La Internacional sonarà pels carrers de ciutats del món el proper Primer de Maig. Ho farà en totes les seues versions i en tots els idiomes. Un himne de l’alliberament de la classe treballadora que tancarà les manifestacions convocades pels sindicats. La terra serà tota nostra, no hem estat res i ho serem tot. Enguany, els manifestos faran referència, sense cap dubte, a la necessitat d’implementar mesures per evitar que la crisi la paguen els de sempre, els damnats de la terra, i també a la guerra, o millor dit a la pau, és a dir, a la necessitat de resoldre els conflictes amb el diàleg i la diplomàcia.
Aquest Primer de Maig, el valor de la unitat, unim-nos, no té el mateix sentit que en el passat. Els efectes de la crisi del 2008 que encara perduren, de la sindèmia motivada per la COVID-19 i de la guerra, fan que siga necessària la unitat del moviment sindical i de les treballadores i treballadors per poder reeixir-nos. Unitat sindical i social per fer front a aquests efectes, però també per exigir als governs, amb fermesa, que implementen polítiques socials, laborals i econòmiques immediates i efectives que vagen més enllà dels actuals plans anticrisi que s’anuncien. Unitat per barrar els pas a les polítiques neoliberals i a les especulacions dels preus que estan fent tant de mal a la nostra economia i a la nostra gent, especialment als sectors socials més vulnerables i als empobrits per les continues crisis i la precarietat vital sistèmica. I unitat per impedir que avancen els involucionistes –disculpeu l’eufemisme- que volen acabar amb tots els nostres drets, els serveis públics, les prestacions socials i, fins i tot, el nostre autogovern. A l’estat francés, el moviment sindical i els moviments socials ho tenen clar, un dels seus lemes és: «l’extrême droite ennemie des travailleuses et travailleurs».
Parlar de Franca, més enllà de la situació sociopolítica actual, és parlar del mes maig, dels somnis i les utopies, sous les pavés, la plage!, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i parlar de maig és fer-ho de lluita, coratge, solidaritat, internacionalisme, revolta, i també, per què no dir-ho, de barricades, senyeres, banderes roges, negres, de tots els colors i de totes les lluites, que ompliran les places i els carrers del País Valencià i de la resta del món. Unitat altra vegada. Unitat als pobles i les ciutats que, malgrat les diferents veus, sigles i recorreguts que tindran les manifestacions del Primer de Maig, tenen els mateixos objectius: defensar els drets de les treballadores i treballadors i la seua emancipació.
I després del Primer de Maig, que per a mi sempre ha estat un dia de lluita des de molt jove, caldrà continuar treballant per fer front a la realitat de cada dia als centres de treball, als barris i a les llars. Una realitat complicada, difícil, per a una gran part de la nostra societat. No ho dic jo, ho diuen els informes i estudis publicats recentment per diferents entitats i institucions que assenyalen com avancen la pobresa, l’exclusió i les desigualtats. Al País Valencià també. Ho diu el professor Rafael Castelló-Cogollos al llibre Camins d’incertesa i frustració. Les classes mitjanes valencianes. És per això que reivindiquem en aquesta data, com cada dia, més drets socials i laborals, més serveis públics i més autogovern. I més recursos per poder aconseguir-ho. Sense diners no és possible. Ens cal una fiscalitat progressiva, suficient i equitativa, sense justícia fiscal no hi haurà justícia social. És obvi, si més no ho hauria de ser, per molt que determinats “tertulians” i mitjans ho defensen, que una baixada d’impostos suposaria retallades en els drets i serveis públics bàsics. No els importa que la pressió fiscal a l’estat espanyol siga set punts inferior a la mitjana de l’eurozona ja que tenen com objectiu fer negoci amb els nostres drets. I també ens cal una sobirania fiscal per poder fer les polítiques pròpies que necessiten les treballadores i treballadors, la majoria de la societat i el país.
Una de les millors formes de treballar per defensar els nostres drets és fer-ho des d’un sindicat. No esperes salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans, obrer, és la sang de les teus venes la que triomfant et salvarà. El Primer de Maig és un bon dia per sindicar-se, per passar a formar part de la militància d’un sindicat. Jo tinc les meues preferències que són ben conegudes, però hi ha molts sindicats. Els sindicats han estat durant la pandèmia, també en les anteriors crisis i cada dia des de fa dècades, als centres de treball, mitjançant persones que són delegades i delegats sindicals i de prevenció de riscos laborals, per defensar les treballadores i treballadors. Ara, és una bona ocasió per reconèixer públicament el seu treball, el de les delegades i delegats sindicals, i el dels sindicats, quasi sempre discret, sense soroll, però imprescindible per millorar les nostres vides. És cert, no pot ser d’altra manera, que també els sindicats s’equivoquen i no sempre compartim les seues decisions, però això no és un impediment per estar afiliada o afiliat, dir la nostra opinió al si dels seus òrgans i treballar, col·lectivament, cooperativament, per millorar les nostres condicions laborals i de vida, per construir una societat més justa, més lliure i més igualitària. Si ho voleu fer, ens podem unir, unim-nos i demà la Internacional serà el gènere humà.
