Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Seguia aquests dies amb atenció, d’acord, potser seria més correcte dir que seguia amb relativa atenció, el serial Ayuso-Casado, no tant per interés real, sinó més bé per a consolar-me en veure que no era l’única que havia passat per una situació incòmoda i ridícula a parts iguals. Clar que això meu portava afegit un grau més d’humiliació en tant que no sols havia fet el ridícul, sinó que a més havia pagat per fer-lo. Haver de renovar el permís de conduir és el que té. Tu entres a la revisió corresponent com una persona normal, però ixes necessitada de teràpia.
Entestats com estan allà en enfonsar-te des del principi, la primera part de la prova t’has d’enfrontar a una màquina que no para d’emetre un desagradable soroll cada vegada que perds el control de dues maleïdes ratlles que es mouen entre dos línies contínues i que tenen com a única funció trasbalsar-te fins a nivells considerables. Per més concentració que vulgues posar-li a aquell circuit on has de mostrar la teua destresa per a dominar aquelles ratlles, allò és pràcticament impossible. Fins i tot malgrat ser dona, i estar acostumada a atendre sis coses a la volta sense immutar-te.
Tot mentre escoltes com des de la sala del costat la resta de personal que espera el seu torn va retransmetent la jugada i comptant en veu alta les teues errades com si foren els gols d’aquell Espanya-Malta de 1983. Disposada estic a iniciar una campanya de recollida de signatures perquè s’elimine aquesta prova definitivament o almenys perquè es respecte la intimitat dels qui han de passar per aquest suplici. Tant em fa si la solució implica insonoritzar l’espai on has de fer la prova, o si prefereixen ambientar la sala d’espera amb fil musical ben carregat de percussió. El que siga per a no violentar qui ha de passar per un tràngol així, per favor. I que conste que no mire per mi exclusivament, sinó que ho faig pel bé del proïsme en general, com m’ensenyaren les monges en el seu dia.
Però, per si el teu nivell de ridícul personal encara no ha passat el llistó que consideren raonable, en la segona prova et demanen que alces la mà cada vegada que escoltes un xiulit des de l’altra banda d’un cristall. És normal això? Damunt ho has de fer mentre estàs tancada dins d’una cabina amb uns auriculars XXL al cap que molt no ajuden a millorar la teua autoestima, i que et fan sentir com si fores una atracció de fira que reacciona en tirar-li una moneda. Temptada vaig estar de preguntar si podia acompanyar el moviment del braç amb alguna altra cosa perquè no quedara tan insípid. No sé, arrancar-me per una cançó de la Jurado, recitar algun poema en pla místic o inventar alguna coreografia amb possibilitats en Tik-Tok.
Això sense passar per alt altres proves incloses en el repertori que possiblement també requeririen una revisió urgent. De veres? No contents amb els auriculars, després arriben les ulleres 3D amb les quals et demanen que agafes les ales d’unes mosques que et planten davant. Vaja, en la línia de la resta. Tot molt normal si estàs participant en una gimcana de les festes del poble o de la festa d’aniversari del teu nebot, però poc seriós si l’únic que tractes és de renovar el permís de conduir. Si fora rossa, potser fins i tot m’hauria atrevit a preguntar la relació entre tractar de mutilar mosques virtualment i conduir, però com no és el cas, no em va quedar d’altra més que quedar-me amb el dubte. Un poc també perquè en realitat tampoc em preocupa massa si hi ha relació o no, ja que si soc sincera, només he passat per tot això per a aconseguir que em canviaren la foto que tenia actualment al carnet de conduir.
Afortunadament no m’he vist en la necessitat de mostrar-lo mai a ningú, però només de pensar en aquella foto em feia por a mi mateixa. D’humiliacions les justes, no?
