El refrany tindre la cara folrada de vaqueta està molt arrelat entre nosaltres, ja siga u afeccionat o no al joc de pilota valenciana, ja que hi roman al nostre si des de fa anys i panys. El significat ens resulta familiar, evident, clar; no obstant això, al Facebook del Museu Valencià d’Etnologia, al Cap i Casal, hi ha una filiació estudiada, exacta: “Tindre la cara folrada de vaqueta és una expressió popular que indica que algú té la cara molt dura o el gest molt seriós. Una locució heretada del món de la pilota, perquè l’exterior de la pilota típicament valenciana està confeccionada amb pell adobada del bescoll del bou”.
Aquesta expressió tant nostrada té, com sabem, i en alguns casos usem ben sovint, una retafila de sinònims, alguns dels quals em convé recordar i tants d’altres si els buscàrem; posem per cas tindre barra, ser un caradura, un pocavergonya, pocapena, desvergonyit, descarat, fresc, insolent, impúdic, desaprensiu, desvergonyit, cínic, procaç, escandalós, immoral, atrevit, irreverent, inconsiderat, gosat, indelicat… Els sinònims esmentats els deixe com un pomell, perquè cadascú dels lectors destrie aquell gra que considere per aplicar-li’l a cada cas dels que comentaré tot seguit. Lògicament usaré “Tindre la cara folrada de vaqueta” refrany que dona títol a l’article, el qual em produeix un goig ben especial.
Posem com a primer cas el de Cayetana Álvarez de Toledo, portaveu al Congrés dels Diputats del delinqüent electoral, a títol lucratiu “Partido Popular”, ben ple de pudor, ja que hi ha a hores d’ara, encara, casos i causes, flagrants i sagnants, pels quals ha d’ésser jutjat, així com membres seus ben destacats, d’ací i d’enllà. Una mostra: el govern de Rajoy esmerçà entre 2013-2015 mig milió d’euros, que es diuen prompte, de fons reservats públics, de tots nosaltres, per cercar i destruir evidències sobre la caixa B de les gavines, administrada per l’inefable senyor Bárcenas, segons ens conta el diari digital Público. Doncs bé, amb aquests vímets, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, amb “la cara folrada de vaqueta”, ha estat aquests dies recents al País Valencià, ací ho rebem tot sense passar pel fielat o la prova del cotó, i ha assistit a una reunió interparlamentaria del PPCV, la qual ha clausurat junt amb la nostra Isabel “llengua d’estrall” Bonig, i ens han donat, una i l’altra, bona cosa de lliçons.
La senyora Álvarez de Toledo, dotada d’una originalitat que toca l’excel·lència, ha vingut a prevenir-nos dels perills reals dels partits catalans, (com si hom no sabera quins són els verdaders perills reals dels valencians) concretament d’ERC en favor dels “polítics presos”, (més aviat presos polítics), la qual cosa “és una realitat en contra de la llibertat dels valencians”, diu. El fet no li sorprèn, doncs allò que veritablement la colpeix és que “hi hagin valencians que es presten a aquesta operació, que vulguin convertir València, en un apèndix de segona de Catalunya”. Una manera insolent aquesta de dir-nos curts d’enteniment, com si els valencians no sabérem, qui és en contra de la nostra llibertat, qui ens escura les butxaques, qui ens dilapida el territori negant-nos infraestructures en favor d’altres, essent contribuents nets a les arques de l’estat, qui ens deixa per manca de finançament, deficitaris en educació, sanitat, serveis socials, qui entrebanca l’idioma. Es convindrà que la senyora de llengua afilada, i cínica memòria, usa les mateixes paraules i arguments pastats, cuits i servits, per la sucursalista Bonig i la cordada, des de fa anys, per tal de desunir, sacsar els nostres arbres, i recollir els seus fruits. Una evidència més que hi sosté el refrany “tindre la cara folrada de vaqueta”.
Els raonaments de la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, notòriament són ben propis d’un imperialisme disgregador vers l’adversari, la dissolució del qual no volen fer-lo efectiu, intenten empassar-nos-el com a nació espanyola, quasi impossible, perquè convertida en un estat centrípet, autoritari, sot el recer d’una Constitució la qual defensen a capa i espasa, no se la repassen per a acomplir-la, de tant en tant. ¿Serà perquè aixopluga els trets i prerrogatives ancestrals dels països de l’altiplà, sense tindre en compte els abundants drets reconeguts en la mateixa?, com aquest per exemple: l’estat es compon de nacions, països i regions, alguns, prou, amb llengua pròpia cooficial, la qual entrebanquen funcionaris de tot tipus, gent de tot tipus i de tots el territoris per manca d’informació i formació, la qual cosa condueix a la prepotència amb frases com “estamos en España y hableme en espanyol, o “a mi hábleme en cristiano” o amb multes, intimidacions o dilacions?
La senyora de caire seriós, s’ho hauria de mirar, perquè el seu delinqüent partit com a altre exemple, és partidari junt a Vox i Ciudadanos, de declarar la ciutat d’Alacant municipi castellà parlant, en contra de la seua història de la realitat que, el valencià, és enllà una llengua viva, encarregant-se’n durant anys el govern central i les seus lleis, d’inundar una zona valencià parlant de castellà parlants, la qual cosa ara argumenten, sense que ninguna autoritat d’ací ni per suposat d’enllà, els haja dit ni olives. Oblidant-se deliberadament, amb una “cara folrada de vaqueta” que, el valencià, és en tot el País Valencià, absolutament tot, llengua oficial. Una descreença enorme la qual, a peu i a cavall, no hauríem de consentir.
Contat i debatut, personalment, res en contra de la senyora Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, Déu em lliure!, sinó de les seues idees polítiques, i la seua tàctica burda, procaç i cínica emprada, també la dels seus socis amb diverses autonomies, pretesos partits lliberals els quals no assoleixen ser-ho, perquè són autoritaris amerats de les idees d’aquell de jau a Mingorrubio, el qual ho deixà tot lligat i ben lligat, i es creuen com Lluis IV de França que l’estat són ells, doncs no saben enraonar, fiant la seua gestió a l’arbitri dels jutges.
Amigues i amics, versos d’Estellés ben esperonadors per desembafar-se de tant ignominia, versos en el seu idioma, en el d’Ausiàs March i Joanot Martorell, Isabel de Villena i Carmelina Sánchez-Cutillas, Isabel-Clara Simó i Enric Valor, Sanchis Guarner i Joan Fuster i … tantes i tantes, tants i tants.
“Vora el barranc del Carraixet han de passar tots els camins que ens guien vers la llibertat poderosa del nostre poble. Tots el morts de les Germanies, les morts anònimes del poble, el poble que ha patit i espera vora el barranc del Carraixet. De “Pobles del Mural, Antologia del Mural del País Valencià” A cura d’Honorat Ros i Pardo, editat per l’AVL.
