L’altre dia vaig veure per televisió el partit entre el Barça i l’Eintracht de Frankfurt. Ja he dit alguna vegada que ara per ara veure futbol és una de les activitats que sent com a oci real, com a desconnexió total, encara que de vegades acabe servint-me també per escriure columnes com aquesta. I clar, veient aquest partit ja vos podeu imaginar el que em va sobtar: hi havia més seguidors de l’Eintracht que del Barça, però molts més i més sorollosos. I a mi, que ni soc del Barça ni ho he sigut mai, em va impressionar.
(Bé, açò no és del tot exacte, perquè per casa tinc una foto en què aparec jo amb menys de huit anys vestit amb una samarreta culé. Però, vaja, eren els temps de Johan Cruyff i he de dir que per a la Copa del 79 jo ja era del València, fet que he d’agrair-li al meu company de classe Ismael Garcia Montilla. Això és una altra història que vos contaré millor un altre dia perquè té aspectes molt interessants. Peccata minuta en qualsevol cas. Mai, però mai mai, he tingut gens de simpatia per al Real Madrid, cosa que algun il·lustre cantant valencià que ara va donant lliçons de no se sap molt bé què, no pot dir).
Però, vaja, eixe no és el tema. El que volia dir és que malgrat que considere que ser valencià i del Barça és una altra manifestació d’autoodi, sí que he entés que no era el mateix el Barça que el Reial Madrid. Ja se sap, el Barça és -era- no ja més que un club sinó també -Manuel Vázquez Montabán dixit– l’exèrcit d’un país desarmat. Ja em va caure prou el mite amb el seguidisme de la directiva actual amb la «Superliga» de Florentino Pérez, però, malgrat tot, l’espectacle del Barça jugant de visitant en el seu propi estadi em va sobtar.
D’alguna manera es veia vindre. D’una banda, els preus de les localitats i el disseny mateix del negoci del futbol modern fa que molts estadis estiguen habitualment plens de turistes. Tinc entés que fins a l’any passat, Messi era un atractiu turístic de Barcelona a l’altura de la Sagrada Família o del Parc Güell, i era divertit fins i tot veure a les grades milers de telèfons mòbils fent fotos en lloc dels rostres tensos o eufòrics dels aficionats de debò. La deslocalització de les aficions les fa extremadament volàtils. I això va en les dues direccions. No és només la persona de qualsevol país remot que et diu que és del Barça, sinó també els xiquets dels nostres barris que juguen futbet als parcs amb la samarreta del Chelsea, de la Juventus o del Manchester United. Ni coneixen l’experiència de veure el seu equip al seu estadi ni pensen que això siga el component essencial de la identificació amb un club de futbol i a uns colors.
A més -i possiblement unit a això- els aficionats d’equips com el Barça esdevenen clients insatisfets i amb una mena d’il·lusori elitisme de classe. Ser seguidor del Barça els converteix en una mena d’aristòcrates del futbol encara que en la seua vida real no puguen arribar a final de mes. Això, clar, és més evident en els autodefinits aficionats del Reial Madrid, en moltes ocasions subalterns identificats amb el significant de l’amo. Però crec que amb altres matisos també funciona amb el cas del Barça. I, aleshores, quin motiu pots tindre per anar a veure el que se suposa que és el teu equip un Dijous Sant un partit d’Europa League? Evidentment, cap. I aleshores passa que t’enfrontes amb un equip real, amb una afició encara real, com l’Eintracht, i aleshores els turistes habituals deixen el seu lloc a l’afició visitant. Es tanca el cercle de la deslocalització i jugues fora tot i que et tocava jugar a casa.
És de veres que per ací almenys el València justament eixe problema no el té, o no el té molt per als temps que corren. Estic segur que si les malifetes de Peter Lim acabaren portant-lo a segona divisió, l’afició respondria com ho va fer el 1986. Però no tenim massa lluny un equip amb una bona part de la seua afició a temps parcial i no està de més parar atenció a la desfeta barcelonista del Dijous Sant. Perquè recorde que una de les idees genials dels gestors a sou de Peter Lim quan van arribar era precisament potenciar l’afició deslocalitzada. I això ja sabem que implica oblidar com a valor l’arrelament al territori. Eixa era la millor possible -la menys dolenta- de les opcions on Meriton ens hauria pogut dur, eixe el seu somni de grandesa. I si tradicionalment els somnis de grandesa (i oblidar-nos de qui som) sempre ens han fet acabar malament, aquest seria un altre dels camins cap a la desaparició.
Dit el qual, ara el dissabte a guanyar la Copa, a gaudir de la final i de les vespres, d’eixes alegries que els aficionats deslocalitzats i autoodiadors del Barça i del Madrid no poden ni tan sols arribar a concebre.
