Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
La guerra d’Ucraïna és un d’aquells esdeveniments trasbalsadors i tan bèsties que trau totes les vergonyes i contradiccions del personal a la superfície. Vull dir d’entre els qui ens ho mirem còmodament intal·lats al sofà de casa, el comandament a distància en una mà i en l’altra el mòbil que bull de notícies i discursos de whatsapp tan definitius i transcendentals que duren, en el millor dels casos, uns pocs segons. I passem a una altra cosa, a un nou acudit, una nova pantalla, una nova idea màgica. Una altra cosa són els qui viuen sota les bombes, víctimes impunes i directes d’aquesta barbàrie. Salvant les distàncies, va passar el mateix en els dies àlgids del procés d’independència de Catalunya, però llavors la línia divisòria s’hi establia clarament entre partidaris i detractor del dret d’autodeterminació. Amb excepcions ben valuoses com Izquierda Castellana o Madrid por el Derecho a Decidir que confirmaven l’excepció de la regla de la solidaritat, hi havia els nostres connacionals, en general i amb més o menys intensitat segons els llocs, i els nacionals d’allà, abassegadorament partidaris de l’A por ellos. Es va esmicolar l’eix esquerra/dreta no només perquè alguna esquerra d’ací va renunciar als seus principis autodeterministes, sinó perquè l’esquerra espanyola va traure a passejar sense vergonya el seu jacobinisme consubstancial. Davant el dilema democràcia o unitat, aquella esquerra va preferir la segona. I la democràcia a l’espanyola va quedar ferida de mort des d’aquell dia. Això d’ara, però, és més confús, tot i que també parteix dels mateixos prejudicis, apriorismes i posicions preses amb antelació. De vegades t’adones que els esdeveniments socials, més com més complexos, sembla que només tenen lloc per confirmar les teues anàlisis, sospites o estratègies. Si tu prèviament ja has decidit, per exemple, que el capitalisme nord-americà és el que ha mogut els fils en l’obscuritart per provocar una guerra que només busca els propis interessos, i ja has qualificat de colp d’estat de Maidan el que també podria ser una revolta democràtica, ja pot venir Rita la cantadora. Si t’oposes a la barbàrie desfermada per Putin, a qui fas responsable al capdavall dels seus actes, és perquè pateixes de russofòbia. En canvi les teues detallades descripcions dels horrors comesos al Donbass (em pregunte per què no van ser denunciats en el seu moment amb tota l’energia necessària), que al capdavall no fan més justificar, sota l’aparença d’anàlisi objectiva de la realitat, com si tal cosa existís, l’agressió russa com a necessària. I ja hi som: la culpa de tot plegat, com sempre, és de l’OTAN, de la UE i dels EUA, o per fer-ho més breu, del capitalisme mundial, un club on no per casualitat no encabeixen ni la Rússia de Putin ni la Xina de Xi Jinping. Es deuen pensar que aquells imperis custodien encara el somni socialista en els retrats de Mao o el cos incorrupte de Lenin. És a dir, que encara hi ha qui viu instal·lat en la lògica de la guerra freda i els blocs i qui continua fent les anàlisis geoestratègiques d’acord amb aquella plantilla. I si per una banda un es declara fervent partidari de defensar els drets i les llibertats democràtiques, amb el mateix èmfasi denuncia aquests drets i llibertats com un mer formalisme, una trampa del capitalisme. La profunda crisi de l’esquerra (en aquest sentit la catalana i l’espanyola van de la mà) es manifesta amb especial cruesa amb la guerra d’Ucraïna, que està sent la gran trencadora de famílies (polítiques). L’error, al meu parer, l’arrossega el marxisme-leninisme des dels seus orígens. Intentar aplicar la precisió de les ciències exactes al terreny de la sociologia no pot conduir sinó directament a l’abisme de l’stalinisme. El somni de la raó produeix monstres, sens dubte. Mentre fem tot aquest esforç explicatiu de les circumstàncies que ens estan posant a un pas de la guerra nuclear, ens deixem pel camí el més important: l’ètica que ha de presidir qualsevol posicionament polític. El convenciment que aquesta guerra és un desastre promogut pels deliris imperials i que l’hem d’aturar fent costat del poble ucraïnès. Les esquerres tornen a estar amb el pas canviat quan més falta feia el seu exemple moral, tornen a estar en off side incapaces de fer un gol ni a porteria buida. Un episodi que ahir va tenir lloc al Parlament de Catalunya il·lustra prou bé el que estem dient. Hi va irrompre un grup d’independentistes jubilats i cabrejats per mostrar cartells que denunciaven els parlamentaris de vividors. I van rebre els aplaudiments entusiastes dels diputats de la CUP. Devien pensar que la cosa no anava amb ells, que són sempre tan guais. Al capdavall costa poc aplaudir i afegir-se de boqueta a les més nobles causes.
