Apuntava a l’anterior peça que el terme nacionalitat, significant no solament la condició de pertinència a una nació, sinó predicant també com a sinònim de nació (una accepció que no recollien els diccionaris), ja era usat per la oposició antifranquista molt abans de la transició. Eixa ampliació de significat és comprensible quan ja havia estat transitada en altres casos: humanitat o intel·lectualitat, per exemple, no sols signifiquen naturalesa humana o qualitat d’intel·lectual, també conjunt del gènere humà o dels intel·lectuals d’un país.
A Espanya, el pas al significat de subnació, o nació de segon grau, sembla que fou aplanat per Luis Carretero i Nieva a la seua obra “Las nacionalidades españolas (1948)” publicada per “Las Españas”, una revista editada a Mèxic per un grup d’exiliats republicans. Amb un esperit federalista, Carretero planteja un mapa de 15 nacionalitats, una comunidad de pueblos que l’autor identifica amb la supernación española, i que proposa com a organització territorial en l’era post-dictadura. L’obra de l’assagista segovià, fou continuada pel seu fill, el també assagista Anselmo Carretero (encunyador de l’expressió nación de naciones), militant del PSOE, i a través del qual, les idees dels dos tingueren cert ascendent sobre les característiques del federalisme d’aquesta formació, com assenyala Pasqual Maragall en la “Carta abierta a José Luís Rodríguez Zapatero” publicada a “el País” (04/11/2002).
L’expressió germinal de l’article 2 de la constitució “nacionalidades y regiones” completà el procés de re-significació de nacionalitat com a comunitat, així com de llur posició en la llista jeràrquica nació-nacionalitat-regió. Eixa expressió ja apareix al congrés de Suresnes (1974) del PSOE, el darrer a l’exili. La resolució del congrés distingia entre el problema de les nacionalitats que deu trobar solució en l’exercici del dret d’autodeterminació i el de les regions que podran establir òrgans institucionals adients a llurs peculiaritats. Al desembre de 1976 té lloc a Madrid el primer congrés post-exili en el qual continua defenent-se el dret d’autodeterminació, però ara “por la totalidad de las nacionalidades y regionalidades que compondrán en pie de igualdad el Estado Federal que preconizamos” on s’usa l’estrany i inexistent mot regionalidades. Pocs mesos després, al juny de 1977, al programa electoral del PSOE per les eleccions constituents, ha desaparegut el dret d’autodeterminació, substituït pel “derecho a la autonomía de los pueblos de España”, pueblos que continuen classificant-se en nacionalidades y regiones.
La formació del nou significat de nacionalitat és un bon exemple de creació de llenguatge, no solament per evolució i maduració a través de la utilització dels usuaris (en aquest cas polítics i assagistes), si no també per un puntual dictat institucional amb un propòsit determinat: lubrificar el text constitucional per tal d’augmentar llur acceptació a Catalunya i el País Basc, com es dedueix de les declaracions, en l’època constituent, del diputat d’UCD Rafael Arias-Salgado.
La nova accepció de nacionalitat a l’eix jeràrquic nació-nacionalitat-regió també ha estat recollida als diccionaris valencians. Tinc a casa el Ferrer Pastor de la rima (1956), que coincideix amb els castellans pre-1978 (1. Condició d’un poble que constitueix nació. 2. Estat propi d’una persona nada o naturalitzada en una nació). L’actual diccionari normatiu valencià també hi afegeix una tercera accepció concordant amb la dels castellans citats a la peça anterior (Comunitat autònoma espanyola a la qual es reconeix, jurídicament, una especial identitat històrica i cultural).
L’artificiositat de la creació es manifesta, avui encara, en els discursos que, al mateix temps, defenen la literalitat de l’article 2 (on apareix nacionalitats) i l’expressió estat plurinacional (constituït per diverses nacions), un discurs que usa nació i nacionalitat com a sinònims en contra de la relació de subordinació dissenyada pels constituents. La solució la proporciona un darrer constructe: una nacionalitat és una nació-embridada que no gaudeix de totes les facultats incloses en la definició de nació. És nació-cultural, el que queda en extirpar-li a la nació les competències per decidir llur propi projecte polític. La plurinacionalitat es tolerable si és cultural.
I així, assistim a episodis com la discussió de Patxi López i Pedro Sánchez al debat de les primàries del PSOE de 2017, on s’enganxaren a propòsit de l’interès, o no, de desembeinar el debat sobre la plurinacionalitat. Coincidiren, però, en definir Catalunya i el País Basc com a nacions-culturals privades de les capacitats que tenen les nacions-polítiques, capacitats que, diu Patxi López, el PSOE mai li reconeixerà a les primeres amb la qual cosa l’expresident del congrés mostrà (crec que sens adonar-se’n) la realitat de l’estratègia de la barrinadora, el sistema d’argumentació negacionista del dret d’autodeterminació que vaig il·lustrar fa uns mesos.
Hi ha comunitats autònomes on la demanda per projectar-se políticament és nul·la, i que poden admetre, potser gustoses, l’atribut nació-cultural com un reconeixement de ses particularitats. Ara bé, disposar d’aquest mecanisme conceptual també permet embotir a la graella de les nacions (de manera aproximada, tosca i tramposa) els peticionaris de tal consideració. La incorporació de matisos a la paraula nació, i la ramificació de significats que suposa, pot funcionar com un parany si és l’estat-nació qui reparteix el certificat (tant si el vols com si no) desposseint al receptor de l’opció de determinar llur qualificació. Els escrupolosos amb un apel·latiu que, malgrat estar matisat, inclou la paraula nació, tenen al catàleg el succedani constitucional nacionalitat.
