Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Fa uns dies no vaig veure eixa famosa llum al final del túnel, però vaig estar prop. No per la tercera dosi de la vacuna, encara que podria, perquè vaja amb la Moderna. Està clar que no és de passar desapercebuda. Si hi ha una quarta, de veres, a mi que no em busquen que ja vaig servida d’immunitat.
Però no, no va ser eixe el motiu que va estar a punt de motivar el meu traspàs al més enllà, el motiu vaig ser únicament i exclusivament jo. Bé, jo i les meues circumstàncies. Mai ho haguera imaginat, però entre comprovar que t’has quedat tancada a un bany i entrar en pànic hi ha unes dècimes de segon. D’acord, això ho veus en una pel·lícula i li lleves importància, però quan ho vius en primera persona la cosa canvia prou. Afortunadament el WC en qüestió estava en condicions i en perfecte estat de revista en tant que eren les huit del matí i la dona de la neteja feia pocs minuts que havia passat per allí. No puc ni imaginar-me com hauria anat tot si a més el WC haguera estat en una gasolinera perduda enmig d’una carretera direcció a Las Vegas.
Però, malgrat tot, i aspectes positius de banda, les dimensions d’aquell espai eren les justes perquè la claustrofòbia fera acte de presència automàticament per més que fins eixe moment pensara que això de la claustrofòbia no era més que una llegenda urbana.
De sobte, tot allò que has escoltat mil voltes que en moments així el més indicat és mantenir la calma, ni tan sols et passa pel cap. Adeu a les recomanacions i consells!
En la teua imaginació ja només veus titulars de premsa d’allò més sucosos per a programes de successos i tertúlies morboses, que potser li hagueren vingut bé aquests dies a Urdangarin per a desviar l’atenció, però que a mi em servien exclusivament perquè el meu nivell d’angoixa s’incrementara considerablement. Ostres!, amb les opcions que hi ha, acabar d’aquella manera… i a més precisament el dia que portava una depilació pròpia del millor mes d’agost perquè de vesprada tenia revisió amb el ginecòleg.
Cert és que optar per llevar-me la mascareta m’hauria ajudat a relaxar-me un poc, però ofuscada com estava ni em vaig adonar d’aquell detall fins que vaig començar a cridar com una possessa sense èxit i vaig pensar que la mascareta estava esmorteint el so de la meua veu. Un exemple més de fins a quin punt poden aliar-se l’estupidesa i el nerviosisme en situacions crítiques.
No sé si per la necessitat d’eixir d’allà com més aviat possible o per evitar passar a la història com la «morta del WC», vaig concentrar totes les meues energies en fer-me notar de valent. Quasi em trenque la mà, l’anell que portava es va incrustar en el dit de manera sorprenent i dolorosa a parts iguals, però ni els crits ni els colps van resultar fructífers durant els primers cinc minuts reals, però trenta-sis mentals. Quina facilitat té la imaginació per a volar lliure en situacions que no podem controlar! I com de ràpid es desvia cap a la part negativa com si no existira altra opció vàlida.
Així les coses i després d’una tensa espera, en el moment de la meua desitjada alliberació vaig prometre no anar mai més al bany sense mòbil. Mínim poder consultar amb Google què fer si et quedes tancada en un bany, no? Clar que ben pensat, últimament tampoc tinc plans molt millors, de fet diria que ja ni recorde què era això de fer plans. El primer que vaig preguntar en eixir del meu captiveri va ser: «ha acabat ja la covid?» Temptada vaig estar de tornar cap a dins, això sí amb un mòbil.
