Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Escric aquesta primera columna de l’any el Dia de Reis. Són vacil·lants aquests primers passos en què encara t’has d’acostumar a la nova xifra, enguany molt redona, de nombres parells, propícia, com alguns han suggerit mig de broma, per tocar el dos. Però per tocar el dos, anar-se’n o escampar el poll, sempre s’és a punt i sempre a destemps. I sí, un voldria anar-se’n, com en el poema d’Espriu, nord enllà, però acaba quedant-se sud ençà, en un Dia de Reis d’avui o de fa segles, quan era un xiquet i els patges pujaven per aquelles escales llarguíssimes, cofats amb els bonets rojos, amb una faixa també roja i els llavis despintats de tant besar xicalla espantadissa, quasi paralitzada en l’emoció, amb les galtes brutes d’entranyable i olorós betum, que és l’olor mateixa dels Reis d’Orient. Els falsos negres que ho empastifaven tot eren tan reals com la vida mateixa al capdavall. L’acceptació il·lusionada que les coses eren així, que la màgia era més forta que l’evident pantomima, que el principi de realitat a través del qual sabies perfectament que el patge que aquell any et portava el carbó era un amic del pare vestit per a l’ocasió i que anava contentet, amb uns ulls brillants que accentuava el fons d’impossible negritud, no malmetia cap somni. Ni la perruca desencaixada d’aquells heralds pollosos que deixava entreveure caps pelats o cabells autèntics, ni el so desafinat dels clarins, ni el pas desganat de rossins ossuts, la humil parafernàlia d’una cavalcada encara no retransmesa per cap pantalla, real i casolana com la vida mateixa, com el carbó dels plors irreprimibles, que en el fons acceptaves com la lliçó necessària i prèvia al gran regal, com l’avís que la vida en conté tantes de verdes com de madures, tantes amargors com dolceses. Més aviat al contrari, amb la consciència que tota aquella festa era feta per a tu, per a vosaltres, i també per a ells, com una excusa estupenda per muntar l’alegria i la il·lusió enmig de la grisalla d’aquell franquisme arnat, d’aquesta democràcia arnada, de totes les tristors de la vida. L’agraïment per aquell esforç generós i col·lectiu, nascut contra les adversitats, era un motiu que se sumava a l’emoció, que la feia més forta i també aliena a la màgia postissa i adulterada que sempre us volen vendre. Aquell parèntesi del Dia de Reis, que per als alcoians és el 5 i no el 6 de gener. El d’aquelles escales llarguíssimes per on pujaven els patges carregats amb caixes bellament empaquetades fins al quart pis del carrer de Sant Llorenç. Embolics del temps: escriure en Dia de Reis, que per a qui veia tremolós entrar pel balcó aquells patges que ara entén perfumats per tantes copes com els anaven servint en cada casa que visitaven va ser en realitat ahir, el dia en què els Reis d’Orient (reixos en deien) arriben a Alcoi, per ser llegit l’endemà de Reis, avui. I el pacte tàcit, l’equilibri inestable entre realitat i ficció, entre emoció i simulacre, entre vida i representació, va guanyant tons i matisos amb els anys, es pinta de tota l’enyorança adolescent, s’entristeix quan coneix els abismes de les diferències socials, quan aprèn que hi ha al món xiquets sense reis patint la injustícia de les necessitats, xiquets que no viuen només en els relats de Txékhov escrivint una carta que no arribarà mai al seu destinatari, que ningú no salvarà. La distància insalvable entre el que es pregona i es fa, quan la tristesa es converteix en rebel·lia juvenil, o quan ja plenament assumida com el preu de la butaca en el teatre inacabable de la vida es refà el pacte tàcit en la maduresa, o s’extrema la contestació dissident de la vellesa en veure la mateixa ciutat exempta d’horitzons, fent del parèntesi de la festa una ficció que dura tot l’any i any rere any, com en la cançó d’un Ovidi que molts citen i pocs creuen, una ciutat que va enfonsant-se en la desmemòria dels horitzons que es despinten com el carmí dels llavis a força de besades i que la manca d’idees i projectes va transformant-la en anodí parc temàtic, en una sala fosca que només s’il·lumina en dies de guardar i si venen les visites. La tristesa és saber que el que més ens cal no ens ho poden portar ni aquells reis de la infància que erren eternament nord enllà o sud enllà, exiliats per totes les injustícies, fugint d’una mediocritat que se’ns menja i d’uns falsos heralds que no hi han cregut mai i els han convertits en una excusa més perquè continue girant la roda sinistra i les passes perdudes ens aboquen a carrerons sense eixida.
