L’embaràs de l’article 2 de la constitució durà 9 mesos, entre la germinació, a la Ponència, i la sessió 5ª de la Comissió constitucional, on veié la llum la versió definitiva que ja no canvia en la resta del procés: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren, i la solidaritat entre totes elles.
Indivisibilitat i indissolubilitat no apareixien en la primera fase del treball de la Ponència. Embrionàriament escriviren (acta 26/08/1977): La Constitució reconeix i la Monarquia garanteix el dret a l’autonomia de les diferents nacionalitats i regions que integren Espanya, la unitat de l’Estat i la solidaritat entre els seus pobles. A l’avantprojecte 5/01/1978 havien canviat l’ordre, destacant la unitat d’Espanya en primer lloc: La Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. També havien fet fora l’expressió la Monarquia garanteix, un tant inapropiada des de l’òptica de la tradició política liberal. La paraula garanteix, però, fou objecte de baralla en la transacció final de la redacció, i acabà per regressar, com després veurem.
En gener del 78 els comissionats presentaren les esmenes, i en una redacció de José Miguel Ortí (UCD) hi apareix per primera vegada quelcom similar a indivisible: L’estat espanyol, dintre dels límits irreductibles del seu territori actual… recuperant literalment una expressió de l’article 8 de la constitució espanyola de 1931. A una esmena dels diputats d’UCD Jose Manuel Garcia-Margallo i Antonio Domínguez irromp la indivisibilitat. Com Ortí posen de model la constitució de 1931, al·ludint també a la literalitat de l’article 5 de la portuguesa de 1976. Proposen afegir un segon paràgraf a l’article 2: La nació espanyola no aliena cap part de llur territori, únic i indivisible…
En març els ponents debaten les esmenes i elaboren un informe que es publica a l’abril. Durant la sessió del 16 de març té lloc l’episodi relatat per Solé Tura a Nacionalidades y nacionalismes (1985) que contí a la peça Autodeterminació. La Cort Suprema del Canadà-2i: l’arribada des de la Moncloa, i amb caràcter innegociable, d’una redacció manuscrita de l’article 2 on es reunien els conceptes indivisibilitat i indissolubilitat. A l’acta de la sessió quedà com un pedaç impersonal un tant aïllat que diu: s’accepta la nova redacció de l’article 2, amb el vot en contra del grup d’AP (pel ponent d’AP, Manuel Fraga, continuava sent inacceptable la presència de la paraula nacionalitats). A l’informe de 17 d’Abril la Ponència diu que desestimà totes les esmenes, acceptant en part la de Garcia Margallo. Amb el manuscrit de la Moncloa la redacció de l’article 2 evoluciona cap a la definitiva, excepte per dos canvis que tingueren lloc a la Comissió: una alteració de l’ordre de les frases i l’afegitó de la paraula garanteix.
Arribem a la sessió 5 de la Comissió Constitucional (12 de maig) on diversos comissionats d’AP i UCD alaben la nova redacció i el concepte indissolubilitat. Destaca, per discrepant, el discurs de Joan Raventós, del Grup Socialistes de Catalunya, que posà el dit en la nafra en afirmar que amb l’acumulació de “pàtria comuna i indivisible” i “indissoluble unitat” es pretén conjurar les possibilitats secessionistes que la paraula nacionalitats semblava concedir. Raventós sostingué que les pressions per a que desaparega nacionalitats havien dut a una “tàctica usual”: “mantindre la paraula per acontentar-nos així a uns, donant seguretat a d’altres mitjançant l’acumulació retòrica”. Gabriel Cisneros, un dels tres ponents d’UCD, replicà a Raventós, negant “tenir consciència o memòria d’haver sofert cap pressió per la redacció de l’article 2”, una falsedat si u creu el que conta Solé Tura.
Tot seguit, un altre ponent d’UCD, Jose Pedro Pérez-Llorca, presenta in voce una redacció que, reordenant la de la Moncloa, és exactament la definitiva a falta del garanteix. Intervé després Miguel Roca, el ponent de la Minoria catalana, que apunta (mostrant que havia hagut un darrer tracte) “em sembla recordar, i el Sr. Pérez-Llorca crec que també ho sap, que el text deu dir: reconeix i garanteix”, i en agregar aquesta darrera paraula l’article fou votat i aprovat. Així doncs, uns acceptaren la presència de nacionalitats si s’admetia declarar Espanya indivisible i indissoluble, i els altres assentiren quan acumularen reconeixement i garantia respecte del dret a l’autonomia d’aquelles… i fins ací l’escalada! Una transacció justa? equilibrada? El temps i els esdeveniments han mostrat que era asimètrica i avantatjosa pels patrocinadors de la indissolubilitat.
La asimetria del pacte radica en que una part obté una propietat discontínua (indivisibilitat) del tipus si/no, nuat/desnuat, obert/tancat, que descriu una situació fixa, i l’altra aconsegueix una de continua, una acció graduable del tipus comprimir/estirar, accelerar/desaccelerar: l’autonomia i llur dosificació. D’altra manera: una part arrenca un enunciat no interpretable, la indissoluble unitat de la nació espanyola, que conclou llur recorregut al mateix article 2, l’altra un de discutible i regulable, l’autonomia de la nacionalitat, que dona lloc al capítol III del títol VIII. I com a interpretable que és, alimentà l’episodi de l’estatut de Catalunya de 2006, quan el tribunal constitucional (a recurs del PP) l’interpretà en un grau diferent al que havien resolt el parlament autonòmic, les corts espanyoles i el demos català, una interpretació que també tingué diferències (en proporció de 6 a 4) al si del TC. Un fet que suposà l’inici de la situació actual, com ja havia advertit l’editorial conjunt dels dotze diaris editats a Catalunya titulat “La dignitat de Catalunya”, on es recollia la preocupació pel que estava a punt de fer la majoria del Tribunal.
Combinat amb d’altres articles, i comptant amb cert control sobre la composició de la cúpula del poder interpretador (i del judicial), l’article 2 ha retut i continua retent serveis. Quins serveis, i en profit de qui? Vostè mateix.
i En eixa sessió Solé Tura era el president de la Ponència, per rotació entre els ponents. En la peça citada cometí una errada quan dic que era president de la Comissió. Aquesta comença a reunir-se al Maig, amb la presidència fixa i exercida pel valencià Emilio Attard.
