El febrer de 1984, Pantaix, la banda de rock valenciana liderada per Eduard Joanes, va treure l’elapé Gastronomia Radioactiva. Influïts pel clima social de por a l’ús de l’energia atòmica, els roquers ironitzaven en la primera de les cançons del disc sobre els seus possibles estralls en les nostres discretes vides: «Taronges i llimes atòmiques! Qui me les vol comprar? Verdures de l’horta radioactives? Qui me les vol comprar?…» Poca broma. Només cinc anys abans havia fet un pet la central nuclear de Three Mile Island, a Pennsilvània, i dos anys més tard el faria la de Txernòbil, a Ucraïna.
Els valencianistes, també els que tocaven rock, ja eren aleshores ecologistes i es miraven de reüll la central de Cofrents que, justament, havia de posar-se en funcionament la tardor d’aquell any mateix. Eren ecologistes i moltes altres coses, sobretot, rabiosament enemics de l’statu quo a fi de superar fusterianament els mals d’un sucursalisme polític crònic. Tot això, és clar, mentre els blavers els esbatussaven a pler en nom de la rechió, la Geperudeta i la unitat d’Espanya.
La consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà, em va fer recordar l’altre dia aquells temuts productes hortofructícoles de Pantaix quan en una fira a Berlín va voler obligar el representant d’una marca de màquines d’esprémer fruita que mentira sobre l’origen de les taronges que es disposava a dessagnar. «Si les taronges no són valencianes digues que ho són i au!, ningú no se n’adonarà, ningú no ho comprovarà», li va ventar mentre era gravada per la càmera d’un mòbil.
Amb el canyaret que es va muntar a dreta i esquerra la consellera no em va tenir cap altra que disculpar-se encara que ho va fer d’aquella manera en què ho fan els polítics celtibèrics que és admetent l’error per a tot seguit negar-lo. Ben bé és una mena de truc de màgia retòrica que riu-te’n dels del fals mag xinés, Chung Ling Soo. Res no hi ha de pitjor, ni de més vell, que un polític mentint encara que això ja no tinga la més mínima importància.
El cas és que l’episodi no ha deixat molt bé a una consellera que va entrar en calçador al càrrec en acompliment d’una quota familiar, sense entendre massa la mentalitat d’un sector que ara mateix agonitza i que, lamentablement, no té temps ni paciència per a valorar innovacions ni necessitats relacionades amb l’emergència climàtica. D’una consellera adscrita a una coalició que fa tentines, atrapada entre el lideratge únic, les urgències electorals i la desorientació ideològica en el context d’una crisi brutal. Les taronges apòcrifes de Mollà, més enllà de l’anècdota, són tot un símbol.
Mentre tot això passava acabava de llegir el llibre del periodista Antoni Rubio Valencianisme líquid (Tres i Quatre, 2022). Rubio ha posat en la picota Compromís en un assaig amb nervi que segueix, per fer-se més entenedor, la teoria de la «societat líquida» del polonés Zigmunt Bauman i la del dol enunciada per la psiquiatra, Elisabeth Kübler-Ross.
L’assagista no tan sols ens recorda la situació d’un País Valencià arruïnat, menystingut per Madrid, sinó que a més denuncia l’aigualiment dels objectius i l’acció política de la coalició en la seua cursa per a adaptar-se als canvis i, bàsicament, per mantenir les quotes de poder assolides. Un valencianisme que no ha complit amb les expectatives del seu electorat. Valencianisme líquid, desideologitzat, amb objectius fixats en l’horitzó de l’eternitat per a evitar així el desgast que suposaria la confrontació amb una realitat que cal transformar urgentment des de la política. Valencianisme que ha jugat a convertir-se en una «esquerreta espanyola», en una fotocòpia d’Unidas Podemos o Más Madrid. Valencianisme, afirma Rubio, que ha comés un dels seus errors més grans menystenint que els problemes del País Valencià ho són també els dels Països Catalans encara que per a Mónica Oltra aquests només siguen un ectoplasma.
Valencianisme, també, sense memòria? De spin doctors de fireta?: «Tu digues que les taronges són de València i au!, ningú no ho sabrà, ningú no ho comprovarà…» o tal vegada sí.
Rubio es revolta contra les pors atàviques d’aquest valencianisme a tenir res a veure amb Catalunya, a acceptar de bon grat el marc mental del blaverisme que tant de mal ha fet al país quan aquest hauria de ser el que privilegia el País Valencià dins de la macroestructura mediterrània, «una estructura nacional, en el sentit modern de ‘nació’ que eixampla i dona força als trets definitoris valencians».
Entre optar pel projecte espanyol i el dels Països Catalans, el segon encara que aquesta opció represente enfrontar-se a una realitat incomoda. El contrari mena a la paràlisi, a la renúncia. «Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda? Doncs un país nafrat per fronteres i esmicolat en tres comunitats autònomes submises i impotents (…)», avisa Rubio.
En desconec els efectes que aquest assaig puga tenir en els dirigents del valencianisme líquid a què es refereix el seu autor. No en soc gaire optimista. El poder impermeabilitza de les crítiques a qui el té quan no l’enfurisma. I no tan sols és això. Vull dir que en l’acceptació sense renecs d’un determinat marc mental, tancat a l’exploració de noves perspectives, també juguen altres factors com ara els generacionals.
Potser llegiran Rubio i d’altres autors crítics del valencianisme sobiranista -no gaires- quan la veritable esquerra espanyola siga hegemònica al país i no els necessite. O pitjor, quan despús-demà arribe l’extrema dreta.
