de Serra, és Timoty Towel al qual li van encomanar la missió d’informar sobre les activitats dels grups clandestins contraris a la dictadura franquista.
En un principi Towel, a qui li agradava viatjar per conéixer el nostre país, va fer una excursió cap a Dénia. Parlant amb uns i altres, es va assabentar que hi havia alguns alemanys i austríacs, antics oficials de les Waffen-SS, que s’hi havien establert en acabar la Segona Guerra Mundial. Towel arribà a la conclusió que en aquelles contrades s’hi refugiaven criminals de guerra. I va fer un informe que no va trobar bona acollida en el Departament d’Estat. Als del consolat de València, els van dir que la Segona Guerra Mundial havia acabat i que valia més que es dedicaren a investigar els comunistes i els altres moviments subversius.
En aquell moment, a València, el consolat nord-americà estava assistit per un consol i dos vicecònsols. El consol era el senyor Robert Follestad que Serra descriu com un personatge bastant distant i impenetrable. Els vicecònsols eren Antony Freeman, simpatitzant del Partit Demòcrata i defensor dels drets laborals; i Towel, simpatitzant del Partit Republicà. Follestad va voler donar-los els papers canviats. Així, a Freeman, que s’hauria trobat com un peix a l’aigua amb els elements subversius, li adjudicà les relacions amb els estaments del règim, amb els reaccionaris; i a Towel, en canvi, li encomanà que vigilara els grups clandestins. I així ho conta: «em demanaren que informès sobre els moviments potencialment subversius, sobre els grupuscles polítics que es movien en la clandestinitat i que representaven una incògnita per al futur del país. És el que vaig fer. Aquests grupuscles, o bé eren d’universitaris de tendència nacionalista o bé d’obrers anarquistes, o bé de pintors vagament tocats per la influència de la xerrameca comunista. Vaig confluir amb els primers, de manera fortuïta a l’inici, i vaig arribar a fer que em veiessin com una mena de confident».
Al cònsol li interessaven molt les informacions que recollia Towel sobre els estudiants nacionalistes. Era la primera vegada que tenien informació d’un grup polític antifranquista desvinculat del Partit Comunista del qual es deia que Joan Fuster era el seu dirigent. S’ha dit moltes vegades que a Fuster se l’apartà de la premsa valenciana arran de la publicació d’El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians. Ja, en La tertúlia de Joan Fuster, Serra va explicar que a Fuster ja li havien fet creu i ratlla abans de la publicació d’aquests dos llibres. Diego Sevilla, antic professor de Fuster i vicepresident de la Diputació, ja havia publicat a Levante un article «Burguesia y separatismo» i un segon «Alerta a los valencianos», títol que era una contestació a «Alerta valencians!», que Joan Fuster havia publicat en una revista dels exiliats catalans. Fuster no va voler callar i publicà una rèplica a Levante: «Mi vela en este entierro». A partir d’ací no el van deixar publicar més en la premsa valenciana. No va ser només això, però, com es desprén del llibre El vicecònsol i d’altres informacions. Sembla evident que a Fuster el consideraven molt més que un escriptor influent. El consideraven el cap de la colla de «nacionalistes» que començava a créixer en la Universitat. De fet Josep Lozano conta que en l’any 1969 en què visità Fuster per segona vegada, l’escriptor li va dir que l’obligaven a presentar-se cada setmana a la caserna de la Guàrdia Civil, per l’Estat d’Excepció. Serra ens conta que Follestad escriví una carta a Fuster el 17 de febrer del 1965 en què li demanava que visitara el consolat per tindre «el plaer de saludar-lo». Fuster hi va anar, però no va poder parlar amb Follestad, va parlar amb Towel. Ho explica l’escriptor en una carta que va escriure al seu amic Joaquim Maluquer:
«… vaig ser discretament invitat a tenir una entrevista amb el cònsol nord-americà a València. Per unes circumstàncies accidentals la conversa va ser amb el vicecònsol, Timoty Towel (…) Les preguntes del vicecònsol eren intencionades i fins i tot indiscretes (“¿Estan vostès organitzats? ¿Pot considerar-se que vostè és el lider d’aquest moviment?”, etc).»
Llàstima que Serra no haja pogut entrevistar també Freeman. Ens hauria obsequiat amb un altre bon llibre en què, potser, tindríem la visió que el consolat americà es va fer dels personatges que remenaven les cireres: sobre el governador militar, el capità general, el governador civil, el president de la Diputació, l’arquebisbe, l’alcalde… I dels propietaris, dels empresaris… I dels negocis que es feien al casino de la Societat Valenciana d’Agricultura. Tot en un temps en què l’àrea del golf de València, des de Dénia fins al cap d’Orpesa, exportava gran quantitat de tarongers a l’estranger. I…
