El paisatge resultant de tantes agressions, de tantes crisis confluents i de tant de caos és desolador. Davant tan dura realitat podríem esperar que molts intel·lectuals, experts i altres representants de la intel·ligència serviren per a aportar remeis assenyats, però, tot i l’indubtable avanç de la tecnologia i la seua capacitat per a generar informació, les més baixes passions continuen imposant-se en el comportament humà, situació que també han acabat afectant, i corrompent, al món del coneixement.
Fins al punt que hui dia existix una certa substància singularment perniciosa en el món del saber, una certa característica que desafia l’essència mateixa d’este saber, una certa toxicitat que la pervertix i embruta, arrossegant-la cap al fang de la deshumanització. Este verí és la insuportable arrogància que desplega una intel·lectualitat autosatisfeta, superba i egòlatra, una intelligentsia que, comportant-se així, desmereix el mateix concepte d’intel·ligència, remetent-lo a una tancada casta de tipus elitistes que miren a la resta de congèneres per damunt del muscle.
Resulta com a mínim paradoxal que molts d’aquells cridats a encarnar les més altes virtuts de la investigació, la reflexió, el raciocini, l’excel·lència, el diàleg d’idees i l’estudi es convertisquen en aprenents de popes sagrats blindats per tot un incomprensible argot farcit de tecnicismes, eufemismes, frases efectistes i alambinats conceptes al servei dels seus respectius egos i dels interessos mercantils de les classes dominants. Es tracta dels mateixos que, com assenyala amb gran perspicàcia l’escriptor Pablo d’Ors, només han llegit, no han viscut, perquè pensen que el món sencer cap en una categoria mental. Desgraciadament la Universitat, la Ciència, l’Acadèmia i l’Art estan farcides d’intel·lectuals enrederats i pretensiosos, gelosos d’un prestigi aureolat per conferències on se senten estreles, per campus i claustres servils, per «crítics» amb aspiracions de poder, per burocràcies del pensament i per seguidors no més cecs i acrítics que els que abrigallen les insensateses de tants polítics mediocres.
L’univers de no pocs intel·lectuals tendix a fer-se xicotet, inaccessible per a la sensibilitat espiritual, per a la indagació interna, per a la curiositat pel misteri, per al qüestionament dels mateixos fonaments sobre els quals s’assentisca el suposat paper de la intel·lectualitat. No pocs d’estos egòlatres envanits dicten, des de les seues torres d’ivori, tancats en el seu món, pretencioses sentències sobre el que és bo i dolent, sobre el que és bell i lleig, sobre el que és «científic» i «superxeria». I al final bona part d’estes elits autocontingudes acaba treballant per les clavegueres de l’Estat o per a les fastigoses arts del Mercat, sense perdre per això el componiment acadèmic. Fa temps que haurien d’haver-se adonat que un excés de pensament, raonament i intel·lectualització mata la realitat, impedint-nos veure les seues profunditats. Haurien d’haver sigut ja conscients que la prepotència del purament mental tapa la saviesa amagada de les emocions, els sentiments i els sentits. Haurien d’acceptar que la vida és molt més extensa, rica i excitant que les capelletes d’«experts», les tertúlies d’«entesos» i els consells de redacció de certes revistes especialitzades.
Un intel·lectual, quasi per decència, no deguera mai ufanejar-se de ser un intel·lectual. Un intel·lectual, per ètica, no hauria d’asseure’s allà a dalt, separat del món i les seues misèries. Un intel·lectual, per empatia, hauria de cultivar la compassió per la resta de la humanitat i saber que molt més important que els coneixements mesurables, la perfecció d’una obra i la lluentor de les disciplines és la saviesa, que ens parla de despreniment, d’altruisme, d’humilitat, de modèstia, de desaparèixer dels focus de la fama, de parar-se a sentir la mateixa respiració… La intel·lectualitat egòlatra és sols intel·lecte petrificat, un àrid regne sense més vida que els rígids barems academicistes i els espectacles circenses per a veure qui és més llest, llegit i «cultivat». És el que té la cultura convertida en secta, que només exclou i de tots ens aïlla, traint la seua més preuada virtut, la de connectar i enriquir als éssers humans.
