Llig, a La Veu, una cosa que em commou. Supose que deu ser una «broma» de Jesús Perís, company —li toca els dimarts— de columna:
«Malgrat que considere que ser valencià i del Barça és una altra manifestació d’autoodi, sí que he entés que no era el mateix el Barça que el Reial Madrid».
Dic que deu ser una «broma», perquè, si es pot qualificar d’autoodi ser del Barça, ¿com hauríem de qualificar ser d’un equip en què, en un partit contra el Múrcia, una part de l’afició es capaç de cridar: «Puta Barça, puta Catalunya»? Estirant un poc la «broma» de Peris, podem dir que aquesta actitud es pot qualificar de catalanofòbia i, per tant, per a una fusterià com jo, deu ser una forma ben clara d’autoodi. Això del «puta Barça, puta Catalunya» ho vaig escoltar per primera vegada quan jo volia ser un poc del València i en alguna ocasió acompanyava l’amic Vicent Aleixandre a fer les seues cròniques al camp de Mestalla. Després, he vist i comprovat que és un crit habitual de part —no tota. Hi ha molts que els molesta aquesta actitud— de l’afició valencianista. Com que sóc partidari de l’humor, del pensament crític i de desmitificar-ho tot (i que cadascú siga de l’equip de futbol que li done la santa gana), no m’ha afectat gens ni mica la broma de Peris, com ha afectat uns quants amics meus que veuen en el Barça el seu equip nacional. I em diuen: «Des del punt de vista de Peris, ser de Sueca i ser del València també deu ser una forma d’autoodi. Caldria ser del Sueca.»
Jo vinc d’un món en què veia el futbol de reüll, perquè el cap de la cèl·lula ens havia inculcat que era el nou opi del poble —també és una «broma»—. I té raó Peris: Vázquez Montalbán, que era un heterodox d’esquerres i sentimental, ens va despertar un poc en explicar-nos que el Barça era més que un club i «ni menys ni més que l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya». Evidentment, Vázquez Montalban també feia «broma». Sabia que això del futbol és una cosa sentimental i sense importància encara que movia molta gent i molts duros. I tant que ho sabia, ja que, per condició social, li hauria tocat ser «perico», però, amb la seua heterodòxia, va ser culé. Segur que si s’haguera criat a Madrid hauria sigut de l’Atlètic. Tenia l’ètica dels perdedors. Un perdedor que mai no va buscar el ressentiment amb els que l’acusaven des dels mitjans de la caverna de separatista, com tampoc amb els que l’excloïen com a català per raó de llengua.
De totes maneres, m’agrada el futbol i el Barça de manera relativa. Només intente desconnectar, de tant en tant, de les coses serioses de la vida i em pose els auriculars de la ràdio per entrar en un programa esportiu i sentir coses com les que deia un paio de tan poca talla intel·lectual com Neymar en l’idioma de la terra: «Bona tarda a tothom. Estic molt feliç i emocionat de ser jugador del Barça i haver realitzat el meu somni. Moltes gràcies i que Déu ens beneeixi. Visca el Barça!».
En aquesta història de «broma» hi ha una cosa que em fatiga molt. És quan algun polític, com ara, el ja retirat Fran Ferri venia a la Ribera a fer campanya electoral i li agradava repetir que era d’una organització que no depenia ni de Madrid ni de Catalunya, que era estrictament valenciana. I ho deia com si els governs de Catalunya posaren els mateixos impediments que els de l’altiplà per al nostre desenvolupament autonòmic. Com si Catalunya no necessitara, com nosaltres, la mateixa normalització lingüística i en la mateixa llengua. O com si no necessitara, com nosaltres, el mateix Corredor Mediterrani i no haguera trobat el mateixos entrebancs dels mateixos de sempre. En definitiva, com si no digueren, també com nosaltres: Bon dia! Una pregunta: no deu ser exactament actituds com aquestes les veritables manifestacions d’autoodi?
