Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Ja coneixen el famós efecte papallona: l’aleteig que es produeix en un xou televisat dels Òscars provoca un tsunami que afecta l’últim mico del planeta. Així ha passat amb l’hòstia més famosa de la història, si més no la cinematogràfica i amb el permís de Hilda, la que de colp i volta un enfurismat Will Smith va fotre a un perplex Chris Rock, que va haver d’aguantar el tipus sobre el ring mentre assimilava a correcuita –i quin remei!– què havia passat. Confesse que fins que no ho vaig veure al telenotícies del dia d’autos desconeixia absolutament l’existència dels protagonistes del xou, que si no estava preparat (i valia la pena no descartar cap possibilitat ja que estem parlant dels Òscars). I de tots els altres assistents, ja em perdonaran, però soc incorregible en matèria de xafarderies de personatges que em són tan llunyans com la recentment descoberta estrela Earendel, a 12.900 milions d’anys llum d’ací, distància que en termes de temps ens retrotrau a un univers molt jove, immediatament posterior al famós Big Bang, aquella hòstia monumental que és a l’origen de tot. I així ens va, dic, que tot, efectivament, comencés d’aquella manera, amb aquella mena de gran hòstia. L’estrela llunyana ja no existeix, a penes el seu record en forma de llum insistent que recorre l’univers de punta a punta. Algun dia també s’extingirà la llum de l’hòstia de Will Smith, de la qual només parlaran les hemeroteques i els vídeos emmagatzemats en els forats negres de la història. L’efecte papallona, visible fins en aquesta columneta d’avui, s’estengué amb tota mena d’especulacions sobre el comportament del púgil, que si havia estat provocat pels comentaris del presentador, que no, que el receptor de l’hòstia no havia dit res d’ofensiu, només havia deixat caure un afalac potser una mica atrevit a la bellesa descomunal de la senyora de l’agressor que Will el furibund hauria malinterpretat, suspicaç com deu ser el paio i víctima –continuen les especulacions– d’una biografia propensa a la violència. El cas és que, retransmesa urbi et orbe en una de les cerimònies més esperades de l’any pels xafarders de tot el planeta i repetida fins a la nàusea i en tots els plans i preses possibles, l’hòstia ha aletejat fins a convertir-se en la millor papallona simbòlica d’aquests temps de pandèmia i guerra. Molt en la línia, a més, de l’estil hollywoodià, amb tantes tones de cel·luloide on infinites històries se solucionen (o empitjoren més sovint) literalment a hòsties. En cas de dubte, sembla dir-nos l’amo de l’hòstia, tu amolla-la i després pregunta. I l’hòstia fou tan ben executada que semblava, efectivament, preparada especialment per al xou. Aquests americans sempre tan agosarats i originals, em vaig dir al principi. Només després, quan des del seu lloc al costat de l’esposa i sense haver-se despentinat ni una miquiua, el tal Will continuava la pràctica pugil·lista de paraula (de fet va continuar amenaçant el seu contrincant tot dient que la seua «fucking mouth» no tornés a pronunciar el nom de la dona), t’adonaves que tot havia estat fortuït, efecte d’un moviment d’ales de papallona que havia aconseguit eclipsar durant unes hores i dies els altres successos luctuosos amb què el nostre Planeta Terra continua girant a 12.900 milions d’anys llum d’Earendel. I torna a no passar res després del tsunami papallonesc, l’agressor fou comminat a demanar disculpes, cosa que va fer una mica a contracor, no sense haver rebut prèviament no sé quin òscar per no sé quina pel·lícula. Perquè tant l’hòstia com el masclisme rampant que es manifestà en aquell acte no són al capdavall res més que un símbol de tota la violència que acompanya i mou aquest planeta que gira i gira tan lluny de tot, repetint fins a l’extenuació el model primigeni de la primera hòstia.
