No sé si el confinament ha tingut alguna cosa a veure, però cada vegada em crida més l’atenció el fet que la gent tinga eixa necessitat imperiosa de compartir les seues opinions, interpretacions o confessions íntimes amb la resta en veu alta, molt alta. Fa igual si l’interés dels altres en la seua vida i miracles és nul, les ànsies d’alguns d’exercitar la capacitat pulmonar està per damunt de tot. Seure tranquil·lament en una terrassa a gaudir d’una copeta de vi i d’uns minuts per a tu en exclusivitat, o en amor i bona companyia, ha passat a ser missió impossible. D’acord que anem escassos d’oportunitats per a gaudir del sol i a la primera que calfa un poc ja tenim totes les terrasses al complet i les revolucions accelerades, però encara que no ho creguen alguns, estar excitats i en silenci, o almenys mantenint una conversa als decibels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, és factible.
De veres se’ns ha oblidat mantenir una conversa en un to normal? Digueu-me tiquismiquis, però parlar amb el del costat com espartans en plena lluita encara que només tinguen davant dos cerveses i un plat de cacaus és igual de coent que comunicar a amics i familiars el sexe del bebé que estàs esperant explotant globus plens de paperets de color rosa o blau. Compartir-ho a més en les xarxes mitjançant un vídeo amb estilismes difícils de definir, ja és pujar un graó més en el nivell de coentor. A més, ningú ho pensa, però jo que soc més pragmàtica, on altres veuen emotivitat, veig paperets per recollir. Vaja, faena no necessària! Més quan amb passar per whatsapp una foto de l’ecografia 3D ja va bé la cosa. No cal anar cap enrere que d’ahí a protagonitzar una sèrie a Galavisión amb molt de drama i cardats impossibles pel mig hi ha una línia molt fina.
És un misteri com l’espècie ha degenerat tant en tan poc de temps, però la cosa comença a ser preocupant també en el vessant comunicatiu. Se’ns ha oblidat parlar en un to moderat i parlar en condicions, en general. Fa uns dies mentre tornava a casa en tren vaig estar temptada de dir-li a l’encarregat de la cafeteria mòbil que estic a punt de complir els cinquanta i que la majoria dels ocupants del vagó estaven per damunt dels trenta, tot després de patir en repetides ocasions que ens oferira els seus productes com si fórem la classe d’infantil de quatre anys d’excursió a la granja escola de torn. A vore, que en aquestes edats tots sabem que el café del tren ni és café ni ho sembla, no cal que actuen com si estiguérem al menjador escolar amb un plat de bròcoli davant.
Ara bé, ja no sé si és millor que em parlen com si tinguera tres anys o que em parlen amb onomatopeies com els meus fills. Eixa tendresa de l’adolescència amb el seu propi codi apte per a desficiar a mares en una mil·lèsima de segon. De sobte és com si tocara començar de nou amb ells a aprendre a vocalitzar, ajuntar les primeres paraules i iniciar-se en la composició de frases amb un mínim de sentit. El concepte d’emissor i receptor els ha quedat clar, però el de missatge sembla que no tant.
Amb aquest panorama només em resta seure en eixe banc que fa un temps van instal·lar a la platja amb un rètol de «banc de la conversa» i esperar que arribe alguna companyia amb ganes d’intercanviar comentaris en to calmat i amb frases mínimament treballades. El problema és que ahí potser acabe tenint de convidat un jubilat noruec i la conversa no podrà evolucionar més enllà de dos somriures i quatre gestos recurrents pel desconeixement de l’idioma, però tot serà intentar-ho i no perdre l’esperança que les converses en condicions encara no estan en perill d’extinció.
