Macarena Olona no deixa de ser notícia. Ja a la vigília de la nominació oficial de l’alacantina com a candidata a presidenta d’Andalusia –acompanyada d’una onada blanquejant per part de la premsa extremcentrista [Macarena Olona: un pilar para marcar un nuevo hito, titula ABC, per posar només un exemple]-, la diputada ultra va protagonitzar una picabaralla amb Meritxell Batet a compte de la comissió de secrets oficials.
De fet, amb aquest enfrontament dialèctic i l’acusació de què s’estava «prostituint» la cambra de diputats, Olona va aconseguir convertir-se en el centre dels focus mediàtics –una de les estratègies de l’extrema dreta quan apuja deliberadament el to- i va concentrar les crítiques dels rivals polítics, els comentaristes periodístics i els usuaris de les xarxes socials, que van destacar «la poca d’educació» i la «manca de decòrum».
L’allau de crítiques, però, no va aturar la diputada feixista qui, fidel a l’estratègia, l’endemà pujaria a l’estrada per burlar-se de les víctimes de la tortura, protagonitzant un dels discursos més lamentables i vergonyosos de la història del Congrés espanyol. Aquesta volta, però, a penes mereixeria cap classe de comentari ni crítica pública. Ni les cròniques periodístiques, ni les columnes d’opinió ni els perfils en xarxes dels principals rivals polítics fan menció al menyspreu a les víctimes d’Olona.
Només mitjans bascos, com Naiz o ETB, es fan ressò dels fets, mentre que les víctimes de la tortura i les seues associacions s’esgargamellen en solitari en les xarxes. Tamara Muruetagoiena, filla d’un metge mort a causa de les tortures patides a mans de la guàrdia civil els anys vuitanta, va escriure des del seu perfil de Twitter: «No només fórem humiliades amb l’espectacle de sadisme d’aquesta diputada, sinó que la cambra que representa a tots els ciutadans d’un país escoltà callada, açò va ser demolidor».
El periodista Jonathan Martínez recordava com aquest menyspreu i humiliació a les víctimes es dona en un estat on hi ha un article específic del codi penal per castigar aquestes pràctiques i que hi ha gent que ha acabat davant d’un jutge per fer acudits sobre el primer ministre franquista Carrero Blanco, considerat legalment una víctima del terrorisme. Però hi ha víctimes de primera i de segona, i les que han patit tortura i les seues famílies no estan incloses en aquesta protecció. Aquestes poden ser humiliades i menyspreades impunement i Macarena Olona ho sap. No en va, com a advocada de l’estat va presentar el recurs a la Llei basca de Víctimes Policials.
Ara, la impunitat d’Olona té una vinculació directa amb el desinterès i el silenci de la resta de forces polítiques. Les víctimes de la tortura, la violència policial i el terrorisme d’estat i feixista continuen sense cap mena de reconeixement ni empara perquè, al remat, de forma més descarnada o més subtil, amb paraules o silencis, el discurs d’Olona és el discurs de l’estat espanyol.
