Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Mentre va aclarint-se l’Any Fuster, que esperem fecund i engrescador a tots els nivells, inclòs l’imprescindible de la producció literària i la incitació (paraula molt fusteriana, per cert) al debat i l’acció col·lectius, comence la columna d’avui parant esment en un dels molts deutes reconeguts o per reconèixer que tenim amb el nostre escriptor. Em referesc al dietarisme o escriptura literària de diaris (o dietaris), un gènere en alça als nostres dies i que no para de créixer. I això és en bona part efecte d’aquell magnífic Diari 1952-1960 de Joan Fuster, sens dubte, però també del conjunt de la seua obra, que pren tot sovint la forma, el to i la intenció d’aquest assagisme de la quotidianitat i el dia a dia, desvagat i obert als infinits temes i motius que pot inspirar la realitat (inclosa la inventada o fabulada). I dels altres dietaris i autors que van venir de la seua mà. Com tot assaig i al capdavall tota forma artística, no hi ha límits per al dietarisme i cadascú transita com vol, o com pot, per aquest territori. Fuster posà també ací el llistó ben alt, de manera que, com sempre seguint les petjades del seu (i ja nostre) admirat Montaigne, va renovar i dignificar un gènere que semblava destinat a refugiar-se en l’autobiografia de l’autobombo o a convertir-se en producte de xarcuteria per a la societat de l’espectacle. De la seua ploma naix entre nosaltres un dietarisme plenament assagístic, literari, que connectava amb el bo i millor del memorialisme de postguerra i que obria moltes possibilitats futures que el temps s’ha encarregat de solidificar i d’eixamplar. Ja fa molts anys, doncs, que entre els valencians és fecunda l’escriptura de dietaris. Potser el moment dolç del gènere xifra més bé que altres fenòmens la maduresa i consistència de la literatura valenciana. Se’n publiquen en quantitats i qualitats raonables, se’n premien, se’n lligen (altrament la cadena de muntatge no podria funcionar). Bon senyal de civilitat i una alegria sostinguda per als aficionats al gènere. Perquè quan un dietari és reeixit, no hi ha lectura més amable, o més punyent, que més ensenye sobre la condició humana en els seus infinits i envitricollats aspectes.
Que és el que passa en bona mesura amb El bosc i la casa de Joaquim Espinós, home d’una ja extensa trajectòria en el camp de la novel·la i de l’assaig de tema literari, aquest darrer vinculat amb el seu treball de professor de la Universitat d’Alacant. Escrit mentre feia els primers tombs pel que va acabar sent la seua darrera novel·la ara com ara, La presó del cel, que s’inspira en la vida del Pare Peris (Lluís en la ficció), i durant els primers mesos de la pandèmia, el dietari ofereix tots els punts d’interès que hi sol buscar el lector. Hi ha, òbviament, les necessàries immersions autobiogràfiques, que ens dibuixen el personatge (inevitablement i afortunadament tota escriptura d’allò que en diem la literatura del jo no deixa de ser la construcció d’un personatge, si bé més reconegut en la seua versemblança: projecció literària d’un mateix) i les interioritats d’una casa on viuen els altres personatges del drama, tanmbé els que ja ho són de fet només en la pròpia memòria, amb la qual es passa compte i s’hi fa balanç amb una voluntat manifesta de donar allargues a l’oblit. Hi ha, és clar, les excursions freqüents al bosc, de vegades tan allunyat com ho puguen ser, per exemple, la ciutat de Trieste, Oviedo o Lisboa. En el bosc i la casa simbòlics d’Espinós hi ha la vida i la mort en carn crua, expressades sense estridències, amb tot el realisme de què només són capaces les persones que enfonsen ben endins les seues arrels a la terra, i totes les coses que els donen sentit, els pares i els germans, l’amor (els amors) i els amics, la gent de Benilloba i de la ciutat d’Alacant, i el centre motriu de la creació literària, l’ofici d’escriptor. Potser la vida i la literatura no siguen més que aquests trajectes constants d’anada i tornada entre la casa i el bosc, de dins a fora, del concret a l’inabastable, aquest viatge d’incidències i dispersions, aquests fragments que es van lligant per esforç de la memòria que els reinterpreta amb una llum nova. O els infinits itineraris entre Benilloba i Alacant, el lloc on es va nàixer i des d’on es va partir i el lloc on es treballa i es viu, dels carrers estranyats i entranyables de la ciutat a la casa i els bancals i els paratges familiars del Comtat. Les anades i tornades, les pèrdues i mancances, les il·lusions que es mantenen dempeus. Les pàgines que l’autor dedica als seus monstres literaris –es confessa un mitòman empedreït–, cinematogràfics o musicals (aquests darrers m’han semblant especialment brillants, siguen a propòsit de Beethoven, Gould, Thelonius Monk, Monteverdi o Couperin), van entrellaçant aquest text múltiple i multidisciplinar sarzit de petits poemes, aforismes, relats, diàlegs, retalls d’un viure insistent i amatent que l’escriptor ha volgut estalviar a les urpes de la mort. Val la pena, i molt, perdre’s per aquests paratges, apamant proximitats i distàncies, de la casa al bosc i del bosc a la casa.
