No us cregueu que el 25 d’abril és un dia en què només recordem la derrota dels valencians en la batalla d’Almansa. No és només un dia de dol en què evoquem les llibertats perdudes i… sense anar més lluny, enguany, en aquesta data, ens despertem amb el resultat de les eleccions a França, amb la derrota de l’extrema dreta. Una derrota que tota la nostra premsa ha volgut suavitzar amb uns titulars que remarquen que, malgrat perdre, Le Pen ha obtingut un molt bon grapat de vots. Ho celebrem perquè, si aquest personal haguera guanyat, ho hauríem viscut com una molt mala notícia per als francesos i per a nosaltres. Fins i tot, com un avançament del que pot vindre a casa nostra.
El 25 d’abril és una diada en què cada any procure recordar fets històrics que m’alegren la vida. I no és gens difícil. A Itàlia, una terra amb la qual tenim molts lligams i on ens agrada viatjar, és el Dia de l’Alliberament (o simplement 25 d’abril). Els italians celebren l’alliberament del «nazifeixisme», la fi de l’ocupació i la caiguda del règim feixista. Un dia que és símbol de la Resistència, de recordar els partisans i de sentir les seues cançons. Sobretot, n’hi ha una que, malgrat que, ara, és molt famosa, Josep Lozano conta que la va sentir per primera vegada a casa Joan Fuster en un temps convuls, l’any 69. Aquell any, per l’Estat d’Excepció, obligaven l’escriptor de Sueca a presentar-se cada setmana a la caserna de la Guardia Civil. «Fuster ens convidà a sopar al bar Llopis. Fou una vetlada memorable, perquè l’homenot de Sueca era un conversador de gran finesa. En sa casa vaig sentir, per primera vegada, Bella Ciao, cantada per una vella partisana, que va força emocionar-me:»
oh, bella, ciao, bella, ciao, bella, ciao, ciao, ciao,
hi jeu l’amor d’una partisana morta per la llibertat.
Hi jeu l’amor d’una partisana morta per la llibertat…
Molt més a prop en la geografia i en el temps, tenim el 25 d’abril de 1974. Recorde, com si fora avui, veure per la televisió com els tancs que van eixir al carrer a Portugal ens van alegrar aquella diada. Van iniciar una «revolució» que, com a mínim, va restituir la llibertat al poble portugués i a nosaltres ens donà moltes esperances per poder conquistar també les nostres. Hi ha també una cançó que, com els clavells, va ser tot un símbol d’aquella jornada. Una cançó que va fer de senyal per començar la sublevació i que, tots els anys, m’agrada penjar al meu Facebook:
Grândola, Vila Morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
No cal ser tan transcendents per trobar un motiu de celebració que ens allunye del «justo derecho de conquista». Podem, si volem, pensar que també, el 25 d’abril, és el natalici del nostre Johan Cruyff creador del Dream Team en l’època de màxima esplendor esportiva del Barça. Jo tinc prou en el fet que també és el meu natalici i procure concentrar-me en la meua festa. Enguany, però, la diada m’ha agafat contaminat de no sé quina varietat del maleït covid-19 i no la podré celebrar com Déu mana. He tingut sort i, de moment, la malaltia sembla que no m’ha afectat massa. Només un parell de dies de símptomes i moltes molèsties. Em va impedir acompanyar el meu amic Abel Guarinos a l’estrena de l’espectacle El tocadiscos de Joan Fuster on hauria pogut veure uns quants amics, saludats i coneguts. Sobretot, la malaltia em va boicotejar l’esmorzar amb els meus amics Manel Chaqués i Maria José Selma que, la Diada de Sant Jordi, em volien portar un bon regal. Era la primera edició del llibre El País Valenciano de Joan Fuster, del qual jo tinc la traducció al català en l’obra completa, però ells sabien que jo buscava l’original amb les fotos de Ramon Dimas. Manel el va trobar banyat i en males condicions en el mercat de Corbera i, com que s’ha fet restaurador de llibres i de tota classe d’objectes útils i no tan útils, l’ha deixat impecable i me l’ha regalat. Un regal que volia ser per a la Diada de Sant Jordi, però, com jo estava malalt, s’ha convertit en el meu primer regal de natalici. No vaig poder veure els meus amics quan me’l portaren. Ni tan sols els vaig poder saludar. Ahir, el dia que van vindre a casa, jo em trobava molt fotut. M’havia passat tota la nit tossint i no em vaig poder alçar per saludar-los ni de lluny. Van tocar el timbre i hagueren de deixar el llibre a la porta. Quina merda de malaltia! L’esmorzar queda ajornat.
El que no podré fer mai més és el dinar que tenia pendent amb l’amic Juanvi Martínez Luciano a la seua casa de Sagunt. Era un bon cuiner. Dic era, perquè mentre escric aquesta columna, el meu cunyat Joan Baldoví m’ho comunica a través d’una piulada de Pro21cultura: «Ha faltat Juanvi Martínez Luciano, una persona generosa, brillant en la seua professió, afectuós i un home de teatre. Familiars, amigues i amics una abraçada ben forta. Us acompanyem en el sentiment». Encara recorde com va ser de fàcil treballar amb ell en l’adaptació al català del Happy End de Bertolt Brecht. Descansa, amic.
Definitivament, aquesta diada d’enguany, per a mi, serà trista.
