Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
No havia llegit les memòries de Joan Garcia Oliver, aquell El eco de los pasos que van fer possible la mà del famós líder anarquista i la perseverància i aguda visió de l’editor de Ruedo Ibérico José Martínez Guerricabeitia, més conegut com Pepe Martínez, valencià dels Serrans, del Villar, que les va publicar en 1978. Ho he fet ara, en l’edició traduïda al català per Emma de Porrata-Doria i de la qual ha tingut cura Xavier Díez, que l’ha titulada Nosaltres, els sense nom. Del text original l’historiador barceloní ha seleccionat els passatges més significatius o de major interès per als lectors d’avui, aquells que potser posen més llum en alguns dels racons més enfosquits per la desmemòria i les males arts de l’oblit, que com és obvi també tenen molts noms i cognoms, aquests sí. Prologades i contextualitzades per Xavier Díez amb breus introduccions als capítols en què es divideix l’obra, la lectura d’un dels testimoniatges més importants de la Guerra d’Espanya (i de la revolució a Catalunya) és una font generosa de plaer, informació i reflexió. La traducció a la llengua de l’autor també em sembla un encert. A fi de comptes el català fou sempre majoritari entre els treballadors i els anarquistes tant a Catalunya, com al País Valencià i les Illes Balears, tot i que amb el conegut caràcter diglòssic que mantenia la llengua en les relacions interpersonals de caràcter oral i el menystenia en els altres àmbits (premsa i actes de reunions i congressos, correspondència i propaganda, llibres i mítings…). Una de les rèmores que l’anarquisme històric arrossega és precisament aquest espanyolisme (o iberisme) a penes dissimulat sota la retòrica internacionalista. Amb la traducció l’editor estén ponts amb la sensibilitat moderna i efectua una mena de reparació històrica per reivindicar l’herència d’una revolució que impulsada per l’aixecament feixista va fer possible que Catalunya funcionés de fet com un país independent durant bona part de la guerra. Amb les limitacions pròpies d’unes institucions autònomes febles, les urgències bèl·liques que mantingueren la maquinària productiva de Catalunya al servei de la causa republicana i les pressions i ingerències de l’estat i el govern de Negrín. Les memòries de Joan Garcia Oliver construeixen un relat subjectiu i probablement tendenciós en més d’un sentit. És òbvia i manifesta la seua animadversió envers els comunistes del PSUC i del PCE, dominats en aquells temps convulsos per l’estalinisme, però en la majoria dels casos més que justificada a la llum del que avui sabem sobre la guerra i les caïnites lluites pel poder. També envers altres actors de l’anarquisme com Frederica Montseny o Abad de Santillán, als quals no estalvia àcids retrets, o envers els principals dirigents catalanistes, sobretot el president Companys. Amb tot, la vida de l’anarquista nascut a Reus en 1902 i mort a l’exili de Mèxic en 1980, és un apassionant viatge que s’inicia en una infància de treball i privacions, recorre els durs anys de la guerra armada (així la defineix sense subterfugis Xavier Díez) entre la patronal i els sindicalistes, s’estén per les activitats de Los Solidarios o Nosotros, passa totes les amargueses i tortures de les presons, enlaira les banderes triomfants de la revolució contra el colp militar a Barcelona, funda l’exitós Comitè de Milícies Antifeixistes i l’Escola Popular de Guerra, impulsa les columnes de milicians del front d’Aragó i les col·lectivitzacions, entra al govern de Largo Caballero com a ministre de Justícia, viu els anomenats fets de maig de 1938 i col·labora decididament en el cessament d’hostilitats, pateix la derrota de la revolució i de la República i el llarg exili que el durà a França i Suècia, des d’on, travessant l’URSS de banda a banda, s’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica i posteriorment a Mèxic. Si Durruti fou el líder militar de l’anarquisme –i el dibuix que fa del seu amic i camarada no estalvia els traços menys amables de l’home-mite–, el reusenc se’ns revela com un dirigent polític decisiu, el llegat del qual és reconegut per amics, adversaris i enemics. Inspirà, per posar-ne només un d’entre els molts exemples, una llei que atorgava la nacionalitat espanyola als jueus sefardites. Ens sona? Afortunadament visqué per contar-ho, per donar noms als sense noms. En temps d’oblits persistents, horitzons gasius i desencís són moltes i valuoses les lliçons que en podem aprendre. Moltes derrotes del passat i del present, ben apamades, podrien convertir-se en victòries de demà. El llibre de Xavier Díez pot ser un estímul perquè vaja completant-se l’immens i fragmentat mosaic dels sense nom, inclosos els moltíssims que encara poblen la desmemòria valenciana.
