Aquí(s)
Eivissa, aturada imprescindible tant a l’anada com a la tornada a Mallorca, breu i de trànsit, fins i tot per als naturals, que saben que aquí arriba allò que va de camí, tret de qualque vol expressament dissenyat per als d’aquí, o més aïna per als d’onsevulla que venen aquí, i algun vaixell disposat a l’estiu a travessar la línia meridional en direcció a Formentera, i poc més que algunes incursions en forma circular que entretenen els turistes més exigents i sardinaires.
Paralitzat del tot aquests dies previs a la gran trobada, esperant indecís cap on moure’m, si mirar a la cara del món o jaure encara unes hores més fins que la tarda de l’estiu se m’emporte de tornada a l’illa, de blaus estantissos, com quiet el meu cor es torna en retornar al lloc dels freus, els avencs silenciosos on la por senyoreja immòbil les ànimes dels esfinxs inconclusos, i ara aquí ja tot es mou.
Avui he fet la meua incursió a la serra, en aquestes dues hores doloroses del dimarts que hauré d’arribar a convertir en l’excusa perfecta per fer excursions i exercici on, d’altra manera, serien assegudes interminables a la vora del mar, mentre s’observa passar el temps i com les ones van succeint-se unes darrere les altres interminables.
Tardor (2010)
La serra està immensa, amb el cel blau nítid de capells i el sol burxador de foscúries per llumí, de verda toca i humit teixit, sura d’olors celestials a cada passa, romer i farigola / timonet i camamil·la i espígol, un món ple d’essències primordials que es deixa passejar lleuger i en silenci, amb les fortors de l’estiu esmorteïdes i l’angoixa dels fangars encara allunyats per la manca de pluges intenses, de temperatures incertes però dolces com el bon vi.
Aviat farà dues setmanes d’aquest nou curs, estrany, d’inici, que gairebé esborra el record de l’anterior, pel cúmul de novetats escampades totes plegades tot d’una, tantes, com els matins de serra, com els matins en blanc, com les vesprades escurçades, com les nits sense presses, que aquell s’esborra entre el vagareig de la tènue memòria, on s’han perdut antics alumnes, vells companys, sensacions antigues, i des d’on sura la temuda novetat.
Varen arribar a l’hora al lloc, immens i pulcrament atés. Saludaren els familiars i foren sol·lícits amb l’amic, el temps suficient per deixar-lo tranquil i una mica assedegat després de tanta tensió. S’acomiadaren i decidiren de prendre una cervesa al bar del tanatori. Fins i tot la peixera era ben negra. No sabien ben bé on eren quan unes hores després veieren eixir la corrua del sapel·li acompanyant els familiars, i tampoc no acabaven d’entendre que hi hagués gent coneguda entre la filera.
Fou així que es varen conèixer. Ella feia sempre el mateix trajecte amb aquell tramvia mig desballestat i a ell tot just l’havien acabat de contractar de revisor per aquella línia que duia al port. Fou un amor a primer cop d’ull, la faldeta mig oberta per darrere deixava entreveure unes mitges negres de dol que la mà acaronava invitada pel gest d’una gropa aixecada i el cony va haver la coneixença d’una verga estibada.
Que senzill resulta separar-se’n sabent-se estimat. Al remat és el que queda allò que importa, i serà bastant semblant a les sensacions a les quals la memòria conduirà als éssers amb qui hem compartit trams de la vida, però sobretot ho serà per aquells amb qui hem fet part del trajecte, un tros gros, no sé si el més important, encara que segur que el més significatiu per tot el temps invertit, però sense cap mena de dubte el més visible i evident.
Aquests relats minúsculs fets a mà de qualsevol manera i en llocs canviants són com petites dosis d’endorfines inoculades directament a la vena, perquè et fan reposar i descansar, t’apropen a tu mateix i et recorden, sense necessitat d’explicar-ho, les coses quasi sempre del passat més substantiu, aquell que hom conserva per l’emotivitat que li és adjunta, els fets que et lliguen a la vida, al dia i a la nit, als objectes més banals i a aquells que no bescanviaries per cap altre, i així et construeixes, relatant-te.
Quina necessitat, intel·lectual, pot raure a la base de la relació entre allò bell i allò malvat, entre la bellesa i el mal? No ho acabe d’entendre, si no és la soca jueva narrada a la Bíblia, on el pecat és associat irremeiablement amb l’atracció forçosa cap a allò bell. Però què podríem trobar de bellesa en l’holocaust, per exemple? En les massacres ètniques dels musulmans de l’antiga Iugoslàvia? I els kurds, i els palestins? Em sembla profètic i prou.
Amb les primeres pluges, els primers accidents, les fatídiques relliscades dels cotxes, que sempre que pul·lulen per sobre de greix oliós, que deu ser la barreja resultant de tanta contaminació amb l’aigua del cel, tot sobre l’asfalt, i amb els primers xiscles de la brama, les pors i les angúnies, els estrèpits de les inseguretats paranoides que s’obren camí pels boscos dels sentits assolant la poca dignitat restant després de la darrera cacera.
Estem com estàvem, una mica més de tecnologia, segurament amb la il·lusió feta que les coses són diverses que a les acaballes dels cinquanta, i pot ser sí que és cert, fins i tot hom lluu més que aquells encara famolencs hereus de la postguerra, i els rius d’aleshores, plens d’aigües netes i abundoses, que davallaven vertiginosos i feren de fronteres naturals, ara s’han esborrat com ho ha fet la marca de la serp.
La manera millor de fer-se fàstic a un mateix és ignorar-se en tot, en les petiteses, en les grans ocasions, voler-se invisible i mut per no haver de compartir ni tan sols l’alè, passar el que se’n diu desapercebut, mentrestant els altres fan camí i et deixen tranquil, tan tranquil que acabes creient que t’has convertit en un ésser estrany, no tant, potser, com George Samsa, el cuc de corfa dura kafkià, però, déu n’hi do, t’hi vas apropant, i cada dia que passa una mica més relliscós et fas a les mirades alienes, fins que deixen de veure’t.
Diumenge de tarda a València, dels desitjats i esperats tant de temps, amb pluja inclosa, la primera, de trons i cels indecisos, gens definitius, com solen ser a ciutat, tèrbols i fugissers com les idees dels mancats de voluntat, aquelles persones que, com jo, massa vegades esperen veure-les arribar enlloc d’apropar-se, passavolants de la vida que en poc o gens ajuden a definir res, ni les estadístiques, que s’omplen de llurs dades pel fet automatitzat de ser al lloc en el moment del compte. I així esdevenen, de tan insignificants, invisibles.
Demà partiré a Consell, la casa illenca on el refugi esdevé contemplació i bon estar, ajagut a la terrassa el cel em cau a sobre, assegut al jardí l’exuberància de les comptades plantes t’enlluerna, retirat cap a l’interior la tènue llum del capvespre encén de groc i vermell la rusticitat de l’estança i si connecte l’orella a la bocana de la cisterna tot de sorolls aquàtics i esmorteïts m’acullen al seu si per gronxar-me amorosament, i el meu cos, ert habitualment, es deixa vèncer pels fets.
Entrar a la mort amb els ulls ben oberts, diu la Yourcenar, i fóra així segurament que caldria anar-hi, però resulta tan fastigós haver de tancar els ulls a la vida que, un cop fet, hem d’entendre la deixadesa amb què hom s’atansa al forat, abandonat i calm, en el millor dels casos, encara anguniós i cansat, en la majoria, i sempre, tip de mirar allò que li és negat per a la resta de l’eternitat, el veure diari immensament meravellós de la vida.
Ara que he alliberat del magraner el pes feixuc dels seus fruits i sec al finestral de dalt i mire el vol dels ocellets de tardor, menys nombrosos que els estiuencs, i sé que el cor no se m’ha capgirat en arribar a l’illa, que tot roman quiet com és ja costum i la feixuguesa ha desaparegut a canvi d’entapissar el terra de pics vermellosos, em sé sol, volgudament, i no em desplau. Mai de nin vaig poder compartir confidències per anar creixent, hi vaig reproduir en altres la poca simpatia que pel món em transmeten els pròxims, i aquest pes em colpeja com al terra en caure cada magrana.
Definitivament la fosca no m’agrada. La tolere malament acompanyat. Ben a la vora de jo ha d’haver algú, però tot sol esdevé per a mi ben antipàtica. Ja no és una qüestió de pors, encara que sempre ens segueix allò de la qual cosa ens hem fet, no, és més aïna una mena d’aversió infranquejable la que sent per l’obscuritat. No m’agrada. L’únic avantatge és que quan es fa de dia, hages dormit o no, ets feliç.
Diuen que el passat és mort i que el futur no existeix, però, com diu Verlaine, je me souviens des jours anciens et je pleure, i al meu costat jauen ben a la vora records perfectament vius i insuportables que fan que el meu ser es descomponga esfilagarsat que els becs d’aus sense escrúpols van devorant impacients i compulsius, i em desperte xop de suors de freixura indigesta que els llops humans detecten tot d’una i engoleixen amb llurs mirades escodrinyadores, i el meu cel lluny de jo que s’ha cansat de donar-me aixopluc.
Les hores mortes passades a casa, sense gaire elements visibles que te la facen compartir, les hores mortes passades al llit en vetlla, esperant escoltar algun so estrany que justifique les hores mortes despert i en silenci, atent al mínim renou que et pose en guàrdia, que t’aculla al seu si i t’esvere de debó, que explique finalment què i per què estàs sense dormir en aqueixa casa que és tan teua que no vares permetre la seua venda quan era ben hora, ben hora de partir del buit en què s’ha convertit, pobra.
