Ensinistrat a estar sol en aquesta solitud imposada, sol en la miserable i salnitrosa solitud més absoluta, on no es mouen ni les ànimes en pena de tan solitària que en resultaria la processó, sol, però no de dol, malgrat que dolgut pel buit immens en què es torna l’illa quan fosqueja i arriba la nit i tothom és a jaure immòbil, sol i rabiüt d’estar sol del tot, solament jo i la fosca.
D’octubre hem hagut dos dies d’esbarjo, els mateixos que haurem de novembre, i després arribarà el solar desembre i els erms de gener i febrer, per deixar pas al minúscul març amb un dia de solatge que prenunciarà el mercurial abril amb tot de palmes, abans d’iniciar el comiat del majoral i abocar-nos a les calitges de la porta de l’estiu, i altre cop al nostre Masai-Mara de sorpreses, arrecerats per la tramuntanal serra i hidratats d’aires i aigües pures que ens renovellaran.
Si el temps poguera prendre la direcció contrària, i em reconec ruc per la supèrbia titànica inherent en aital afirmació, no llançaria els daus per trobar-me en altres circumstàncies d’aquelles que la sageta ha dibuixat per sempre més al dors del meu cervell, no me la jugaria per assajar altres camins i racons dels suara viscuts, no renunciaria a tot quan he conegut i mal conegut i poc conegut i encara per conèixer, sobretot per haver tingut la gràcia.
La pluja s’ha decidit a fer acte de presència i és benvinguda així com cau, pesadament, de vegades intensa, s’atura, altres cops plugim plujam, i la tardor que s’endinsa dins del mes nou per als romans, avantsala del desé, en què tothom perd una mica el senderi i s’envolta de llumenetes i arbres nadalencs, malgrat el món continue festejant les recialles de l’extensa i profunda crisi dels actius tòxics, els diners que ja no hi eren i començàrem a desprendre’ns d’aquells que tampoc ara tenim, tot per continuar somniant que podem fer-ho [sense correlació temporal].
S’apropen les saturnals de l’hivern en què les nits governen obertament, i els dies, si són bons i el cel blaveja de debò, conviden a seure a les terrasses del migdia a llegir la premsa, i tot quan caiga a les mans, sempre poc o gens compromés, que les lectures d’hores es reserven a l’estudi de casa, també solejat a les primeres hores de la tarda, temps d’estar-se assegut plaentment perquè, onsevulla, el cos agraeix aqueixa lleu tebior del jorn central.
Tarda de classe de tardor a l’IES, típica d’aquelles quan érem nosaltres els alumnes, ensopides d’allò més, de les de FEN o Religió, de les més avorrides que la imaginació puga reproduir, i tanmateix tan acollidores en el no fer res que tant agrada als humans, tarda de mesa camillera devora les cosidores que arribaven a casa a fer el barret amb la mare els dies ventosos i poc simpàtics, els dies en què era millor estar aixoplugat, malgrat fos per no fer res.
Sobta comprovar com aquieta la lectura, un mínim de disciplina i ordre sobre els alumnes, aquell emmirallament que produeix, ni que siga per uns instants endinsar-se dins d’un altre espai on tu ets el protagonista, aïllat de la resta, tan pròxims i alhora tan distants, la màgia de l’acte de treure de la motxilla els estris necessaris per seguir la classe, els llibres, millor nous i ben conservats, els quaderns ben presentats, amb aquells apunts que agrada de retrobar-te, l’estoig i les olors de tot plegat.
Els soterraments de la tarda a la tardor de vegades es creuaven amb la sortida d’escola, al voltant de les 17.30h, si no quedàvem a escampar el poll fent-li xuts a la pilota als sequers, i aleshores veies el pes feixuc que queia sobre les espatlles dels homes del seguici del mort fer-se ben present i materialitzar-se de cop i volta el fet eternal de ser encara un xiquet que podia distreure’s encara d’allò més definitiu, que és encarar-se a la mort.
Els textos de Pla, qualsevol, són d’una bellesa escruixidora, que assolen totes les temptacions de mantenir-se alié, t’incrusten a la matèria en què esdevenen tallades llurs paraules, d’una cromaticitat que esbalaïa, t’agafen i t’asseuen a taula o t’endinsen al bell mig d’un collage de natura de bodegó; no deixen mai indiferent i són d’una exquisidesa en el tracte ideològic –tan conservador com era l’autor- que tothom s’hi pot adherir a la construcció al caliu en què es converteixen al capdavall. Llegir Tres guies, textos d’un temps (1941), mínimament adobats després (1975), és com vorejar la Costa Brava amb llaüt mallorquí.
Llegir el Pla, obres de consum, fins i tot, d’aquelles que han estat escrites per a menjar, primer en castellà, anys després en català, arrodonides i ampliades, actualitzades perquè el paisatge lògicament ha canviat, o s’ha destrossat directament, sempre és un plaer d’una liqüescència agradosa d’un verd maragda o d’un carmesí robí, escalfa la lletra plana del senyor de Llofriu, i te l’imagines amb el barret d’avi i el cigarret manufacturat, prenent un got de vi de barra, d’aquells de bóta sense nom, encara que sí amb procedència, imaginant el què dels pròxims escrits.
Els vins són un món, i no sé si és absolutament certa l’afirmació del Pla quan diu que la pissarra al terra, el mestral al vent i la forta calitja a l’estiu són els tres elements fonamentals per fer d’un vi una cosa seriosa, d’aquells que et duen a l’hostal en ziga-zaga, perquè per tot arreu de la nostra geografia se’n troben, com ara els de Fontanars dels Alforins, també contundents, com ara el Torrevellisca criança del 2003, Cabernet-Sauvignon, de llàgrima espessa i color violaci, de nas intens amb notes afruitades i boscoses, i sabor tànnic força equilibrat de regust final a vainilla.
El vent empeny amb força i no atura els dies de mestralada en aquest sud-est quan la tardor va endinsant-se lleugera a la plana il·licitana, un temps horta de palmeres regada pel Vinalopó, d’uns capvespres rogencs sobre cel net de contaminació, però plou poc, i la humitat se sent únicament les nits serenes, insuficient cabal d’aigua per evitar que el lloc, cada vegada més, perda les reserves dels aiguamolls del Fondo. Una llàstima.
Aquí dalt a la serra d’Onil / Mariola el silenci absolut es vesteix de fressa del vent en passar per entre els pins i remoure llurs branques i sona com la millor música a la sala més equipada que hom puga imaginar. A la llunyania s’escolta la fregadissa dels pneumàtics d’algun cotxe sobre l’asfalt, el remoreig del motor en forçar-se a remuntar la costera, el piulejar dels tímids ocells que s’apropen a observar el nouvingut, però sobretot el plany del vent canviant que senyoreja aquestes magnífiques contrades.
Les vesprades al centre, si el sol cau descobert, dibuixen la serralada d’ocres acusats de rovell d’ou sobre el verd intens de les pinasses, i si la boira es presenta d’imprevist per la càrrega de la humitat a l’ambient, tot d’una els ploms de plata festegen de dalt a baix els penyals calcaris de la muntanya, i s’entelen els vitralls.
Avui hi ha temporal de gregal i llevant pel cap de Sant Antoni, que arrossega una bona tronada cap als interiors del sud del País Valencià, Marina Alta, Comtat, Alcoià, sobretot, però que endinsarà la coa fins el Baix Vinalopó després de mullar també l’Alacantí, descrivint una corba de gregal, tramuntana, mestral típica dels moviments dels temporals de llevant. Ja ho deia el mestre March, que sabia que el retorn a casa passava perquè no s’accionés el mecanisme d’Est a Oest.
Hi ha gent abocada a la gent, gent que s’hi relaciona amb els idèntics; gent, en canvi, que se’n separa per una curulla antiga, per un afer irresolt, com aquell que menysprea la casa, això tan maternal perquè allí hi acabà la mare, gent que s’allunya d’allò que li era propi i el lligava als pròxims perquè va perdre el caliu, el foc que agermana, i es converteix en un nòmada, un passavolant que ha de créixer, tampoc arrelar, enllà d’allò.
Els finals de quelcom, si no ens referíem al definitiu i exclusiu de l’acabament de la vida, tenen sempre un regust d’inici, de renaixement, i així ho posem de manifest cada cap d’any, amb tot de celebracions arreu del món. Els finals, petits o grans, aporten, doncs, un pòsit de renovellades potencialitats, d’insubornables ganes de continuar per viaranys desconeguts, amb prou feines albirats que intueixes si de cas, però que t’obren opcions tancades ja per allò finit. Els finals són catapultes que et llancen més enllà d’on, sense aquests, mai no hauries somniat.
Cel blau de tardor avançada però de temperatures moderades, de caliu de migdia, de platja, fins i tot, serenor d’aigua quieta de transparències anacarades, de coses senzilles i desitjos de carícies, deixar lliure de desficis els encontorns del cervell, guaitar al defora i escodrinyar el silenci i la solitud, aturar la por al llindar de casa i encendre la llar que fongui el cos i els branquillons de carrasques, oure el ritme del crepitar del llenyam i capbussar-se en la calidesa d’un bany perfumat.
Queden força lluny les tardes d’hivern del passeig a Tavernes, tan diferents si eren feineres o si ho eren de festa, si la mare s’asseia a la rodona escalfada guaitant pel finestral mentre jo jugava al carrer a córrer, al baló, a amagar-me a les covetes de les bardisses gegantines que envoltaven tot el perímetre del passeig, a fer lliscar les bales de cristall pel terra irregular, de grava minúscula enquitranada sobre la terra allisada, amb entrades i sortides de casa, impetuoses, per deixar o agafar algun estri per al meu joc que se m’haguera pogut ocórrer, o tancat a casa o al cinema si era diumenge.
