Després d’un mes des que va començar el conflicte a Ucraïna, podem fer una anàlisi més completa del balanç fins ara. No només de la guerra militar, sinó també de l’econòmica i mediàtica.
Si llegim els mitjans de comunicació occidentals, ens diuen que Rússia està econòmicament fatal, que està perdent la guerra a Ucraïna, que el poble rus està a punt d’alçar-se contra Putin i que Rússia està sola. A més, fa uns dies el president Biden va dir obertament que buscava un canvi de règim a Rússia (els costa amagar la seua vena imperialista), declaracions que després va puntualitzar la mateixa Casa Blanca, i que és un eufemisme de «nosaltres decidim qui ha de manar en cada país i volem un colp d’estat en Rússia, de la mateixa manera que vam fer en Líbia, Afganistan, Xile o Argentina i que busquem des de fa anys en Veneçuela, Cuba o Corea del Nord».
Però, de veritat aquesta és la realitat de Rússia? Analitzem alguns fets recents:
Primer, la guerra estrictament militar. En aquest moment, les forces russes, txetxenes i les milícies de les repúbliques del Donbass han ocupat de forma efectiva tot el sud del país (bàsicament la meitat d’Ucraïna i completament el Donbass), els batallons neonazis com Azov i C14 han sigut pràcticament liquidats en eixos territoris i les forces ucraïneses supervivents han fugit de la zona. A més, durant la primera setmana de guerra, Rússia va destruir quasi tota la infraestructura militar d’Ucraïna, incloent-hi depòsits de combustible, de municions, força aèria i naval, etc. Per això les contínues demandes de Zelenski que Occident li done més armament i que l’OTAN s’implique en el conflicte completament, cosa que no farà perquè seria el principi de la III Guerra Mundial i aquesta no és bona per als negocis. A més, Zelenski ja ha renunciat a entrar en l’OTAN.
Tot açò ho ha fet Rússia en només un mes, utilitzant fins fa uns dies material militar antic i amb una estratègia militar que, a diferència del que va fer els EUA i l’OTAN a Iraq, Líbia o l’antiga Iugoslàvia, no ha consistit a bombardejar ciutats i poblacions fins a destruir-les per complet i amb centenars de milers de morts (que ho podria haver fet perfectament perquè té la capacitat militar més que necessària), sinó en concentrar-se en objectius militars. Òbviament, sempre hi ha civils morts perquè és una guerra, però la prova del que dic està en el balanç de civils morts que tant la mateixa ONU com els nostres mitjans de comunicació difonen: 1.800 morts. 1.800 civils morts, que per descomptat són una profunda desgràcia, però no hi ha comparació amb les xifres de conflictes iniciats pels EUA:
A Iraq, on van morir 500.000 xiquets, xifra reconeguda per Madeleine Albright, secretària d’Estat durant el govern de Bill Clinton, i que va justificar el 1996 en una entrevista dient que «va valdre la pena».
A Iemen, on hi ha documentats més de 20.000 civils morts i ferits segons l’ONU, però alguns càlculs apunten que hi ha fins a 377.000 víctimes directes i indirectes.
A Síria, més de 350.000 civils morts, però segons Michelle Bachelet (alta comissionada de l’ONU per als Drets Humans), aquesta és una xifra incompleta.
A Iugoslàvia, on els bombardejos de l’OTAN van matar entre 1.200 i 5.700 civils.
A Vietnam, on van morir entre 405.000 i 2.000.000 de civils. Destaca, per exemple, la massacre de My Lai el 1968, quan els soldats nord-americans van matar al voltant de 504 civils vietnamites, incloent-hi dones, xiquets i ancians.
Al Japó, on el 1945 els EUA van llançar bombes nuclears sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki (única vegada que s’han utilitzat armes nuclears en la història), on van morir entre ambdues ciutats més de 246.000 civils, més les desenes de milers de morts pels efectes de la radiació, incloent-hi xiquets i xiquetes nascuts amb malformacions greus.
Per desgràcia, hi ha molts més casos com aquests en tot el món des dels anys 50 per culpa de les intervencions militars dels EUA. Uns fets que podríem qualificar, com a mínim, de crims de guerra i que suposaria que la comunitat internacional condemnara els EUA com a genocida i els expulsara de tots els organismes internacionals. Però en lloc d’això, encara es glorifica els EUA com a paladí de la llibertat, la democràcia i els Drets Humans, es justifiquen tots aquests crims afirmant que era necessari en nom de la democràcia i inclús hi ha personalitats destacades com el periodista Ramón Lobo que en TVE directament va negar que l’OTAN bombardejara hospitals i civils a Iugoslàvia. I va dir això davant d’una periodista que va documentar els fets sobre el terreny (qualsevol pot veure les imatges a Internet). L’actitud d’aquests senyors només es pot explicar reconeixent que són mercenaris al servei de la propaganda occidental-otanista.
Tenint en compte tot açò, podem dir que els russos, com diuen la majoria dels nostres mitjans, estan massacrant els ucraïnesos? Pareix que no i aquesta resposta es reforça amb la falta absoluta d’imatges de ciutats totalment destruïdes i convertides en ruïnes. Tampoc pareix que estiguen perdent la guerra.
