L’aprenentatge basat en projectes (APB, o PBL en anglés: Project-based learning) és un mètode de treball globalitzador que pretén «tornar» el protagonisme a l’alumnat, fent-lo responsable del seu propi aprenentatge. Treballant en projectes, l’alumnat aprén a pensar, en principi, per si mateix, a investigar i a aprendre, en teoria, dels seus errors i dels seus encerts. Esta metodologia dona als infants i als adolescents l’oportunitat de triar quins temes volen treballar i què els interessa. Això fa que tot el que aprenen tinga significat per a ells.
L’aprenentatge basat en projectes representa un canvi radical respecte de l’escola anomenada tradicional. En conseqüència, el paper del professorat canvia. La tasca principal del profesorat que treballa a partir de projectes serà la de guiar i generar «situacions d’aprenentatge». Els professors acompanyants buscaran la millor manera d’estimular l’alumnat i de proporcionar la informació necessària a fi que siga este qui construïsca de forma autònoma el seu propi coneixement. El rol del professorat serà, per tant, el de guiar l’alumnat i ajudar-lo a descobrir i desenrotllar les seues capacitats de pensament, crítica i reflexió.
Al meu entendre, este aprenentatge basat en projectes suposa una concepció excessivament prosaica, tastaolletes i superficial del saber: un saber sense dimensió ontològica que es correspondria amb el concepte clàssic de l’homo faber (l’home que construïx o fabrica) front a l’homo sciens (l’home que sap o que coneix amb profunditat). L’aprenentatge per projectes constituïx un atac frontal i sense concessions contra l’estament professoral (i utilitze la paraula estament sense cap classe de connotació pejorativa). Perquè, al cap i a la fi, ¿què és un professor o una professora? Segons el Diccionari Normatiu Valencià (DNV), un professor o professora és:
Una persona que es dedica a l’ensenyança d’un art o ciència.
Etimològicament, la paraula professor procedix del verb llatí deponent profiteor, professus sum, el qual significava: ‘declarar-se, prometre públicament, professar’. El mateix DNVens aporta una definició molt aclaridora d’este darrer verb:
professar: 3. v. tr. Exercir una ciència o un art.
Si hi ha alguna cosa amb la qual està fermament compromés un autèntic professor vocacional, esta és la ciència o art que ensenya i, difícilment, atorgarà la mateixa importància als altres actors que intervenen en el sistema educatiu (alumnat, pares i mares, administració educativa o el mateix professorat). El professor és una persona que s’ha compromés públicament i a tots els nivells amb la ciència o art que mira de transmetre als seus alumnes i, si ve al cas, a la resta de la societat. Esta darrera idea topa frontalment amb una metodologia com la de l’aprenentatge basat en projectes que pretén situar el puer (l’infant) en el centre del sistema educatiu i que es basa més en un fer que en l’éveillement (el despertar) que suposa el saber profund (qui ha entés, per exemple, la bellesa de la demostració euclidiana, per reducció a l’absurd, de la infinitud dels nombres primers sap bé de què parle).
Comptat i debatut, estic convençut que si ens entossudim a situar el puer al centre de la tasca educativa, acabarem tenint, com ja està passant, cives pueriles (ciutadans infantils, melindrosos i irreflexius), només que ara els anomenem, cínicament, ninis. ¿Des de quan l’objecte de l’educació ha de consistir només en allò que tinga un significat immediat i directe per a l’alumne? El qui recorda què pensava quan aprenia de memòria les taules de multiplicar sap bé de què estic parlant.
