La consideració de nació de certs països peninsulars sovint ha estat negligida per la força i per la repressió centrípetes. Més recentment, des de la transició, l’eina és l’envisc de la retòrica, la preparació de les paraules, la disfressa del relat. Mentre aquesta eina funcione la repressió pot romandre a les casernes, sens amollar, però, llur funció intimidatòria. El mot nacionalitat forma part de l’envisc, quina ha estat llur història?
Conten els periodistes Bonifacio de la Cuadra i Soledad Gallego-Diaz en Del consenso al desencanto (1981) que la paraula nacionalitats fou pronunciada per primera vegada, al si de la Ponència, pel ponent de Minoria Catalana Miguel Roca, i que fou acceptada pels demés ponents amb excepció de Manuel Fraga, ponent d’AP, posició que aquest grup mantingué durant tot el procés constitucional (els ponents d’UCD l’acceptaren malgrat que aleshores no era l’opinió majoritària del seu grup parlamentari). Fora de la Ponència, la paraula ja era usada feia anys entre la oposició antifranquista, però llur inclusió a la constitució, diuen els periodistes, fou el tema més controvertit i que més debat suposà.
Inicialment nació (de la rel llatina que significa nàixer) designava el col·lectiu de persones, nascudes al si d’una comunitat, que comparteix certs trets com llengua, cultura, institucions, etc. També es considerava que, remuntant-se en el temps, el col·lectiu compartia un origen comú. Superant el significat etimològic, el concepte modern ha suprimit la condició de naixement, bastant els trets comuns compartits i la configuració d’un projecte polític per a parlar d’una nació. Amb el sufix -al deriva nacional (relatiu a la nació) del que sorgeix nacionalitat afegint un segon sufix (-tat) amb el significat: tenir la condició de, aptitud per, inclinació a, etc. Per exemple dels adjectius responsable, sensual o vulgar, es formen els substantius responsabilitat, sensualitat i vulgaritat.
Aquest és el significat original del mot, el recollit pels diccionaris castellans anteriors a la transició: tindre una determinada nacionalitat significa pertànyer a una determinada nació. Affectus patrius. Nationis proprietas, com el defineix, en llatí, el primer Diccionari de la Real Acadèmia, de 1726, conegut com diccionario de autoridades. En un registre més actual, un Sopena de 1962, que heretí de mon avi, diu: 1) condición y carácter peculiar de los pueblos e individuos de una nación y de cuanto a ella pertenece. 2) estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación”. I així, recent publicat l’avantprojecte de constitució, el filòsof i senador per designació reial, Julian Marias, reaccionà en alguns articles contra el nou significat que els ponents havien donat al terme nacionalitat, una nova accepció aliena a la llengua castellana, diu el deixeble d’Ortega i Gasset: quelcom entre nació i regió, sub-nació, nació de segon grau… El senador reial fou cridat a capítol a la Moncloa, i es mantingué en silenci la resta del procés constitucional fins que la constitució arribà al senat, on presentà una esmena a l’article 2 (desestimada) escrivint països en lloc de nacionalitats.
El 15/01/1978 (el País), Marias apunta que John Stuart Mill (en Representative Government, 1861) és, possiblement, el primer que, a més d’usar nationality com a sentiment i condició de pertinença a una comunitat, també l’usa per a designar la mateixa comunitat. Al capítol 16, el pensador britànic dona el seu punt de vista sobre la variada casuística plurinacional del segle XIX, sobre ses dificultats i avantatges. El primer paràgraf comença “Una porció d’humanitat pot dir-se que constitueix una nacionalitat si…”, i les condicions que descriu a continuació en res es distingeixen de les d’una moderna definició de nació. Per què no usa nació? Sembla que l’autor necessita usar un terme diferenciat per designar, al si dels moderns estats-nació, la diversitat de projectes nacionals que coexisteixen, alguns d’ells desitjats i no realitzats.
Així doncs, llevat que el primer terme puga representar realitat i el segon projecte o desig, en Mill nació i nacionalitat son sinònims, una sinonímia que fou la base de l’oposició d’AP a la redacció de l’article 2, segons argumentà el ponent Manuel Fraga. Ja sabem la història, però: el nou significat de nacionalitat, el domèstic, “més que regió però menys que nació”, eixí avant, i així ho recolliren les terceres accepcions afegides als diccionaris posteriors a 1978. El de la RAE: Espi.Comunidad autónoma a la que en su Estatuto se le reconoce una especial identidad histórica y cultural. O el Maria Moliner: en la constitución española de 1978, término que designa una comunidad histórica, asentada en determinada región del territorio español, y con un estatuto de autonomía propio; se aplica esencialmente a Cataluña, Galicia i País Vasco.
Aquesta aportació ibèrica al significat de nacionalitat rau en la solució territorial que acabà constitucionalitzant-se i en certes actituds front a ella. Al començament de 1977, abans de les eleccions constituents de juny d’aquell any, el disseny dels principals conductors de la transició (el rei, Adolfo Suárez i Torcuato Fernandez Mirada) recorda un poc la imatge de la cartografia de Torres Villegas (1852), amb estatuts de tipus federatiu per a Catalunya i País basc (tal vegada també per a Galicia), ja que creien que no hi hauria mes remei que reconèixer llur identitat històrica traduïda a facultats competencials, i un aprofundiment de la descentralització administrativa per a la resta de l’Espanya uniforme, però sense institucions legislatives. D’eixa forma, la constitució potser hauria recollit les nacionalitats espanyola, catalana, basca i gallega, en el sentit de Mill.
El disseny que acabà imposant-se fou el de l’estat de les autonomies que, arrencant a l’article 2, es desenvolupa al capítol III del títol VIII, i que es basa en l’estratègia-dilució del “café para todos”. Una estratègia empentada per cert líders andalusos, entre els que estava l’aleshores ministre adjunt per a les regions, el sevillà Manuel Clavero. El PSOE andalús recollí la idea i junt amb d’altres formacions agitaren el territori per tal d’unir Andalusia a la categoria de les nacionalitats històriques i no quedar-se ni com una regió de l’Espanya uniforme ni com una autonomia de menys categoria que Catalunya i el País basc. Espanya s’ompli de cambres legislatives i governs autonòmics al crit de “no vamos a ser menos”, i certa ansietat per escalar en la jerarquia nominal que semblava estar implícita al constructe “nacionalitats i regions” ha dut a que dels 17 estatuts d’autonomia solament en 3 es defineix com a regió el territori on s’aplica: Castilla la Mancha, Extremadura, i la Región de Murcia.
L’expressió Comunitats autònomes tractà d’esvair la frontera inicial entre nacionalitats i regions, una estratègia de dubtós èxit, malgrat que al nostre País valencià (denominació a l’avantprojecte d’estatut de 1981), rebatejat com a Comunitat valenciana (a l’aprovat al 1982) ha estat una martingala triomfant.
España
