Aquest article té un poc de futurologia, i això sempre és un gènere arriscat i desaconsellable en periodisme. Però al llarg d’aquesta setmana de notícies sobre l’escàndol d’espionatge massiu a independentistes catalans he percebut una certa evolució en la cobertura mediàtica del cas que em sembla interessant i que veurem on arriba o si arriba a algun lloc.
Recapitulem primer: El 18 d’abril, la revista estatunidenca The New Yorker publica una investigació de l’associació especialitzada en ciberespionatge, CitizenLab, on explica que entre 2017 i 2020 s’haurien espiat fins a 65 persones –la xifra podria créixer- incloent polítics electes, activistes, periodistes, advocats i familiars, utilitzant Pegasus, un programari militar israelià que només es ven a estats aliats.
Quan esclata l’escàndol, tal com han explicat diversos articles com aquest de Mèdia.cat, els mitjans de Madrid, tendeixen a amagar l’assumpte i menystindre’l. En paper, només El País dedica un espai en portada a la notícia, i ni tan sols és el principal, TVE ho relega fins al minut 18 del telediari i els digitals ho afonen sota quinze o vint titulars previs. Els mitjans catalans –sobretot els més sobiranistes- sí que li donen molta més rellevància, però cadascú té la força que té i l’endemà, el govern espanyol es permet respondre que «no accepta que es posi en qüestió la qualitat democràtica del nostre país».
Semblaria que el tema moriria de pressa i no aniria gaire més enllà. De fet, una cosa similar va passar quan el 2020, Público va desvelar «l’Operació Catalunya» organitzada pel ministre de l’Interior del PP, Jorge Fernández Díaz. Va ser l’època de les «clavegueres» i la «policia patriòtica», un entramat de vigilància d’opositors i fabricació de notícies falses, no sols contra el sobiranisme, sinó també contra l’esquerra espanyola. A pesar dels contundents àudios gravats a Fernández Díaz tot allò no va tenir cap conseqüència.
Alguns periodistes amb més memòria ho ha comparat amb l’escàndol de les escoltes del CESID –antecessor del CNI- que van fer caure els responsables de l’agència d’espionatge i dos ministres, a més de ser una de les causes de la pèrdua de les eleccions del PSOE de Felipe González el 1996 (recomane aquesta interessant entrevista al periodista que ho va destapar). El cas té diferències importants però també algunes similituds amb el Catalangate. Llavors, la xarxa d’espionatge afectava gent dels cercles del poder madrileny, com jutges, periodistes o el mateix monarca. Era més complicat al·legar «raons d’estat» que quan estàs defensant la «unitat de la pàtria», encara que el delicte siga el mateix.
Hi ha, però, una similitud important entre l’actual escàndol d’espionatge i el dels 90: Ambdós afecten un govern del PSOE en minoria i assetjat per la dreta. I si el Catalangate servira per acabar amb el bloc de la investidura i accelerara el final de la legislatura i la derrota electoral del PSOE? Seria prou argument perquè els mitjans de comunicació de dretes –la gran majoria- començaren a donar-li més importància i agitar-ho? No van fer exactament el mateix amb el tema dels GAL per, una volta aconseguit els seus objectius, tapar-ho tot i assegurar-se que ni judicialment ni informativa se sabera tota la veritat?
Encara és d’hora per saber com evolucionarà el cas, però divendres –quan s’escriu aquesta columna- La Razón destacava per primera volta el cas en portada. No oblidem que aquesta capçalera és del mateix grup que Antena 3 i La Sexta, el principal poder mediàtic espanyol. El Periódico de España –del mateix grup que Levante i el Periódico de Catalunya- fins i tot hi destinava el titular principal. És com a mínim curiós que troben més noticiable l’escàndol ara que quan va destapar-se.
El ressò internacional, la reacció europea i les conseqüències judicials són factor limitats o que arribaran molt tard. Però el PSOE s’arrisca a patir el mateix que el 1995, amb l’afegit que ara ha espiat un dels seus principals aliats parlamentaris. En les pròximes setmanes, es veuran les conseqüències i si la història es repeteix.
