Antoni Rubio recorda a la introducció de Valencianisme líquid (3i4, 2022) que el sociòleg polonés Zygmunt Bauman a La modernitat liquida, analitza com, suposadament, la «modernitat» anava a ser aquell període de la història, en el qual per fi ens seria possible deixar enrere els temors que dominaren la vida social del passat, fer-nos amb el control de les nostres vides i contenir les descontrolades forces dels mons socials i naturals. I tanmateix, retornen els temors, les guerres, les crisis ecològiques profundes i una liquiditat que ens buida l’existència i amenaça, de manera nuclear, en destruir-ho tot. Si més no el que fins ara tenia alguna «consistència», solidesa i fonament vital. Tot el que era sòlid, no només es desfà en l’aire i es torna líquid, sinó que es torna gasós i s’evapora.
Rubio, de manera documentada (frases fetes, metàfores, història dels papes Borges, el canvi del Bloc a Més Compromís, les trampes «federals», la barrera electoral del 5% electoral, les promeses vanes, els ‘prejudicis’ que tornen perquè mai han marxat…), aplica la teoria de la modernitat líquida al nostre llenguatge català, introduint la sospita i la desconfiança que genera en els camperols el «món urbà»; «gent de ciutat, aigua en cistella», «amor d’amo, aigua en cistella», el rumb de la política valenciana dels darrers anys, «aigua en cistella»? El «pragmatisme» esdevingut matusseria, grolleria, vulgaritat, banalitat i poder pel poder.
El diagnòstic de Rubio em sembla, bàsicament, encertat, i potser, amb «matisos», ho siga, l’avenir ho dirà (tot i que, els meus matisos van a l’alça, no a la baixa, perquè ha assenyalat coses «de mínims» i, si hi hagués un estat democràtic i no un d’hostil, que nodreix el feixisme i l’antivalencianisme, s’hauria de poder parlar, obertament, sobre la construcció dels Països Catalans de forma explícita, com feia Fuster inclús durant la dictadura anterior). Més Compromís, als darrers anys, amb els passos que fa per allunyar-se de tot el món català (i valencià!), inclús del nom de País Valencià i més encara dels Països Catalans («tabús», «ectoplasma», «tu digues ‘Comunitat’ i au!, com la taronja), mentre s’acosta a Madrid i a la «progressia» lleugerament «esquerrana» i sobretot, nacionalment, rabiosament espanyola(ista) i madrilenya, estaria esmunyint i liquidant el seu projecte polític, que és degut al treball anterior de Joan Fuster, del PSAN, de la primera Esquerra Unida, de la UPV i els tan «odiats» catalanistes del PV, per les forces vives de sempre. En realitat, Més Compromís, en compte de cavar pedra, si continua així, estaria cavant la seua pròpia tomba.
A Vida líquida, Bauman adverteix que la política ha esdevingut un producte de consum més, on tot val, els productes es tornen «una promesa de satisfacció», que pretén crear necessitats enganyoses, exagerades i additives; en líquid(ació). El que és, sens dubte el treball de Rubio, és una «provocació intel·lectual» i política per fer que els de Més Compromís «espavilen». Posar-los davant de l’espill perquè vegen les pròpies misèries i dels que tenen a llur costat. Perquè si el procés independentista català ha servit per a alguna cosa és per distingir els neofranquistes autoproclamats «constitucionals» (inclús?«federals») dels demòcrates que voldrien una «ruptura democràtica» amb les estructures neofranquistes que s’han reproduït i perpetuat amb el règim del 78 i llurs residus d’extrema dreta (policies, jutges, militars, banquers, polítics…), governe la UCD, el PSOE, el PP o PSOE-Podemos. Com més invoquen la «democràcia plena» i l’«estat de dret», més defectuosa, despullada i nua ens apareix… emparant una monarquia corrupta a la qual quasi tots els partits espanyols ajuden a insuflar-li alé.
Amb aquestes eines sociològiques de Bauman i d’altres, analitza els darrers anys de Compromís, els anys d’ultracorrupció del PP, dels governs de F. Camps i posteriors, com a lacais al servei de Madrid i de l’Espanya imperialista que atia la catalanofòbia (la valencianofòbia!), que tracta de descatalanitzar-nos, que és el mateix que desvalencianitzar-nos: «El eje de la prosperidad», contra el «corredor del mediterrani» («l’arc mediterrani», la commonwealth, eufemismes, enganyosos, per defugir els Països Catalans, que cal explicitar sempre davant els racistes i intolerants), la supressió de TV3 perquè no arribe al País Valencià, el tancament de Canal 9, el colp d’estat de Font de Mora perquè l’AVL no certifiqués que el valencià i el català és la mateixa llengua, en la línia de l’informe del Consell Valencià de Cultura…
Mostra Rubio també, la capacitat engrescadora anterior de Compromís per canviar els vint anys de govern extremadament corrupte i infame del PP que va enfangar el País Valencià i ens va desacreditar fins a límits insospitats en posar-nos dels primers al mapa mundial de la corrupció, en comparar-nos amb la Camorra italiana. Però ni el Botànic 1, perquè havien de refer-se de les ferides causades per la malvada governació del PP, ni el Botànic 2 que havien de fer «canvis profunds», no ha revertit el tracte colonial permanent ni el model fiscal ni ha aconseguit la reciprocitat televisiva de tots els mitjans del Països Catalans, signada (pel PP), però, no aplicada ni pels governs del PP ni pels «més progressistes de la història mundial», en una democràcia tan esquifida que hi ha impunitat per a la violència d’extrema dreta a un País Valencià on els valencianistes (i/o catalanistes) són víctimes propiciatòries de les seues obsessions malaltisses i violentes. Perquè «ells», els seus «jutges», les seues «lleis» injustes, policies, militars, els partits nacional(istes) espanyols, són el «puto amo», des de 1939 fins ara. I allò de «l’obediència valenciana», que es reclamava des de Fuster, el PSAN, l’MCPV, PSV, PSPV, el PNV, Agrupament d’Esquerres, EUPV, la Unitat del Poble Valencià i el BNV, abans de Compromís, ha passat a pitjor vida.
Rubio insta a fer examen de consciència perquè s’esmenen i rectifiquen les errades que duen a un atzucac sense eixida. Per un pragmatisme mal entés i per un «electoralisme» sense cap convicció ni valentia ni solidesa, volen matar el pare (Freud) de la tradició fusteriana anterior; encara que és el que els ha atorgat la legitimitat política i el marc conceptual per actual per arribar a governar el País Valencià, tot que no gosen ni nomenar en públic el nom i molt menys omplir-lo de contingut real valencià, més enllà de vaguetats d’un “cosmopolitisme”, nacionalment estatalista i espanyol, de matriu castellana.
3 i 4 (2022)
Després, a la primera part, en «País Valencià, la negació permanent», amb ajut de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, analitza les fases del procés de dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació: «no han canviat mínimament l’escola valenciana, seguint el solc del PP: «ni hi ha pluralisme com cal ni s’han atrevit a pensar la immersió en català ni s’han pal·liat els efectes perniciosos de les lleis educatives estatals ni s’ha elaborat una Llei Valenciana d’Educació. Per no poder ni tan sols s’ha generalitzat l’ensenyament públic de 0 a 3 anys o s’ha reduït la ràtio com es pretenia». Potser un dels errors més greus del valencianisme líquid ha estat menystenir que els problemes del País Valencià i la resta dels Països Catalans són pràcticament els mateixos: llengua catalana arraconada i invisibilitzada per maltractar-la i genocidiar-la, model fiscal espoliador, infraestructures comunicatives entre el País Valencià i Catalunya sud-desenvolupades i barrades per tal d’allunyar el País Valencià de Catalunya, l’estafa permanent del corredor mediterrani, des de la UE són favorables, però l’estat espanyol és l’únic que vota en contra i posa pals a les rodes per retardar-lo al màxim… Negació del valencianisme d’arrel fusteriana, negació del PV, un «valencianisme» (espanyolista) que es resisteix a ser país i potser fins i tot valencià. Remembra Rubio que quan més èxit electoral va tenir Compromís fou quan es van mostrar més agosarats, més valents i «radicals», llançant l’esquer del «PV possible» que calia fer i encara està per fer, mentre es desfà pels descosits mig embastats. Sense enfilar les agulles i els fils que cusen les costures descosides i provincianes. Ara, deceben a bona part dels seus votants tractant d’arribar a un votant imaginari que és la projecció de les seues pròpies fantasies.
Continua amb «Ira d’una democràcia relativa». I tan relativa, des d’Europa l’han qualificat de «defectuosa», si saberen la violència que executa l’estat contra els Països Catalans, a tots els àmbits (en una aplicació permanent del 155, fiscal, una minorització i arraconament en tots els àmbits que no cessa…), sense cap respecte ni reconeixement per les minories lingüístiques, culturals i nacionals, en concret dels Països Catalans, minoritzades i invisibilitzades, no arribaria a ser qualificada de democràcia de cap tipus. Des de la batalla de València, terrorisme d’extrema dreta ‘nacional’ espanyola al PV, durant la «modèlica transició» fins ara, reproducció de les estructures de l’estat lligades al feixisme, al supremacisme i a llur impunitat. Des del PV, hi ha gent que s’inventa, amb una imaginació més potent que la de Jorge Luis Borges, «atacs» i «agressions» («imperialistes») de Catalunya (que si ens volen robar les falles [dels Pirineus], la paella, els clàssics valencians en valencià/ català…), però, es mostren insensibles als atacs de Ponent, des de Madrid poden xafar-nos el coll, la llengua, la butxaca, el pit i ofegar-nos, que hi ha gent disposada a fer la clac i aplaudir-los a rabiar inclús cabrejar-se perquè les víctimes de l’ofec no aplaudeixen amb les orelles.
A la segona part, en «Entre la negociació i la renuncia», conclou que quan la negociació i fer de crossa del PSOE, engolint tots els gripaus, carros i carretes que et posen per davant, de grat, a contra cor o per força bruta, et porta a assumir el marc mental «alié», així com el seu discurs manies i prejudicis, alguna alarma s’ha de disparar, si no estàs mort o te n’has passat al marc neofranquista i monàrquic que fa el PSOE, des dels anys vuitanta fins ara, amb l’ús de la calç viva, del terrorisme d’estat, del tancament dels alts forns del mediterrani a Sagunt o del sistema Pegasus per espiar a la dissidència i vulnerar drets fonamentals.
I en «El votant model del valencianisme»: o ser més valents o oferir més placebo i acompanyar, amb bandes de música i molt de soroll, l’arraconament i la marginació extrema del valencià, el català de tots i deixar de banda una política valenciana, amb cara i ulls, que defense els interessos del País Valencià i de la resta dels Països Catalans perquè no és que siguen semblants, sinó iguals, en llengua, cultura, comunicació, reproducció, infraestructures, economia, ecosistemes, fiscalitat, política i hostilitat estatal en un maltractament similar al que pateixen les colònies…
A la tercera part, en «Un marc mental propi contra la depressió», fa una guia de manual per poder eixir de la depressió i tornar a viure amb joia i sense complexos d’inferioritat ni mala consciència. Ens recorda una mica les anàlisis de Josep Vicent Marqués a País perplex.
En «Valencians, els “nous catalans”», apunta que si Catalunya esdevé estat propi, cosa que ens beneficiaria en clau internacional, dins de l’estat espanyol els valencians passaríem a ser els ‘nous catalans’. Perquè des de Madrid, durant els darrers segles, han tingut clar que els Països Catalans érem l’«Espanya colonitzada», a assimilar; el més trist és que demanen els vots per a defensar el País Valencià i es lliuren en cos i ànima a Madrid i al nacionalisme espanyol(ista). Quan alguns polítics del PV criticaven el referèndum del 2017 i es posaven de perfil o es feien còmplices de l’estat repressor davant la violència del «A por ellos» i l’aplicació del 155 a Catalunya (i al PV), ara tasten en carn pròpia les infàmies de la dreta extrema, sense cap escrúpol per calumniar, difamar, mentir i culpar, sense cap prova la dissidència; si no les tenen cap prova, la fabriquen, se la inventen, com allò de la trama russa o els ‘dinarots’ de Puigdemont. O tastem tots les ràtzies dels tribunals espanyols contra el català de tots els Països Catalans, obligant a comunicar-se les administracions autonòmiques catalanes amb la mateixa llengua en castellà. Com si foren tribunals d’un estat totalitari profundament anticatalanista; com ho era l’estat franquista. Pr tractar l’exterminar-nos, en llengua, cultura i nació catalanes.
I un epíleg: Qüestió de noms, recordant la lucidesa de Fuster, PV, per què? I com «El nom fa la cosa, ‘en bona part’», per això el silencien, castren i tabuïtzen… Sense nom, ni País Valencià, ni Països Catalans, ni res, un suïcidi polític, econòmic, cultural i nacional. Perquè les èpoques de major esplendor del País Valencià és quan ha anat vinculat amb la resta dels Països Catalans. Això no ho podran esborrar mai ni podran fer que ho oblidem milers i milers de valenciana i catalana gent d’arreu de la catalanitat. Cal fer el País Valencià i els Països Catalans, però també dir-ho, des de l’exercici del dret a la llibertat i a la pluralitat política. Perquè el que no dius, anomenes i esmentes es torna fantasmagòric, desapareix en un silenci vergonyant. Per a quan l’ingrés del PV a l’Institut Ramon Llull per defensar la nostra llengua i cultura catalanes junt a les Illes i Catalunya? Per a quan una institucionalització permanent de l’AVL amb l’Institut d’Estudis Catalans i les universitats de les Illes i de Perpinyà? Per a quan la reciprocitat TV de tots els mitjans en valencià-català i balear? Per a quan i la creació d’una TV que abaste tot el domini lingüístic i arribe a tota la gent catalanoparlant arreu del món? Per a quan defensar l’oficialitat del català al parlament de la UE? Per a quan exigir a l’estat espanyol, poder expressar-se en català (gallec, asturià i basc), al Congrés i Senat? I desobeir una normes franquistes que impedeixen la llibertat d’expressió i ens discriminen per raó de llengua forçant-nos a silenciar el català i a expressar-nos en castellà o espanyol, en contra de la nostra llibertat? Etcètera.
El curs 1978-79, quan va nàixer Antoni Rubio, la plaça de bous de València estava plena de gom a gom, una gentada de vint o trenta mil persones cridàvem PV-PP.CC., a les manifestacions multitudinàries, a l’estadi del Llevant, el 1976, al concert de La trobada dels pobles, més de vint mil persones, fórem desallotjades per la policia repressiva i gris (o marró) d’un franquisme que no ha mort mai, al contrari, s’ha anat enfortint sota un aparador «democràtic» de façana de cartó-pedra; llavors, començaren a agredir i assassinar, a Miquel Grau, posem per cas, i a trencar vidres on hi havia una senyera quadribarrada, cremar cotxes, punxar rodes, enviar bombes a Fuster, Sanchis, llibreria 3i4, etcètera i canviaren el rumb del que podia haver sigut; ara no calen bombes, hi ha gent que accepta, acata submisament i domesticada, rebutjar el País Valencià i més encara els Països Catalans i abraçar-se a Madrid i tot lo castellà o espanyol, amb un entusiasme digne de millors causes, com si foren addictes a una espanyolitat imperialista i exterminadora de llengües, pobles, cultures i nacions, tant a Amèrica com a l’interior de Península Ibèrica, sobretot pel que fa al català i a dividir, afeblir i desnodrir els Països Catalans.
Rubio remarca, com feia Fuster a Nosaltres, els valencians, el 1962, la necessitat imperiosa del PV d’unir-se a la resta dels Països Catalans, no per utopia, sinó sobretot per necessitat vital, per pragmatisme, per conveniència, per resistència, per persistència i supervivència, per economia, comunicació i cultura, per trama de relacions familiars i socials, de ‘compatriotes’ que patim la repressió permanent d’un estat centralista, jacobí i repressor. Països Catalans per tenir un espai a Europa i al món, i una veu pròpia. Poder defensar els nostres interessos valencians, balears i principatins, catalana gent tots, en agricultura, ecologia, indústria, cultura, economia, sobirania, davant d’uns estats que ens exploten, oprimeixen i espolien sense contemplacions, amb la complicitat dels «nostres», als que s’atorga el vot «Per ofrenar noves glòries a Espanya», a canvi de res.
El llibre de Rubio és guia esmenadora i rehabilitadora. Un psicoanàlisi al valencianisme institucional, per sacsejar-los, als partits del Govern valencià actual, perquè no continuen sent «sucursals» del Madrid-Estat profund i immens forat fosc, desertitzador i extractiu. Si més no, a Més Compromís perquè si es torna «esquerreta» nacional espanyola, els votants deixaran de votar-lo i buscaran l’original i no la fotocòpia.
He estat uns anys fora del País Valencià i no em vaig assabentar del tot el que passava al PV mentre a Catalunya es feia un referèndum. Perquè des de Catalunya no s’està pendent del PV, com des del PV no s’està tampoc al cas del que passa a Múrcia ni a Andalusia, políticament. No obstant això, llegint el Valencianisme líquid d’Antoni Rubio, una de els coses que més m’ha entristit és l’actitud de X. Puig i M. Oltra davant el referèndum del 2017 a Catalunya, com a resposta a l’agressió brutal del Tribunal Constitucional contra la reforma de l’Estatut, pactat pels dos parlaments i votat per la ciutadania de Catalunya.
Al meu parer, tant el president de la Generalitat valenciana com la vicepresidenta, van malbaratar bona part de la seua credibilitat democràtica i la de llurs propostes «federals» o «republicanes», respectivament, per «reformar» una Espanya (irreformable). En concret, quan partits i ciutadania del País Valencià, van fer un manifest per demanar la llibertat dels presos polítics, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, després de dos anys tancats per haver dissolt una manifestació pacífica, en eixir el president en una roda de premsa a dir que (BNV, ERPV, Decidim…) són ‘sucursals’ de Catalunya… Estrangeritzar, excloure, foragitar i criminalitzar la valenciana gent que defensa un PV vinculat a Catalunya, les Illes, El Carxe, l’Alguer, Andorra, el Rosselló, La Cerdanya i Vallespir, no és propi de cap democràcia digna d’aquest nom; «nosaltres», els valencians i/o catalans, tenim tant o molt més dret a defensar les nostres propostes polítiques que els que es nuguen a Madrid, sucursalment i nacional, perquè ens espolien, ofeguen i genocidien. Per què criticar al president Quim Torra, l’ase de tots els colps, per esmentar el PV i no criticar a l’Ayuso, Aznar, Guerra, González, Ibarra o Casado quan propaguen l’odi anticatalanista i antivalencià, sovint, des del PV, com si fora el seu pati del darrere imperial, ara sí? Uns són emmordassats i altres tenen butlla i barra lliure… Quina «democràcia» és aquesta? Només per als espanyolistes? Els que no combreguem amb rodes de molí, nacional espanyols, tornem a ser ‘antiespanyols’, com ens deien durant la dictadura? Potser hi ha massa carlista, franquista o falangista disfressat de «socialista», «comunista» o «podemita», que defensa els interessos de Madrid, el Regne d’Espanya, el monarca i la seua Cort.
La sobreactuació anticatalanista de la premsa i mitjans nacionals espanyols els ha fet, als de Compromís, que incorporen el discurs no ja de «la tercera via», com afirma Rubio al seu assaig, sinó el del blaverisme de la catalanofòbia, ras i curt. Perquè Damià Mollà i Eduard Mira, al seu llibre De Impura natione, deien que el PV havia de ser pont o cruïlla entre Catalunya i Madrid, després acabaren d’assessors de la dreta més corrupta i només madrilenya, castellana i obsessivament anticatalana. Sembla que Compromís també ha fet aquest viatge «tercerviista» per acabar en la via morta «nacional» de Madrid, melic del món. Inclús Las Províncias, diari de l’extrema dreta, a meitat dels anys setanta fins al 1982, escrivia País Valencià sense cap problema a totes les seues pàgines; després de l’Estatut i d’això de la «Comunidad Valenciana» que el mateix Attard, que s’ho inventà, se’n fotia del nom dient que era una imbecilitat («comunitat» de frares, monges i regants), tot i que es mantenia la referència al PV a l’Estatut i a tot arreu.
No obstant això, des d’aquell diari «provincià», molt de dretes, es va tractar de desacreditar, estigmatitzar i criminalitzar el nom perquè el nostre País no tingués nom propi: ni PV ni PP.CC. Els polítics, de tots els partits «valencians» d’ara, han incorporat el marc mental i l’onomàstica de l’extrema dreta i del neofranquisme disfressat de «progressisme»? Més que inquietant. Perquè és preocupant un País sense política d’obediència valenciana, sense la defensa de la llengua, l’educació i la cultura valenciana pròpia o amb una subalternitat esfereidora, ésser satèl·lit, província, assumir la condició de ‘vençuts’, des de la impotència política, assessorats per espanyolistes a tots els àmbits, sobretot a les conselleries dirigides pels consellers de Compromís; tornen els temors d’un feixisme vestit amb neo-llengua d’Orwell, amb doble llenguatge, doble moral, doble política, dir una cosa i fer la contrària, esquizofrènia discursiva, política i ‘nacional’, adverteix Rubio, potser cinisme, pèrdua de rumb, desorientació, sense cap brúixola per orientar-se.
Les boires actuals propicien i anuncien la vinguda de temps foscos. Si no es canvia el rumb per saber on s’està. El País Valencià no està a Madrid, tot i que obrin autopistes i AVE abaratit amb la nostra espoliació; el País Valencià ha estat sempre i encara està al costat de Catalunya i les Illes Balears, si més no, geogràficament i històrica. Malgrat l’odi constant que inoculen i segreguen. Sense la resta dels Països Catalans, el PV se’n va a pastar fang, ja es voregen dèficits estructurals preocupant i albiren l’anorreament; només l’ajuda, la cooperació i la col·laboració mútua, a tots els àmbits, pot treure del pou de l’opressió i la depressió a uns Països Catalans castigats per segles de dominació, d’espoliació, de calamitats, de lleis tremendament injustes al servei de l’arbitrarietat espanyola d’un estat que té moltes ganes de berenar-nos sencers. Per completar la faena a mitges que va deixar inconclusa la dictadura de Franco. La monarquia hereva d’aquell feixisme, sembla la «millor preparada» de la història per assolir la missió genocida que volen imposar: el destí imperialista i la gàbia uniformitzadora de l’estat espanyol. «Constitucionalment» en contra de tots els drets humans fonamentals de la valenciana o catalana gent.
